La paraula...

La paraula, aquell instrument poderós, instrument que els humans emprem per a fer les nostres construccions intel·lectuals, ha de ser usat amb criteri, amb molt de compte, talment que serveixi per a remoure les consciències i ens serveix com invitació al proïsme per a interactuar, a través de l’habilitat i l’actitud que hom cal tenir amb el llenguatge, més enllà de l’expressió, a través dels seus signes i símbols, de manera que pertany tant a l’emissor com al receptor, eliminant les dificultats de tan fàcil existència que no faci sinó conrear la incomprensió.

Cal doncs una actitud humil, lluny de la falsa modèstia, en la calma precisa que ens permeti descobrir-ne el procés del pensament, que ens permeti aportar la nostra perspectiva en el respecte al sentiment, sensacions i les idees dels altres, sense assentiment,  però convidant a la reflexió, sense manifestar pors malsanes ni a semblar estranys en les convencions, dubtant si fa el cas, però amb el ferm convenciment que és així com es construeix la societat, aquella que tendeix al creixement, sense parles artificioses, recreant en la senzillesa les exposicions més subtils, donant a la paraula el seu sens més autèntic i perfecte.

© Albert Balada

01-12-2013 

Hi ha una saviesa limitada...

La fotografia és original de Montse Esteba

Hi ha una saviesa limitada, però aquella que pot ser accessible fins a un nen de cinc anys, és aquella autèntica i il·limitada saviesa que ens parla de la capacitat humana per entrar en connexió amb la veritable essència de la saviesa, com llum que és de la nostra existència. 

Com l’aigua que mulla la terra i inunda de bonhomia les nostres essències, la saviesa ens reclama un diàleg transcendent en aquest procés que ens assimila-la d’aital manera que perceben la igualtat en la possibilitat d’accés. 

Per tant no només l’ensenyament conrea la saviesa, també el pensament i la disposició intel·lectual de cada esser per conrear-lo. Potser la manera com hi  arribem sigui distinta, però la certesa és que sota el vestit que les convencions socials hi donin, hi pot haver res o molt, hi pot haver una consciència projectant saber o no, però lluny dels estereotips al que ens té acostumats la nostra societat, hi ha un seguit de valors essencials que ens descriuen com pensar i en aquest treball, en educar la ment per a saber com i de quina manera elaborar els ensenyaments, aleshores estarem ensinistrant-nos, de manera que puguem fer una passa més enllà del món físic, tot mirant per sota i per sobre de la superfície mateixa del pensament, una visió multidimensional que també ens recrea a nosaltres mateixos.    

© Albert Balada

09-11-2013 

La nostra societat...

“La nostra societat, en la que regna un aspre desig de luxe i riqueses, no comprèn el valor de la ciència, ni que aquesta forma part del seu patrimoni espiritual més preuat, ni que és la base de tots els progressos que faciliten la vida i alleugereixen el patiment. Avui en dia, ni els poders públics ni la generositat d’alguns individus donen als científics el suport i els mitjans necessaris per a dur a bon termini un treball eficaç (...) Les sagrades estances conegudes amb l’expressiu nom de laboratoris, exigeixen que es multipliquin i que es dotin”[1]

---

[1] Curie, Marie Escrits biogràfics, Volum 2 de El Mirall i la LLum..  Universitat Autònoma de Barcelona, 2011. ISBN  9788493871741

   

Marie Salomea Sklodowska Curie, coneguda com Marie Curie (Varsòvia, Zarat de Polònia, 7 de novembre de 1867 - Passy, França, 4 de juliol de 1934), fou una química i física polonesa, nacionalitzada francesa. Pionera en el camp de la radioactivitat, fou, entre altres mèrits, la primera persona en rebre dos Premis Nobel en distintes especialitats, Física i Química, i la primera dona en ser professora a la Universitat de Paris.

                                           

Quin paper hem de jugar...

Quin paper hem de jugar en la nova societat, aquella que naixerà del canvi que es produeix de manera imperceptible però sistemàtica en la societat contemporània? 

