Notes XIII: abraçar la vida

"Trobeu la mansor del tigre i aplaneu enllà la vostra discòrdia" (dita colombiana anònima)

Abraçar la vida com qui esgota segon a segon la seva essència no serveix de res, si no som amants de la vida mateixa i ens regalem aquells instants preciosos que ella ens do, cada dia, a cada moment, després de la dura batalla diària, com aquell general que ens demana una treva entre focs al camp de batalla. Algú em deia, quina llàstima el pobre Napoleó, que volia ser geògraf!. De fet endurir l’esforç, per establir permanències en el nostre propi dolor, amanit de la necessitat irrefrenable de poder esdevenir quelcom en la vida, no ens pot dur sinó a la infelicitat. Amb tota probabilitat podríem coincidir, si vaguem per les històries profanes de la gent normal i corrent, com tu i com jo, que no vol més que passar el seu dia a dia, si vaguem deia, descobrirem com en cadascun de nosaltres s’hi amaga el geni de la saviesa, aquell que recerca en l’univers dels mortals, en els més recòndits racons, aquell misteri, aquella dita, l’aforisme no reconegut, per convertir-lo a l’univers mateix de la saviesa guardada en un pot de magdalenes, lluny de la patètica fornada de mediocres, però valents, sabedors que la imatge no es pot comprar, com tampoc el saber, com tampoc l’estima, o l’honor, o la lleialtat….

Un únic segon

Un únic dia, una únic hora, un únic segon que dediquem a la cultura de la vida, a la cultura de la llum, a la cultura dels ideals revolucionaris, la tríada, serà suficient per a compartir amb el nostre proïsme els valors sagrats de l’existència humana, aquells que ens fan sensibles, aquells que ens fan distints, que ens fan en definitiva humans, perquè com van dir els estoics (1) : “és a tu a qui obeeix tot l’univers que gira al teu voltant, si tu dirigeixes amb rectitud la raó comuna que penetra sobre totes les coses.”

(1) Cappelletti, Angel J. Los estoicos antiguos: Zenón de Citio, Aristón de Quíos, Apolófanes, Hérilo ... Gredos. 1996. ISBN 8424918436

Mates, Benson. Logica de los estoicos. Tecnos. 1985. ISBN 8430911529

Esperit de llum

Veure la llum. El privilegi de saber que la paraula, com el signe, respon al senyal universal del bé, del bé com a principi, del bé com a valor, del bé com a experiència, del bé com tot allò que t’ha de definir en la teva interacció social, malgrat tot plegat pugui semblar una simfonia monocorde i acrònima difícil d’entendre, com aquell discurs eteri; el fet de saber-te prop de la llum, en sintonia amb el que t’envolta, amb el somriure permanent que et permet descobrir en els ulls del teu interlocutor aquella expressió que et parla de mons personals i íntims a compartir i alhora a fer de tot plegat un principi i un final, et fa saber que tot és tot , com aquella α i aquella ∞ que ens apropa una mica més, només una mica, a la nostra essència humana, a l'eternitat en un temps, com un somni, el mateix que ens transmet Max Ernst, potser...........

La condició humana

I diria aquell ser diminut que gaudeix del sol sobre la fulla que sura en les aigües de l’estany, que el món és una altra cosa que allò que es té a l’abast de la vista? Segurament no, perquè la visió que en té de tot plegat limita la percepció mateixa de les coses i segurament el diminut ser estableix un complex ancoratge mental i determina, ho determina tot a partir del seu entorn més immediat, limitant, per tant, qualsevol amplitud de mires, qualsevol altra possible perspectiva sobre aquella mateixa cosa, que li donaria una nova dimensió, una nou parèntesi, una nova forma d’entendre l’univers mateix.

Va dir Mahatma Gandhi, en un discurs fet el 7 d’agost de 1.942, davant del Congrés Nacional Hindú: “ No volem estar permanentment com a granotes en una toll…”; aquest líder de la no violència, ens esperona en la lluita diària permanent, amb el seu missatge, ens guia per a la consecució de la llibertat personal que ens faci adonar de la nostra limitació de mires del nostre ancoratge en les perspectives limitades de la nostra condició que és humana, una condició que es reconeix en la recerca, però també en l’absència absoluta de valor, com la més universals de les condicions.

Viure

Sentir de la terra els seus perfums i el goig del lluenteig en els cels ardents del capvespre, comprendre l’immensitat de l’univers i la petitesa de l’ instant que ens és donat de viure... (1)

(1) Haiku d'hivern II , original d'Albert Balada. 16-12-07

Una cura de paisatge

Gaudir dels matisos dels ocres, barrejats amb aquella infinitat de verds que recrea el paisatge del Pallars, dels pallarsos, un lloc que, com em deia aquest matí un pallarès, conforma una determinada manera de ser, fins i tot recreant aquella ànima vasquitzant de noms com ara Sort, que sembla voler significar pont i no el que realment ens sembla que vol dir.

Descobrir la pau i la tranquil·litat que ens envolta, quan les muntanyes són testimoni és una autèntica meravella que encara, hores d’ara, n o hem sabut explotar adequadament, potser, perquè la nostra consciència no ha entrat mai en el detall senzill i ha volgut viure envoltada d’allò que s’ha fet superflu, d’allò que s’ha fet normal, quan teníem als nostres ulls, radiant, ufana, la muntanya mateixa com element de natura, com element de cultura, com exponent de pau, de saviesa transcendent i antiga.

Ni tan sols aquella discriminació positiva que tan reivindiquen les zones amb baixa densitat demogràfica caldria, si la muntanya esdevingués projecte en si mateixa, com un valor descobert, com un valor a descobrir, com un país dins d’un país, quelcom que sembla tant difícil, perquè hi ha tantes visions del Pallars com pallaresos existeixen, un valor també molt propi d’aquelles terres que han estat aïllades durant molt anys de la seva pròpia consciència universal.