Consciència col.lectiva

Les dificultats amb les que s’enfronten les forces polítiques, les organitzacions polítiques consolidades, és, sense cap mena de dubte, amb la contemplació d’un escenari, cada cop més estès, de la delimitació conceptual de la « res politicae » com allò que ja no és inherent al ciutadà, no pas perquè de fet no ho sigui, si més no, perquè hi ha una consciència col·lectiva, que això és així; la percepció generalitzada que l’instrument de control de la democràcia com és l’exercici del vot, però també el vot entès com a norma de determinació de la bondat o no de les gestions i de les intervencions en la cosa pública, obtenen o no l’aquiescència de l’elector actiu i conscient de que les coses són així, com de la potestat que aquest acte de voluntat l’hi atorga, definit en si mateix com un instrument d’expressió igualitarista i en conseqüència definint un esquema de llibertat difícilment obtenible si aquesta acció voluntària no es produís, a la vegada que, fraternitza l’acció en considerar el resultat global a partir de la suma de les accions voluntàries individuals.

Manta vegades he definit la no execució, la no acció en la determinació dels resultats democràtics, i per tant la manca de participació com un exercici que atempta contra la essència democràtica de la societat, el fet que el ciutadà consideri bé que no és necessària la seva intervenció política, bé que la seva intervenció política no serveix per a res, bé que pensa que la pròpia llibertat en l’exercici del sufragi li permet, per els mateixos conceptes, poder deixar de fer-ho, no crea sinó unes limitacions al sistema que abunden en el risc de ruptura del mateix si la cultura política d’una determinada col·lectivitat acaba assumint com a vàlida aquesta premissa abandonista que defineix clarament una part de la massa electoral com “absentitsta”, en una proporció cada cop més elevada.

Aquest fenomen que ja han començat a tractar alguns autors, podria anar sensiblement lligat a determinades reformulacions respecte dels canvis de valors, per una banda, però per l’altra íntimament lligat a la nul·la consideració de l’espai públic, en totes les seves vessants com un espai propi i compartit; la “res pública” com allò que ens és consubstancial i per tant definitori d’allò que som, és a dir el fet d’haver deixat de prendre consciència que hi ha una part de nosaltres mateixos o potser la totalitat que no pertany a la nostra essència individual, sinó que es defineix com un concepte col·lectiu i que per tant implica que compartim un espai, en la majoria de les ocasions, de convivència que té unes regles que tots fins ara compartíem i respectàvem, com ara l’obligació de l’emissió de sufragi, com també la del respecte al context públic que s’incardina necessàriament amb el fet privat que per tant deixa de ser-ho en sí mateix.

És probable que el camp d’anàlisi i de l’estudi comporti en els propers anys, tant des del punt de vista de la Ciència política, com de la Sociologia, l’Antropologia, la Psicologia social, etc., la determinació de l’evolució que està patint la nostra societat a partir de la conceptualització de paradigma post-modern; si aquesta situació que apuntàvem té a veure amb les variables que el defineixen o si es dona una nova conceptualització o noves variables que ens facin veure que els canvis que es produeixen en aquest context de la tercera revolució industrial, en l’intangible d’aquesta, a diferencia de les dues anteriors planteja “canvis” que no havien estat prevists, fins i tot abans de la consecució del zenit en la campana de gauss que defineix el nou paradigma en la seva formulació gràfica, variables que poden configurar un histograma que no segueixi per la independència d'aquestes una distribució normal però si que ho fa en una dimensió gran de mostra.

El fenomen blogger

Segurament, des d’una perspectiva de màrqueting, estaríem parlant d’un context de màrqueting viral, que supera evidentment els paradigmes o enfocs convencionals d’aquesta disciplina i que també afecta en un o altre sentit a la configuració de la translació del missatge polític. Però molt probablement estarem parlant d’un concepte de militància política, que supera a la tradicional en el marc dels partits de masses com els venim coneixent fins ara, en l’aplicació de les noves tecnologies a la política i el seu context.