El paper de l’esser humà de manera individual, però també en el seu context social, esdevé primordial, en el moment en el que la espiritualitat, la presa de consciència de la nostra ànima en connexió universal, en la evidència de la nostra participació de la realitat divina, es transformi en una influència clara i patent en tots els àmbits de l’esser polític, doncs és en aquesta nova realitat que es construeix a partir de la decrepitud del sistema existent com neix una nova realitat, més humana, més gran que nosaltres mateixos, allò més gran que hagi pogut mai esdevenir en la història...

© Albert Balada
07-10.2015

Quelcom més que un concepte...

Quelcom més que un concepte, l’Amor és, de fet, una realitat que ens és consubstancial i imperativa als essers humans, és en definitiva  la necessitat de respectar i valorar a l’altra persona, al proïsme, como un individu independent, amb la seva pròpia identitat en qui ens cal reconèixer, i descobrir com són les seves necessitats i perspectives aquelles que li atorguen una nova dimensió a la relació que establim amb la societat mateixa, i, també, cap a nosaltres mateixos.

I en aquesta relació social, per a que sigui desenvolupada com cal, i prosperi, ens cal aprendre a respectar, a valorar i a mantenir la individualitat de l’altra persona, de tal manera que el concepte d’amor al proïsme sigui real i perduri, de manera que l’hem d’anar construint, sobre la base d’un respecte profund i autèntic, és aleshores quan s’estima al proïsme de veritat.

© Albert Balada

05-09-2013

Què és la democràcia?

Des de les diferents disciplines del saber, s’entrar en valorar, en definir la democràcia, sense entra en considerar allò que és substancialment democràcia, més enllà del sistema mateix liberal-democràtic amb el que es tendeix a confondre. 

Valorar els models de democràcia existents, com a sistema és fonamentalment un error, doncs la tendència interpretativa no acostuma a anar més enllà del procés d’elecció i/o designació, no va més enllà de la literalitat del concepte o de la seva etimologia, doncs una interpretació conceptual de la democràcia, com aital, va o ha d’anar, més enllà de la literalitat mateixa, de la etimologia mateixa i fins i tot en ella, on tendeix a reduir-se el concepte demós amb poble quan en realitat va més enllà si tenim en compte el sentit que aquest òrgan tenia en la eclesia grega, tal com la  reunió de les famílies, dels seus clans, a través dels seus representants; a distància, doncs, de la interpretació a l’ús, a banda, cal incorporar valors, principis i axiomes que conformen una manera de fer, de ser, d’estar, de gestionar el poder, però també d’interpretar la societat, com de la manera de viure.  

“Si definir la democràcia és explicar el que significa el vocable, el problema es resol molt ràpidament; n’hi ha prou amb saber una mica de grec. La paraula significa, literalment, poder (Kratós)  del poble (demós), però així només hem resolt un problema etimològic: només hem explicat un nom. El problema de definir la democràcia és molt més complex. El terme democràcia vol dir alguna cosa. Quina? Que la paraula democràcia tingui un sentit literal o etimològic precís no ens serveix d’ajuda  per entendre quina realitat es correspon amb ella ni de quina manera està estan construïdes i funcionen les democràcies possibles. No ens serveix d’ajuda, perquè entre la paraula i el seu referent, entre el nom i l’objecte, hi ha un camí molt llarg.”[1]

© Albert Balada

02-08-2013

---

[1] Sartori, Giovanni. Què és la democracia? Ed. Santillana. Mèxic. 2012. ISBN 9786071119438

La màgia...

