Rellegir...

Rellegir, recuperar, documentar, no deixar abandonats els vells ensenyaments, que de vells són bells. Missatges que en la saviesa mística esdevenen transcendents, més encara quan els retrobes, lluny de l’ascètica fal·laç, però contundents en la connexió amb l’Etern...  

Cal intentar de no extreure de context, però amb els ensenyaments necessaris per a contextualitzar i saber comprendre el missatge ocult, simbòlic i transcendent, el que ens ha d’ajudar a viure en harmonia, si som capaços de descobrir-nos en ells, i des d’ells transcendir cap una senda de llibertat.

Ser a més contundents en la cerca de la essència, insistir-hi una i altra vegada, fins que aquella es desperti en nosaltres, amb els guiatges pertinents, però conscients del treball ferm i constant que ens ha de dur de la llum a la veritat...

© Albert Balada

18-12-2013

L'aprenentatge...

L’  aprenentatge pot sorprendre’t de vegades, com si en realitat fos un acte reflex que et retorna en allò que has volgut transmetre, de manera inversemblant, descobreixes en les reflexions dels qui et fan companyia en el camí de la vida, notes de llum que acoloreixen el seu sentit. Aprendre doncs, fins i tot quan ensenyes, resulta d’un acte d’humilitat en el reconeixement de la saviesa en les paraules dels altres, en els missatges que conreen l’univers del pensament i aleshores tot cobra un sentit distint, que et porta a sentir-te'n agraït a per la oportunitat que se't dóna, aprendre de les causalitats, explorar les virtuts i el que és millor, sentir-te’n intacte però a l’hora en creixement.    

© Albert Balada

04-12-2013

La nit omple de foscor...

La fotografia de Perelada,  és original de Montse Esteba

La nit omple de foscor l’essència de la llum, però ella,  la nit , és, de fet,  l’ inici del dia, el moment on les estrelles ens ensenyen el bastiment del cel, aquell celatge que ens queda ocult quan som sota la il·luminació del sol, i és quan hom pren consciència que  al dia cal honorar-lo com aquell bé, el més preuat que tenim, doncs és la vida mateixa que ens somriu, més enllà de les cuites profanes i mundanes, aquelles on cercar quelcom no té gaire sentit.

És en la nit, on l’ apaivagament de les ànsies arriba just en el moment en el que els primers estels ens circumden, com coronant-nos; és en les hores en el que ens cal entrar en reflexió, en connexió amb la Providència mateixa, on les paraules esdevenen pensaments, i aquests símbols i senyals que acaronen el cel, com el cel ens acarona també a nosaltres, abans que els somnis ens delectin amb missatges que cal interpretar.

© Albert Balada

26-08-2013

         

He recuperat estris...

He recuperat estris, una bona fusta per a cremar el tabac, gaudir per un instant de bell i vell que els llibres t’aporten i aquell brandi que respira i en perfuma l’estança; la calma necessària per a poder pair el dia, els moments, les circumstàncies, tot i que res d’estrany sota el cel, doncs ja ho havia escrit i malgrat tot encara tinc la capacitat de sorpresa, una capacitat jovenívola que de tant en tant altera. Ara la nit, llum tènue, esdevé un paradís calm en el que processar missatges i experiències, destriar el grà de la palla i reposar idees noves i velles, meditar projectes a endegar que ja t’apressen i fer una passa endavant, més enllà de tota imatge fixa. Silenci, el moment s’ho val!!!!   

© Albert Balada

07-03-2013

Veneració de la vida

Com seria el món, sense el valor de les essències primigènies, sense aquells condicionants que esdevenen normes primàries, els que ens han de guiar en el seguici permanent, que ens són exigible tot hora en la veneració de la llum eterna, llum en la veneració de la vida com un do incommensurable esdevenint llegat a conservar i preservar?

El bé significa, en la mistificació transcendent, quelcom que en la radical promesa de consecució ens adorna aquella actitud esguardadora dels nostres anhels en la més profunda visió que de la humanitat mateixa estant, et permet, quan l’abraces, de descobrir com el mal no és sinó una conseqüència mateixa d'aquella frustració que esdevé en aquells que volen acomboiar les riqueses mundanes, el poder que no és real, profà en la realitat dels homes, lluny d’ aquelles realitats que els ancians ens han transmès si hem estat capaços d’escoltar atentament els missatges i els senyals que la terra ens do.

No guaitem mai més enrere, descobrim que és el que tenim, que és el que ens ha quedat del nostre trànsit per la vida i esdevinguem guardians de les virtuts que només en el respecte als principis ens han de preservar dels mites erràtics, de les falsàries realitats, dels discursos buits d’aquells que s’adornen en la paraula i ens galantegen les orelles.

Si tanquem els ulls i en el silenci i la fosca atenem a la realitat que se’ns amaga, sabrem descobrir com en l’engany se’ns construeixen camins en els que l’encens s’esgota i apaivaga les olors, és aleshores quan veurem des de l’ introspecció la veritat oculta i si aquesta es sotmet al bé o per contra amalgama interessos diversos, limitats i mundans, aleshores podrem saber allunyar-nos-en a temps de la mentida i de l’odi....