Si ens cenyim a la definició del terme blog, que deriva del britànic web+log, que acostuma a traduïr-se per bitàcola -el que en l’àmbit dels elements marítims suposava el llibre de ruta-, els blogs actuals, que deriven en molts casos de la antiga concepció de l’àmbit de la literatura epistolar, però a l’hora també del concepte tradicional de diari personal, irrompen en la escena de la creació del criteri polític, d’una forma espectacular recentment en el nostre àmbit i si ho cenyim a l’àmbit estrictament polític a partir dels primers anys d’aquest segle, en el que comença a determinar-se una utilització pragmàtica de continguts polítics, diferents del que ens podien oferir ja les webs tradicionals, instruments estàtics i menys dinàmics.

Analitzar, apuntar, llegir, opinar, establir en definitiva una dialèctica sobre alguna cosa que no ha estat plantejada fins ara, és allò que podem definir com l’aportació al concepte de transformació de la societat a partir de la utilització de les noves tecnologies i, òbviament la diversitat polifònica de l’univers blogger des d'un plantejament gens convencional, a partir dels blogs, les bitàcoles, els diaris, diferents denominacions de una mateixa cosa, una pàgina on es plantegen les reflexions individuals, que no iguals, dels titulars d’aquests instruments que la xarxa ofereix.

Per alguns autors, els blogs han introduït la poètica de la obra oberta, perquè hi ha una voluntat de convèncer, més enllà de l’instrument merament informatiu que hom podria veure en aquestes pàgines, on la seva fortalesa radica en que la vida, fins i tot la vida política, i les coses de la vida son explicades als demés amb la visió personal de l’autor, a banda de les possibilitats tècniques que ofereix aquest tipus d’instrument; amb menys sofisticació tecnològica que altres estris informàtics, de manera que queda a l’abast de no poques persones que poden convertir-lo en un instrument adequat de transmissió d’informació i per tant si ho observem des d’una perspectiva política, de transmissió de les reflexions i els criteris polítics que acaben subtrahend, per tant, a la patrimonialització que en tenien les organitzacions polítiques.

Resulta difícil d’analitzar, segurament els que serien uns pocs minuts en la història de la humanitat, d’aquesta experiència, la de l’activisme cibernètic, l’activisme polític en la xarxa; de fet cal plantejar fonamentalment la diferència entre el model d’activisme persona a persona, o la tradicional aportació a la premsa escrita, o a través dels instruments que es desenvolupen en el segle XX, com son la ràdio i la televisió, principalment perquè el seu format, la seva dimensió i el seu llenguatge, canvien cap a un format, una dimensió i un llenguatge més fresc, més immediat, més actual i probablement més col·loquial.

En el model dels blogs, es veu com es pot passar del divertimento que pot representar un diari personal al que pot representar una autèntica llibreta d’apunts o de reflexions polítiques, com ho viem, en diferents nivells dels prop de 500 blogs d’aquestes característiques existents en l’actualitat en el panorama política català. La possibilitat de poder determinar quin és el perfil de les persones que consulten aquets blogs, a partir dels nous comptadors, que estableixen una dimensió geogràfica, una dimensió de les característiques de la tecnologia amb les que es consulta, quin tipus de recerca porta a la consulta i altres variables o elements, ens podria plantejar alguns paràmetres que podrien definir una teoria del nou activisme i militància política, que previsiblement hauria de poder contenir tres elements fonamentals: la influencia i el valor que li donin les elits, la influencia i el valor en els editors de premsa i periodistes i informadors en general, i la influència i els valors que rebin i transmetin els educadors, especialment en els àmbits essencials de l’ensenyament secundari i el batxillerat.

L’existència ja de diferents models de blogesferes, o xarxes en les que es poden agrupar els blogs, a voluntat dels seus titulars, on la sindicació de pàgines permet de conèixer les diferents visions, les diferents aportacions de tanta gent que treballa en l’activisme polític i social en la xarxa a partir de determinats grups de les mateixes, ens pot donar a entendre la incidència que poden tenir les noves tecnologies en la creació d’opinió política i de l’opinió pública en particular i a través del ciberespai, el que ens queda ara per demostrar és si la informació i la dialèctica que es poden establir, condueix necessàriament a un intent estrictament participatiu en la creació del criteri polític i no tant al foment de la participació en el moment essencial de la responsabilitat democràtica, com és l’exercici del vot. Segurament, i ho sabrem més endavant, alguna cosa està canviant.