La màgia, aquella que conreaven les societats ancestral, esdevé primitivament tràgica en una interpretació post moderna de la realitat, però aquella estructura mitològica del pensament que es dóna en aquelles, permet de reconèixer la saviesa humana en la seva més intima connexió amb la divinitat, divinitat panteista, és cert, però menys, molt menys del que sembla, doncs existeix una comunió efectiva entre les forces de la natura i les divines, una connexió que crea un nexe d’unió entre l’home i l’esperit o com ho podríem dir en termes més actuals, entre l’home i la essència del tot, un nexe d’unió per aquells homes que tot just comencen a entendre’s com a individus i menys encara com a societats, més enllà de la tribal, però enllaçava amb una concreció de la divinitat i la seva concreció en l’univers que els era conegut; aquest panteisme esdevé simbolisme màgic i mític en les diferents civilitzacions, probablement transmutant-se i adaptant-se per contagi o assimilació al llarg dels mil•lennis i és en aquesta mitologia que esdevé un fet transcendent que recull el llibre, com és la explicació de fi de la panteització, a través de la fabulació històrica, del relat del mite que se’ns relata quan es trenca el principi pentètic en aquella concreció de la divinitat, aquella que no té nom i inicia la seva relació personal amb una civilització emergent, forçant a deixar de banda l’intent de concreció de les figures deífiques que simbolitzen i representen un món màgic de relació amb la natura mateix i amb l’esperit d’uns déus que es reparteixen la divinitat, per a concretar-ho en un esser innominat del que en formem part, una connexió amb l’univers en un moment en el que es produeix la transició civilitzacional, la aliança dels homes amb Déu, el tot, que defuig ja una interpretació màgica, per esdevenir una component espiritual, racionalment espiritual, que transporta la ment cap a les essències de l’ànima i d’aquesta cap qui és i no és alhora, definint-ne el principi i el fi, l’essència de la creació i també la necessitat de revelar-se als homes a partir d’unes regles bàsiques que esdevenen substancials i imprescindibles com a civilització. L’evolució posterior de la teologia del llibre, en funció de les corrents religioses, ens porta a pervertir l’evolució racional de la interpretació de la relació entre els homes i la divinitat més enllà de la màgia inicial, a la que retornen determinades postulacions, en la santificació de fets, llocs i persones a les que s’atorga caràcter diví contràriament a la pròpia percepció de la unicitat i la connexió entre Déu i l’home, fruit d’aquell pacte, que a través de la història s’ha anat desdibuixant, només en la interpretació d’aquesta relació, sense intermediacions humanes i semi-divines, resulta efectiva una autèntica revelació teològica. 

© Albert Balada

19-08-2013

A la fotografia la recuperació de la Antiga Sinagoga Major de Barcelona.

Una cita: Émile Durkheim

“Cada societat té, doncs, en un determinat moment de la seva història, una aptitud definida per al suïcidi”[1]

---

[1] Durkheim, Émile*. El suïcidi. Ed. Akal. Madrid. 2008. Pag 10

*(1858–1917), va ser un sociòleg i antropòleg francès.

Una cita: George Orwell

"Per tant, la guerra d’ara, comparada amb les antigues, és una impostura. Es podria comparar això a les lluites entre certs rumiants quines banyes estan col·locades d’aital manera que no poden ferir-se. Però encara que és una impostura, no deixa de tenir sentit. Serveix per a consumir el sobrant de bens i ajuda a conservar la atmosfera mental imprescindible per a una societat jerarquitzada. Como es veu, la guerra es ja només un assumpte de política interna. En el passat, els grups dirigents de tots els països, encara que reconeguessin els seus propis interessos i fins i tot els dels seus enemics i cridessin en lo possible la destructivitat de la guerra, en definitiva lluitaven els uns contra els altres i el vencedor aixafava al vençut. En els nostres dies no lluiten els uns contra els altres, sinó cada grup dirigent contra els seus propis súbdits, i l’objecte de la guerra no es conquerir territori ni defendre’l, sinó mantenir intacta la estructura de la societat. Por tant, la paraula guerra ha esdevingut equívoca. Potser seria encertat dir que la guerra, al fer-se continua, ha deixat d’existir. La pressió que exercia sobre els essers humans entre la Edat neolítica i principis del segle XX ha desaparegut, essent substituïda por quelcom completament distint." [1]

---

[1] Orwell, George. “1984”. Edició electrònica 2002. pag. 160

Una cita: Moshé ben Maimón.

