Veneració de la vida

Com seria el món, sense el valor de les essències primigènies, sense aquells condicionants que esdevenen normes primàries, els que ens han de guiar en el seguici permanent, que ens són exigible tot hora en la veneració de la llum eterna, llum en la veneració de la vida com un do incommensurable esdevenint llegat a conservar i preservar?

El bé significa, en la mistificació transcendent, quelcom que en la radical promesa de consecució ens adorna aquella actitud esguardadora dels nostres anhels en la més profunda visió que de la humanitat mateixa estant, et permet, quan l’abraces, de descobrir com el mal no és sinó una conseqüència mateixa d'aquella frustració que esdevé en aquells que volen acomboiar les riqueses mundanes, el poder que no és real, profà en la realitat dels homes, lluny d’ aquelles realitats que els ancians ens han transmès si hem estat capaços d’escoltar atentament els missatges i els senyals que la terra ens do.

No guaitem mai més enrere, descobrim que és el que tenim, que és el que ens ha quedat del nostre trànsit per la vida i esdevinguem guardians de les virtuts que només en el respecte als principis ens han de preservar dels mites erràtics, de les falsàries realitats, dels discursos buits d’aquells que s’adornen en la paraula i ens galantegen les orelles.

Si tanquem els ulls i en el silenci i la fosca atenem a la realitat que se’ns amaga, sabrem descobrir com en l’engany se’ns construeixen camins en els que l’encens s’esgota i apaivaga les olors, és aleshores quan veurem des de l’ introspecció la veritat oculta i si aquesta es sotmet al bé o per contra amalgama interessos diversos, limitats i mundans, aleshores podrem saber allunyar-nos-en a temps de la mentida i de l’odi....

Qualsevol jardí del món

Era un dia qualsevol, on els núvols volaven pels cels entretenint-se en tapar aquell sol canalla que ja ha deixat d’escalfar, tot i que encara l’americana de pana ens fa calor, i descobrim en aquella roba l’atractiu que els nostres quaranta ens regala, malgré tout, com diria aquella vella passió francesa que sembla no voler claudicar i veure en aquells ulls blaus de nina perpètua, la silueta de la tomba de Napoleó als Invàlids, després d’haver recorregut descalç els jardins on la gesta encara guarda la rosada del matí i et mulla les plantes dels peus que reverdissen, mentre gires sobre tu mateix amb els braços oberts i dones voltes amb els ulls tancats, com una dansa impenitent oferta als déus pagans que t’observen, mentre ressuscites els vells fantasmes que envolten Nôtre Dame i veus en les senyals, les gàrgoles i altres epifonies, com en l’edat mitjana “els constructors” sabien descobrir l’art de deixar missatges nostres per a tota la humanitat.

De fet el recorregut vital per les hores i els minuts d’un dia qualsevol, assentat en una taula de fusta a través de la que recrear les nostres vivències, compartir somriures i passions i gaudir d’un món en companyia, ens descriu com a eterns els símbols de l’amistat que cerca, però, tenir predicament perquè la nòria de la vida ens canvia hores d’ara tot en un instant, malgrat les fragàncies de mel polvoritzin l’ambient un i un altre dia.