Oximoron

Fotografia original de Joanna Martín

M’agrada descobrir en la falsa tinta, les bondats de l’escriptura, aquella que ja no queda en ratlles del text que no t’agrada, o reprodueix el treball intens per les moltes anotacions a peu i a costat de la pàgina que, incòlume, s’implica en la transició del pensament al missatge i esdevé cos doctrinal de qui ho escriu. M’agrada, perquè no deixa rastre del que esborres o del que defugis, fins i tot aquell full ben arrugat que de tant en tant replegues de la paperera, en el plaer de descobrir que potser no ho havies de llençar i que en la falsa tinta també és permès, no és el mateix, no és el mateix. Però és cert que tot avança i que ja res és com avanç, si ho vols, perquè t’has permès de dibuixar un nou escenari i una nova història que comptar. Avui he cercat entre blogs i alguns han decidit deixar d’existir, com si tinguessin ànima, certament obrir les teves passions i els teus neguits com qui vol deixar un rastre de tinta falsa, de vegades esgota, de vegades afalaga quan algú et cita, però moltes vegades et despulla davant del lector o de l’invasor que vol robar-te les idees, com ha fet sempre per altra banda. Jo, per poc que pugui veuré de deixar quelcom d’escrit, res que pugui semblar transcendent, per altra banda, perquè ja res no és transcendent per a mi, només el dia a dia  que ens és donat de viure, on cada instant arreplega totes les inquietuds que et conformen el caràcter i la vida.

Filosofar

“Que ningú mentre és jove no vacil·li a filosofar, ni essent ja vell de filosofar no es cansi” (Epicur, Lletra a Meneceu)


Escoltava entre somnis el discórrer de les onades, un so compassat que asserenava l’aire i em duia pau, una sensació distinta i distant, com de misteri, una música calma.... Al redós de la matemàtica aquell concepte filosòfic com em recordava recentment aquell constructor, amarada la geometria de principis i raons, o la semàntica que enardeix la duresa dels missatges per aquella que la interpreta, encara que l’emissor planegi sobre la ductilitat de les paraules com em reprovava aquella que cerca el camí. Escoltava aquell so cadenciós com enviat pels déus, mentre la tarda cau sobre les espatlles de la terra, i la lluna i el sol cerquen la trobada màgica en un punt secret dels celatges eterns. De fet, quan la paraula no brolla, es preferible deixar que el silenci acompanyi la vida que ens ressegueix inexorable, sense oblidar de mimar aquells moments, que ens fan descobrir el color de la fusta envellida pels impactes dels meteors, o en la pedra vella que guarda en la seva essència els sons dels dies, aquell record, aquella data, aquell instant....

Deia Epicur[1], que “el plaer és el principi i el final de la vida feliç”, potser descobrint que és el que ens pot fer feliços, quin és el principi de la nostra felicitat i àdhuc de la felicitat dels homes, sabrem, com ens deia el grec, quin és el nostre bé, perquè “totes les coses han de ser apreciades per una prudent consideració”, de cert que la seva afirmació en el principi el valor que ens proposa és de dúctil consideració, perquè qui pot fer negació del que ens aporta quan ens diu: “acostumat a pensar que la mort per a nosaltres no és res, car tot el bé i el mal resideixen en les sensacions, i precisament la mort és la privació dels sentits”; “Ens cal, ens diu, meditar sobre totes les coses que ens porten la felicitat, car si la posseïm ja ho tenim tot, i si ens manca, fem tot els possibles per a posseir-la”.

[1] Epicur. Lletres. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 1975

Missatge clar, transmissor.

"L’evocació dels elements del missatge que busquen més una comunicació directa amb l’intel·lecte que amb els desitjos de compra (versió propaganda publicitària) han contribuït sobremanera a dimensionar novament l’efecte de contacte entre les forces polítiques i l’electorat en general per una part i l’electoral potencial de cada un dels nínxols polítics en qüestió................L’evolució dels missatges polítics evidencia també l’evolució de la societat, la maduresa en el terreny polític abasta ja les nostres societats, quelcom que no pot mesurar-se però que existeix en la forma i en el fons dels missatges electorals, els que sense lloc a dubtes tenen un caràcter marcadament polític-partidistes i repetitiu al llarg del cicle electoral de que es tracti.”[1]

[1] Balada, Albert. “El missatge polític de campanya. De l’eslògan publicitari al missatge amb contingut transmissor”. Comunicació al VIII Congrés espanyol de Sociologia. Alacant 2004.

Créixer

Créixer en la quietud del silenci i la pau d'esperit, saber fer del món interior un món ple de sensualitat, on les petites coses, com les que ens descriu Arundahti Roy (1), la vida mateixa amb les seves pors, les seves temences, les se ves cuites, els seus amors, els seus odis, la seva harmonia o el caos mateix, omplen aquella essència mundana.

Morir una mica en el sentit de deixar de ser qui som, per passar a ser altri, amb un beneït tresor que ens ha d’acompanyar la resta de la nostra vida, si som capaços de saber, tanmateix transmetre el missatge de la solidesa, dels principis del misteri de l’home mateix que albira a transformar en el seu interior la seva pròpia essència humana.

(1) Roy, Arundahti. "El déu de les petites coses". Edit. Anagrama-Empuries. Barcelona 2007.

Amen...

Les cançons, elles, les lletres dels poetes llancen al vent missatges que de vegades cal saber llegir, de vegades interpretar i saber veure que encara que el temps passi, potser, i només potser continuen vigents i ens descriuen, com aquesta, el dia a dia dels pobles i ciutats, amarats això sí, en la querència que ens és pròpia; alguns però venerant al déu, ja sabeu, de les petites coses que ens duen al camí del misteri en l'existència i l'exigència, en la llibertat mateixa, cercant aquella llum que de vegades fa elogi de la bogeria.