“la convivència s'aconsegueix de dues maneres: una, eliminant la violència que els homes es fan mútuament, es a dir, que els homes no facin nomes el que els sembla just a ells o el que llur voluntat o poder els permet de fer, sinó el que es útil a tothom ; l'altra, procurant que els individus adquireixin costums convenients a la societat, per tal que la ciutat estigui en ordre”[1]

---

[1] Moshé ben Maimón*. Guía de los Perplejos (escrita en l'any 1190). Ed. Conaculta: México D.F., 2001. 

*Còrdova, 30 de març de 1135 — Al-Fusṭāṭ, Egipte, 13 de desembre de 1204. Nom amb què és conegut en la tradició europea el filòsof, metge i talmudista hebreu Mosĕ ben Maimon, anomenatRambam en el judaisme i Abū Imram Mūsà ibn Maymūn en la literatura àrab.

Paper de vidre

Em sorprenia de petit veure l’àvia com no pelava les patates, la sorpresa d’un nen de capital que en arribar al poble, un poble embotit entre el mar i la serralada baixa prelitoral, veu com les patates eren fregades amb paper de “vidre”, eren els primers anys de la dècada dels seixanta del segle passat, ja a 25 anys del final de la guerra civil i aquelles pràctiques a les que la guerra i postguerra havien obligat, continuaven constituint pràctiques habitual, menystenir la possibilitat de desaprofitar i fer lo màxim per a fer-ho tot aprofitable. Sempre m’ha quedat gravat en la memòria els records del meu pare, quan em feia esment al brou de tronxos de col, les cols eren una menja de privilegiats durant la postguerra, em deia.

Aquella significació de la contenció del saber que tens i que no tens, ens descriu una època que va marcar no poques famílies, bona part de la societat espanyola de la postguerra, que podem trobar descrita en no pocs treballs acadèmics, en general sempre a partir de l’experiència global, però cada experiència individual era una travessa del desert personal, en aquell diàleg amb la misèria que afectaria als autèntics perdedors de la guerra, la societat mateixa.

Aquells valors que ens transmetia l’àvia eren valors transcendents, senzills, lluny de les diatribes filosòfiques o sociològiques, però en el seu exemple el valor del respecte y l’aprofitament no ho eren de coses d’un simbolisme estrany, fora de temps, eren la realitat mateixa viscuda que ara veiem com reneix en la consideració dels errors que hem anat definint en la societat nascuda del procés del desenvolupament que en els països desenvolupats s’ha donat a partir de la segona meitat del segle XX. Aquella memòria, doncs, es fa més vívida que mai, malgrat els anys transcorreguts des de l’experiència que em va marcar de petit, veient l’àvia asseguda en aquella cadireta de fusta, prop de la llar, amb el seu cubell groc, on semblava que acariciés aquelles patates, del meu record, rogenques, retornar als seus principis seria allò adequat per saber on es troben els límits que aquesta nostra societat industrial y urbana sembla haver superat.

Palangre

Diuen que la pesca de palangre[1] és la més selectiva que hi ha, això diuen; de fet si ens fixem neix, com la revolució industrial en el segle XIX, i com els entramats socials i econòmics que se’n deriven, aquest sistema de pesca probablement fruit de modalitats anteriors és en l’actualitat el més antic que hi ha en les formes d’obtenir els fruits del mar i planteja un model piramidal d’esques i hams que ben bé ens apropa a l’estructura social existent avui en dia, lluny de les estructures de classes que encara es venen estudiant fruit de les teoritzacions marxianes o webberianes. La realitat sigui dita, que aquest model de pesca que a banda del lluç s’empra per a pescar també la tonyina i el peix espasa, ens diu molt de nosaltres mateixos i dels nostres clivatges, no creieu?

---

[1]
1 m. [LC] [AGP] Art de pesca que consisteix essencialment en una llarga corda, la mare, d’on pengen una munió de cordetes o braçolades proveïdes d’un ham. Lluç de palangre.
2 m. [IT] Fil retort de cànem o de lli, compost de tres cordons de tres caps cadascun, que és emprat especialment en l’ormeig de palangre.

