dissabte, 6 d’octubre de 2007

Qualsevol jardí del món

Era un dia qualsevol, on els núvols volaven pels cels entretenint-se en tapar aquell sol canalla que ja ha deixat d’escalfar, tot i que encara l’americana de pana ens fa calor, i descobrim en aquella roba l’atractiu que els nostres quaranta ens regala, malgré tout, com diria aquella vella passió francesa que sembla no voler claudicar i veure en aquells ulls blaus de nina perpètua, la silueta de la tomba de Napoleó als Invàlids, després d’haver recorregut descalç els jardins on la gesta encara guarda la rosada del matí i et mulla les plantes dels peus que reverdissen, mentre gires sobre tu mateix amb els braços oberts i dones voltes amb els ulls tancats, com una dansa impenitent oferta als déus pagans que t’observen, mentre ressuscites els vells fantasmes que envolten Nôtre Dame i veus en les senyals, les gàrgoles i altres epifonies, com en l’edat mitjana “els constructors” sabien descobrir l’art de deixar missatges nostres per a tota la humanitat.

De fet el recorregut vital per les hores i els minuts d’un dia qualsevol, assentat en una taula de fusta a través de la que recrear les nostres vivències, compartir somriures i passions i gaudir d’un món en companyia, ens descriu com a eterns els símbols de l’amistat que cerca, però, tenir predicament perquè la nòria de la vida ens canvia hores d’ara tot en un instant, malgrat les fragàncies de mel polvoritzin l’ambient un i un altre dia.