Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mar. Mostrar tots els missatges

divendres, 16 d’agost del 2013

Mar dilatat...



“Mar dilatat de brunyides llunyanies,
mar de llarg alè convulsiu,
mar que ets la sal de la vida
i la tomba oberta sempre per a tots;
mar delicat i capritxós,
udol i catapulta en les tempestes,
jo també sóc com tu: únic i plural.
També jo tinc fluxos i refluxos,
també jo porto a les entranyes l'odi i la pau,
i glorifico als amics
i als que dormen abraçats.”[1]


[1] Whitman, Walt. Cant a mi mateix (Song of Myself ). Cant XII, fragment. Edimat Libros, S. A., 2006. ISBN 9788497643481. Pag. 16

diumenge, 4 d’agost del 2013

Hi ha una font sagrada...


La fotografia és de Sidi Bou Said a Tunísia


"Hi ha una font sagrada, més transparent que tots els cristalls -tots pensen que l'habita la divinitat- per sobre de la qual extén les seves branques l'aquàtic lotus, un bosc en si mateix: la terra verdeja com la tendra gespa. Aquí, quan plorosa vaig possar el meus membres cansats, una sola Nàiade es va detenir davant dels meus ulls. Es va detenir i digué: "com que no et consumeixes amb igual passió, has de dirigir-te a la terra d'Ambràcia. Febo des les alçades contempla el mar en tota la seva extensió: la gent l'anomena mar d'Acàcio i Leucàdio. Des d'aquí es tirà Deucalió brassat de l'amor de Pirra, i sense ferir el seu cos, es va enfonçar en les aigues..." (1)

(1) Ovidi. Heroides. Carta de Safo a Faó. Ed. Akal. Madrid. 2010. ISBN 9788446036562. Pag. 253

dimecres, 20 de febrer del 2013

A la Catedral del mar...




A la fotografia làpida al terra de la Església de Santa Maria del Mar a Barcelona original d'Albert Balada

A la Catedral del mar, hom té un sentiment d’austeritat, aconseguida, pels panys de paret llisos, per les columnes octogonals netes i per la seva alçària que ens convida a aixecar el cap, com pregant, després d’haver mirat el terra i descobrir les troballes que ens recorden que, enllà on trepitgem jeuen, reposen, aquells que algun cop van ser constructors i és en sacre terreny, com l’etern repòs esdevé místic i present alhora, pentinat només per una suau i matisada llum que acarona el terra des de l’orient. Després, el deambulatori et convida a conrear les passes en el quadrangular espai resseguint un misteri al que ets convidat d’entrar-hi sense cap càrrega, la que has de deixar fora, profana... 


© Albert Balada
20-12-2012

diumenge, 12 d’abril del 2009

Temps de misteri, finestrejant....

Fotografia original de Montse Esteba

En les primaveres atardorades, i ja em dispensaran el neologisme i potser l’errada semàntica, plau de recórrer els carrers humits i notar aquell humiditat que regalima per tot, freda, esmunyedissa, que et fa entrar en contacte amb els cels ennegrits en els oratges maldestres que destrien aquests dies, sembla, per arrabassar-li al sol el seu reialme novament estrenat.  T’atures, i pots escoltar el colpejar de la calamarsa en la solitud dels carrers, on de tant en tant el clam d’aquell gos que li crida a l’aire, trenca la quietud inerme del recolliment laic.    En dies com aquests, on els àpats s’eternitzen en sobretaules acadèmiques i d’anàlisi, hi apareix, entre d’altres el nou llibre d’ Alejandro  Jodorowsky,  xilè que passa bona part de la seva vida a Mèxic i decideix afincar-se a París, que entusiasma a un contertul·lià. Potser m’entusiasma més la conversa sobre les essències del mar i l’efecte que produeix en els essers humans, de fet a mi m’encanten les galernades, aquelles onades que topen contra els murs de formigó de les andanes dels ports i aixeca tones d’aigua espumosa que cauen a pes sobre els passejos de marina; sembla estrany això en un home de terra endins, potser les arrels marineres fan el seu efecte de tant en tant, o potser és aquest meteor estrany que ens apaivaga les florides dates de la resurrecció cristiana.  Un temps de misteri en el que si desentranyem l’entrellat de  tot plegat, potser no deixa de ser un clam gens mistèric a l’abandó de la simplicitat aristotèlica com la recerca d’una espiritualitat suprema que ens transporta a un renaixement d’un ser, d’una nova consciència. Mentre, també aquella malta d’agradable sabor, et fa sentir per un moment esclau d’instants materials, que cal, perquè no?, gaudir en tota la seva intensitat.... No és possible veure caure el sol en l’horitzó i deixar-te embadalir per la lluminària que colpeja els núvols estants, perquè aquests s’han ensenyorit del cel engrissat i fosc, galernenc diria jo, de la terra endins del cronista......