Reflexió social

“La tradició sociològica ens ha persuadit tant que l'evolució cap a la modernitat equivalia a un passatge de les comunitats ètniques cap a les societats nacionals, que provem alguna dificultat per acceptar que es pugui anar avui de la nació cap a l' etnicitat. I tanmateix, té una lògica al que torni al centre de la reflexió social des de llavors que la mundialització ens col·loca en una seqüència històrica on la co presència de múltiples cultures sobre un mateix territori esdevenen un fenomen socialment tan important com l'antiga situació on les cultures diferents continuaven sent per a l'essència confinades en espais diferents. Són doncs les societats més modernes aquelles que no són ja més ètnicament homogènies i que, en allò, difereixen de les societats tradicionals i de les tribus que, elles, ho podien ser.”[1]

[1] Bastenier, Albert. Pour une sociologie de l’ethnicité. Revue Française de Sociologie (2008, 49/1)

Epíleg de tardor

La tardor ens descobreix aspectes sensibles de l’adormiment de la terra, aquella senectut d’allò que caduca, assolint punt àlgids de bellesa, impensable mesos enrere, amb la simplicitat i l’harmonia de les coses, dels fets, dels esdeveniments transcendents, previs al camí hivernal de la vida. La natura ens ensenya models pacients, moments eterns, instants precisos en les que la paraula canvi esdevé sinònim de transmutació efectiva, letargia, somni profund que t’ensenya com tot camina al seu ritme, impertorbable, malgrat la mà de l’home i com tot esdevé una sàvia calma que progressa en el silenci. Laureano Alban[1], qui ens diu que “el temps sempre arriba tard a la transhumant lucidesa de la poesia”, ens descobreix com “la tardor ens aporta puresa, com ens salva del dolor pel seu miracle, transmutant somnis com un mirall... d’infinita calma” . Res com el vers per descriure, tanmateix, amb una sola paraula sentiments i emocions distints als de la vida quotidiana.

Podríem recordar Neruda[2], quan ens diu que “el poeta sempre ha cercat una sortida a la seva sotsobra, escapant cap al misticisme o cap als somnis de la raó”, com si ambdues coses estesin tan distants i fossin tan distintes, com si la raó fos quelcom alié a tot recurs o interpretació mística de la vida; segurament a cavall d’una o altra postura es troba el bell mig de tot plegat, el que no cal cercar tant lluny com sembla, perquè malgrat els esforços, sempre el pensament, la idea, conté una part de transcendent que aborda el que pot ser considerat per algú com inabordable. El món canvia. Estem abocats al canvi en una societat hereva dels segles XIX i XX, una societat distinta, en la que ja res pot ser concebut com ho era i els batecs socials revolucionen tota interpretació “antiga”, que no sigui com ens deia Kung Fu Zu[3], atenent les bones costums; De fet la resistència a viure en la mentida, aquella culpa del constant dissimular, com ens deia Montaigne[4] , ens ha impedit de veure aquest procés captiu....

[1] Laureano Albán. Herencia del otoño. Ediciones Rialp. Madrid. 1980.
[2] Pablo Neruda. Confieso que he vivido: Memorias. Pehuén Editores Limitada. Santiago de Chile. 1976
[3] Compilat per Silvia Arrau. Traducció de Maria Merino. La sabiduria de Confucio. Longseller. Buenos Aires, 2000
[4] Michel de Montaigne. Essais II, 18, citat a Miguel Catalán. Seudología. Taller de Mario Muchnik. Madrid. 2005