Nota final

Aquest article ha estat referenciat en els següents llocs web:

Zewol.net

poliblocs.cat

socialistes.cat

Repensar el model

Que ningú no tingui cap dubte sobre la legitimitat dels resultats del recent referèndum sobre l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia, que ningú faci demagògies barates per la participació més o menys alta i en tot cas si ho fa, que reflexioni sobre la responsabilitat que tots tenim en que aquestes coses succeeixin.

Dit això caldria obrir una reflexió difícil, si voleu, però que òbviament sorgeix dels ímputs i variables que s’han anat rebent en els darrers anys, ímputs i variables que ens fan pensar a alguns, quina és la veritable situació de la democràcia, un model en el que s’ha produït al meu entendre un procés de desparlamentarització, vinculat particularment al desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació que permeten substanciar el debat polític fora dels àmbits que els és propi, la seu parlamentària, en veure amplificat de manera singular el seu missatge a través tant de medis afins com de medis adversos, en un i altre lloc amb efectes similars traduït en la dialèctica del conflicte, quelcom que no és aliè a la resta de democràcies occidentals.

Certament el descens de participació en les darreres dues consultes, la de l’estatut d’autonomia de Catalunya, si bé que les referències històriques referides a l’estatut de 1.979, ens plantegen dades de similars característiques, i l’estatut d’autonomia d’Andalusia, són variables d’avís que poden ser enteses a partir de dimensions polièdriques del context democràtic, apuntàvem la desparlamentarització, però segurament la pèrdua d’interès per la política, és a dir pel context polític de les coses, no per les polítiques que desenvolupen tal o qual govern, tal o qual opció política, no ens situen a molta distància de l’interès del que succeeix, per exemple, en un país amb tanta tradició refrendatària com és la Confederació Helvètica: Suïssa.

La diferència potser pot radicar en el fet que la manca de processos refrendataris permanents, en el nostre país i la transcendència de les Lleis Orgàniques Especials, els Estatuts d’Autonomia que s’hi sotmeten formant part del corpus constitucional, haurien de portar als ciutadans a una participació més elevada i per tant ens hauria de fer valorar la correcció o no de les campanyes institucionals, i fins i tot el model de campanya utilitzats per unes i altres forces i com no l’esgotament general que la desparlamentarització abans citada, amb l’ajut de l’avidesa de notícies dels mitjans de comunicació, poden generar en el ciutadà mig, que fins ara, quasi 30 anys després de l’establiment de la democràcia, no començarà a rebre formació acadèmica a primària i secundària en matèria política i esperem-ho sobre el valor del vot.

En un moment en el que ens plantegem la viabilitat del model d’Hondt i la possibilitat de l’establiment de noves fórmules i noves modalitats, al menys pel que fa al sistema electoral a Catalunya orfe d’una llei electoral que en el desplegament autonòmic hauria de plantejar la seva nova formulació, seria hora de valorar la necessitat de fer allò que no es va voler fer en els inicis de la incipient democràcia, l’establiment del vot obligatori, que tenen implantat països com ara: Austràlia, Bèlgica, Xipre, Luxemburg o Uruguai, que hauria creat unes dinàmiques de costum que hores d’ara ens evitaria d’estar parlant d’aquest problema des d’una perspectiva del desencís de la ciutadania pels quefers polítics, òbviament inadmissibles si entenem que la vida democràtica és la òptima del sistema de democràcia liberal representativa en el que vivim on el vot, on els processos electorals, son entesos des de la perspectiva de producció de legitimitat en benefici dels titular del poder constituït, els propis ciutadans i com un instrument de reivindicació democràtica, de manera immediata i general.

El tractament del vot com a facultat o com a deure es relaciona evidentment amb les tasses de participació i en els estudis empírics que se n’han fet sobre el particular se situa l’impacte de la disposició a l’entorn del 30%, no tan per la mesura sancionadora, com per la creació d’una cultura política de tipus dominant que acaba considerant el no vot com una mesura antisocial i censurable, de fet una raó que ja ara fa que els abstencionistes facin inhibició d’aquesta actitud quan son interrogats per les enquestes d’opinió i l’amaguin als enquestadors.