Si el soroll calla....

Si el soroll calla potser podriem parlar.....

Com l'udol del llop

La nit acompanya tantes vegades els sentiments certs i estranys que s’acumulen darrera d’una barra de bar, que resulta imprescindible d’abocar quites i fantasmes que ens envolten com frases o circumloquis, aforismes que al llarg de la nostra vida ens creen una corona de tòpics i sentiments encontrats que reflecteixen a través de les paraules d’altri les pròpies contradiccions en les relacions humanes, que de vegades esdevenen més inhumanes del que un pròpiament voldria, perquè, com ens van dir els grcs, l’home no deixa pas de ser un llop pels altres homes, malbaratant en la literatura de la sicologia social la figura socialitzant d’aquesta espècie que poc a poc ens ha anat deixant en els nostres boscos i contrades quan fa alguns decennis era molt habitual sentir-lo udolar.

L’udol del llop escenifica el nostre ser natural lligat a la presència de la natura en la nostra vida, una presència que esdevé irrefutable alhora que intransferible ens ho mirem des de la perspectiva que ho mirem, potser la simbologia del món animal i la seva transcendència en el comportament humà ens lliga encara més, vulguem-ho o no a aquesta nostra essència primigènia de sers naturals, on rau precisament la nostra pròpia humanitat, foragitada pels anhels i les ambicions, les rancúnies, les enveges, que fan que els avenços esdevinguin realment passes enrera en la nostra interacció social, en el nostre habituari.

Què ens hauria de dur a veure als nostres iguals com a iguals, a respectar el valor, els valors que compartim?, segurament, aquella necessària actitud no pas de submissió com de natural actiu respectuós amb l’existència de l’altri perquè en definitiva l’espai que compartim ens és donat, com un bé preuat que hem d’agrair dia a dia, hora a hora, segon a segon, on el nostre propi valor no s’ha de subjugar a cap altre valor que el respecte, l’educació, la concòrdia i l’estímul vital que ens ha de dur a significar-nos a favor d’un bé universal, que exclou només el senyals que no siguin capaços d’evitar tot mal.

Qualsevol jardí del món

Era un dia qualsevol, on els núvols volaven pels cels entretenint-se en tapar aquell sol canalla que ja ha deixat d’escalfar, tot i que encara l’americana de pana ens fa calor, i descobrim en aquella roba l’atractiu que els nostres quaranta ens regala, malgré tout, com diria aquella vella passió francesa que sembla no voler claudicar i veure en aquells ulls blaus de nina perpètua, la silueta de la tomba de Napoleó als Invàlids, després d’haver recorregut descalç els jardins on la gesta encara guarda la rosada del matí i et mulla les plantes dels peus que reverdissen, mentre gires sobre tu mateix amb els braços oberts i dones voltes amb els ulls tancats, com una dansa impenitent oferta als déus pagans que t’observen, mentre ressuscites els vells fantasmes que envolten Nôtre Dame i veus en les senyals, les gàrgoles i altres epifonies, com en l’edat mitjana “els constructors” sabien descobrir l’art de deixar missatges nostres per a tota la humanitat.

De fet el recorregut vital per les hores i els minuts d’un dia qualsevol, assentat en una taula de fusta a través de la que recrear les nostres vivències, compartir somriures i passions i gaudir d’un món en companyia, ens descriu com a eterns els símbols de l’amistat que cerca, però, tenir predicament perquè la nòria de la vida ens canvia hores d’ara tot en un instant, malgrat les fragàncies de mel polvoritzin l’ambient un i un altre dia.

...La vida