Esgotament

No seria difícil d’endevinar un cert esgotament cultural, diria jo, que potser es fa més palès quan hom arriba a situacions de crisi generalitzada, de valors, econòmica, social, si ens parem a escoltar la gent i hi descobrim, en essència, aquella necessitat de reprendre aquelles formes que definien ritmes diferents, simbiòtics, on, malgrat els mitjans ara intenten referir societats uniformitzades, obrien dimensions distintes. L’exigència “política” de donar seguretat i tranquil·litat, no té pas en compte que el mercat ha contribuït d’una manera, potser insospitada, al canvi de paradigma que s’està produint. La societat sorgida de la “revolució del mur” s’havia vist obligada a assumir ritmes diferents als que fins a la dècada dels vuitanta havien definit els escenaris, es clar que amarats en els climes de tensió i distensió de la guerra freda, és evident. Ningú no discuteix hores d’ara que comença ser creïble el principi de la insostenibilitat dels models industrials i econòmics, la insostenibilitat dels models socials que no neixen dels seus propis contexts sinó dels models teòrics, la qüestió és que, potser, es crida molt però no s’escriu lo suficient, tot i que recentment hi ha prou ideari que sustenta aquesta dimensió crítica de la fase final del paradigma preexistent.

Es probable que la inadequació dels models clàssics d’organització social, ancorats en formulacions anacròniques, no s’estiguin adequant, hores d’ara. en allò del model civilitzacional, als avenços tecnològics que s’estan produint, avenços que van més enllà, molt més, del que podrien suposar, només, avenços en matèria de les tecnologies de la informació i la comunicació. Potser els recursos teòrics als efectes dels factors científics i tecnològics en evolució permanent i els avenços que es produeixen, per exemple en l’àmbit de la salut humana, ofereixen esferes no computades en l’àmbit de l’esfera familiar i així en els diferents àmbits de l’evolució científica que la darrera dècada han anat definint, ens configuren una societat, la occidental, la altament industrialitzada i desenvolupada, que està trencant els seus ritmes per manca d’adequació o d’adaptació. De fet els canvis tecnològics són en el centre de les investigacions en el que s’anomena el canvi social emergent en la majoria d’estudis.

Escoltar Bigas Luna, demanant un retorn als orígens, sense deixar de tenir en compte l’interès dels avenços, ens posa de manifest com la reflexió comença a fer-se realitat també en altres àmbits distints als de la confrontació política, on les organitzacions no disposen d’arguments sòlids per afrontar els difícils moments que es dibuixen per als occidentals, i ni tant sols per a l’avaluació del canvi de paradigma. El model i el ritme de generació d’idea, de pensament, posaria de manifest en tota societat avançada,el seu alt nivell de deliberació a partir de les aportacions dels teòrics, acostament de posicions, abandonar certament el model de societat de conflicte que ens descriu Max Weber en la seva obra, la societat del segle XX, una societat distinta, si més no, de la del segle XXI, o no?

Més enllà del determinisme holístic

Poema visual d'Alfredo Espinosa

Segons Weber, la relació pot ser definida com una conducta plural –de diversos- que, per el sentit que abasta, es presenta com recíprocament referida, orientant-se per aquesta reciprocitat. La relació social consisteix, doncs, ple i exclusivament, en la probabilitat de que s’actuarà socialment en una forma (amb sentit) indicable; essent indiferent allò en que la probabilitat descansa”[1].

De vegades, les relacions, o la interpretació del que signifiquen ens condueixen necessàriament, al que, com diria Weber, ha de ser una interpretació causal correcta d’una acció, el que significa que el desenvolupament extern i el motiu hagin coneguts d’una manera certa i al mateix temps compresos amb sentit de connexió, segons ens apunta el professor Tezanos[2].

És necessari doncs, prestar atenció tanmateix al grup social com a realitat immediata i per suposat central, com a projecció social que és des de l’infantessa dels éssers humans la seva dimensió social; tot i així el tòpic esdevingut paradigma que “l’home és un ser social –per naturalesa-“, ens fa veure com aquest entourage social és absolutament vital a la essència humana com ho pot ser la seva relació amb el medi natural: aigua, aliments, energia, etc. La comprensió d’aquest context ens pot portar a utilitzar s´mils com ara la interpretació de la vida en societat de determinades espècies animals, com ara les formigues o les abelles, que estableixen un entramat social que ens pot ser útil per a l’anàlisi sustentat en un determinisme holístic que determinades escoles haurien volgut establir en la interpretació del context social dels éssers humans.

