Notes XIX: boscos de pedra

Aquella sensació estranya que t'embarga quan camines amb passes lentes, el cap baix, embadalit comptant les llambordes, reconeixent pas a pas, pam a pam, de cada carrer per on transites en aquell caminar terapèutic amb que et regales al finalitzar el dia, és una sentiment que vola per l’esperit de la nit que tot just comença a planar sobre els boscos de pedra i els camins ennegrits, és un sentiment que ens converteix en essers indefinits en el plaer de les planes blanques, les planes, aquelles misterioses dames que ens atreuen fins a captivar les ments identificant les coses, els fets, les sensacions i tot plegat, com un misteri màgic, aboques com posseït pels esperits de la raó móns de paraules, de signes, d’expressions, que et fan absolutament transparent; nuesa de l’ànima que embriaga el moment en que el badall del rei sol, dóna pas al silenci nocturn que vigila els sóns....

Esperit de llum

Veure la llum. El privilegi de saber que la paraula, com el signe, respon al senyal universal del bé, del bé com a principi, del bé com a valor, del bé com a experiència, del bé com tot allò que t’ha de definir en la teva interacció social, malgrat tot plegat pugui semblar una simfonia monocorde i acrònima difícil d’entendre, com aquell discurs eteri; el fet de saber-te prop de la llum, en sintonia amb el que t’envolta, amb el somriure permanent que et permet descobrir en els ulls del teu interlocutor aquella expressió que et parla de mons personals i íntims a compartir i alhora a fer de tot plegat un principi i un final, et fa saber que tot és tot , com aquella α i aquella ∞ que ens apropa una mica més, només una mica, a la nostra essència humana, a l'eternitat en un temps, com un somni, el mateix que ens transmet Max Ernst, potser...........

Estralls

És com un estrall que la vida et porta i qu t’acompanya al llarg d’ella, com un company de viatge que no et deixa ni a sol n i a ombra, de vegades saberut, de vegades descarat, de vegades, tantes vegades fins i tot pesat, que t’acarona el coll i et treu la veu, com qui et pren de vegades algun do, però ailàs, et deixa en silenci, aquell silenci preuat que tantes vegades mentes i que a més d’un caldria per escoltar-se ben be el que diu; en aquest silenci, però, ens queda la paraula, la paraula que ensenyoreix l’univers dels símbols i dels signes i que composa pensaments si la teva ment et deixa, mentre la resta dels mortals s’esveren per les coses més intranscendents en dialèctiques estranyes que només fan que enfrontar sentiments a sentiments per endurir encara més les malbaratades existències que com l’interbancari ens hem prestat a un dia, i poca cosa més.