Deixem per un moment de veure aquella semàntica holística per analitzar aquest model solidari que podem trobar en aquestes societats animals; certament, la seva limitació cerebral fa actuar l’instint i els registres genètics que els porten inqüestionablement al suport mutu, una manera de sistema cooperatiu, mutual, que es dissenya a partir dels complexes entramats relacionals dels rols i estatuts que es desenvolupen en el seu model tribal. Probablement, el procés evolutiu de l’home, l’evolució tanmateix del pensament, ens allunyen d’aquests models de la manera com ens allunyen també de les primitives societats humanes tribals, sustentades en models comunitaristes on aquell principi solidari era absolutament exigible a tots i cadascun dels membres de les societats que les configuren. Segons Nisbet, quina sigui la naturalesa d’aquest vincle social ens permet determinar aquelles forces que permeten als sers humans esdevenir units com a molècules socials[3] .

La pregunta radica doncs en en els motius o sentiments que fan que el grup esdevingui com a tal, referit evidentment als seus membres en part o en la totalitat, a les activitats que desenvolupin, i el que és més important a la comunicació o interacció entre ells com ens planteja Homans[4] i per descomptat les pressions socials i les provinents dels propis individus, on s’observa i experimenta el joc recíproc d’aquestes pressions, que també defineixen el perfil característic de societats globals, com de les d’escala reduïda, com ens ho anuncia Parsons[5]

[1] Weber, Max. Economia y Sociedad. F.C.E. Méxic. 1.964. pag. 21
[2] Tezanos, José Fèliz. La explicación sociológica: una introducción a la sociologia. Torán, Madrid. 1.997, pag. 155
[3] Nisbet, Robert A. El vínculo social. Vicens Vives. Barcelona, 1975. pag. 15
[4] Homans, George C. El grupo Humano. Eudeba. Buenos Aires, 1.968. pag. 120
[5] Parsons, Talcott (ed). La Sociologia norteamericana contemporanea. Paidòs. Buenos Aires. 1.965. pag. 64

Una cita: Antony Giddens

"A mesura que el neoliberalisme desapareix en la distància i que el postmodernisme es dilueix com a filosofia cultural, veurem el ressorgir d’un programa polític eficaç de transformació que ens permetrà, al menys, intentar aconseguir una societat decent que inclogui a tot el món i que operi a escala global "[1]

[1] Giddens, Antony. Sociòleg. Director de la London School of Economics and Political Science. Conferència pronunciada el 21 de maig de 1998 a la Fundació Trias Fargas, en una traducció de Joan Prats. Fragment del paràgraf 56.

Estralls

És com un estrall que la vida et porta i qu t’acompanya al llarg d’ella, com un company de viatge que no et deixa ni a sol n i a ombra, de vegades saberut, de vegades descarat, de vegades, tantes vegades fins i tot pesat, que t’acarona el coll i et treu la veu, com qui et pren de vegades algun do, però ailàs, et deixa en silenci, aquell silenci preuat que tantes vegades mentes i que a més d’un caldria per escoltar-se ben be el que diu; en aquest silenci, però, ens queda la paraula, la paraula que ensenyoreix l’univers dels símbols i dels signes i que composa pensaments si la teva ment et deixa, mentre la resta dels mortals s’esveren per les coses més intranscendents en dialèctiques estranyes que només fan que enfrontar sentiments a sentiments per endurir encara més les malbaratades existències que com l’interbancari ens hem prestat a un dia, i poca cosa més.

A perpetuïtat.

La fotografia un escut indígnea de la República Dominicana que ha fotografiat una bona amiga meva.

Conèixer i reconèixer, establir la distància perimetral que separa l’una de l’altra afirmació hauria de permetre tothom de veure s’hi reflectit, de manera que descobrir tampoc té la mateixa significació que cobrir, ni versemblant encara que la rel nominal sigui la mateixa.

L’instrument democràtic, la societat mateixa que es dibuixa a partir de tot un seguit de valors que ara, paradoxes del destí i d’algun arrelament cristià entorn de models de gestió universitària, ens arriba també de la mà dels valors en l’empresa, com si l’empresa no tingués, no hagués de tenir uns valors preestablerts que s’acumulen als que defineixin els propis treballadors, entenent treballador com el de coll blau fins al de coll blanc. L’instrument deia, la societat, ens ensenya com l’avenç en les nostres relacions diàries podrien crear monstres que se n’aprofitessin dels avenços que deixen sorpresa bona part de la societat alienada de vegades per la vertiginosa i magistral posada en escena de la defensa de valors, en els que alguns d’aquests cavallers moderns de les creuades 2.0 difícilment podrien explicar, però son enllà, omnipresents, com una gota que cau segon rera segon sobre el teu cap i pretenen organitzar-te la vida.

Segurament haureu sentit aquesta sensació manta vegades, potser perquè donem per bones raons i situacions que ens venen donades i que sempre han estat Aixa, o perquè cal fer tal o qual cosa, sense qüestionar-te res, ni el com, ni el qui, ni el quan, ni el perquè. Segurament l’autèntica revolució, aquella de la que ens parlava George Moustaki, sense nominar-la (sans la momer) hauria de representar una revolta personal, sense induccions externes, coneixedors de la nostra dimensió humana, i acceptant que res canvia si no canviem nosaltres mateixos, que cal descobrir-nos en el camí de la felicitat, la felicitat de la que ens parlava per exemple Tocqueville, el noble que fugint de la revolució francesa, descobreix que Amèrica també estava revoltada i veu la vida a partir d’aleshores amb unes altres lents, amb unes altres perspectives.

Embolcallar les nostres cuites en banderes, en sentiments identitaris quan encara no sabem si la nostra pròpia identitat-persona els ha ben definits o reconeguts, perquè tantes vegades és menystingut el sentiment, ens hauria d’abocar a identificar els nostres valors a partir d’una seqüència concreta que només a nosaltres hauria de pertànyer, conseqüent amb la consecució del més preuats del bens: el bé en si mateix, malgrat algú s’entesti en voler cercar altres interpretacions i saber-se posseïdor de la veritat, el bé és el darrer dels valors universals que ens llega la humanitat, la civilització, juntament amb el parament que l’envolta, la terra mateixa, que ens és llegada a perpetuïtat o no..., com els valors mateixos.

Fràgil miratge...

Una fotografia de Cristina Catarecha

Caminar pels cims de la política se’ns representa com una aventura fàcil, com caminar pels cims de la amor o de la societat, en un moment en que nosaltres, els sers humans abandonem a la seva sort a bona part del nostra intel·lecte consumits en les essències de la nostra pròpia dinàmica, de la nostra pròpia contextualització, tot esperant que sempre puguem avançar en les estructures socials a partir del model piramidal i per tant entenent una certa jerarquització de les nostres estructures de relació.

El món que se sustenti en base a aquestes estructures està condemnat a que aquesta fràgil estructura, mancada del coixí que la faci estable, pugui esdevenir feble en la composició dels materials que la dissenyen, segurament filosofies holístiques que poc tenen en compte altres possibilitats i plantegen estructures tancades, estructures que no poden tenir cap possibilitat de mobilitat, com succeeix en l’estructura estamentària hinduista, per exemple, no tant allunyada dels conceptes occidentals actuals, encara que pugui semblar el contrari.

La lluita en la consecució de variables culturals que dotin als ser humans de nous valors, de noves essències, sustentades, de fet, en els elements clàssics de les cultures, en les anàlisis filosòfiques que s’han anat generant al llarg dels segles, segles d’estudi i evolució, només en el supòsit, deia, en que la filosofia i la política esdevinguin compatibles amb les essències culturals dels sers, serà possible de construir una nova estructura de dimensions i formes diferents, que aposti sense cap altra limitació en els preceptes de la dimensió que ens ha de fer iguals.