dimarts, 20 de febrer de 2007

Repensar el model

Que ningú no tingui cap dubte sobre la legitimitat dels resultats del recent referèndum sobre l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia, que ningú faci demagògies barates per la participació més o menys alta i en tot cas si ho fa, que reflexioni sobre la responsabilitat que tots tenim en que aquestes coses succeeixin.

Dit això caldria obrir una reflexió difícil, si voleu, però que òbviament sorgeix dels ímputs i variables que s’han anat rebent en els darrers anys, ímputs i variables que ens fan pensar a alguns, quina és la veritable situació de la democràcia, un model en el que s’ha produït al meu entendre un procés de desparlamentarització, vinculat particularment al desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació que permeten substanciar el debat polític fora dels àmbits que els és propi, la seu parlamentària, en veure amplificat de manera singular el seu missatge a través tant de medis afins com de medis adversos, en un i altre lloc amb efectes similars traduït en la dialèctica del conflicte, quelcom que no és aliè a la resta de democràcies occidentals.

Certament el descens de participació en les darreres dues consultes, la de l’estatut d’autonomia de Catalunya, si bé que les referències històriques referides a l’estatut de 1.979, ens plantegen dades de similars característiques, i l’estatut d’autonomia d’Andalusia, són variables d’avís que poden ser enteses a partir de dimensions polièdriques del context democràtic, apuntàvem la desparlamentarització, però segurament la pèrdua d’interès per la política, és a dir pel context polític de les coses, no per les polítiques que desenvolupen tal o qual govern, tal o qual opció política, no ens situen a molta distància de l’interès del que succeeix, per exemple, en un país amb tanta tradició refrendatària com és la Confederació Helvètica: Suïssa.

La diferència potser pot radicar en el fet que la manca de processos refrendataris permanents, en el nostre país i la transcendència de les Lleis Orgàniques Especials, els Estatuts d’Autonomia que s’hi sotmeten formant part del corpus constitucional, haurien de portar als ciutadans a una participació més elevada i per tant ens hauria de fer valorar la correcció o no de les campanyes institucionals, i fins i tot el model de campanya utilitzats per unes i altres forces i com no l’esgotament general que la desparlamentarització abans citada, amb l’ajut de l’avidesa de notícies dels mitjans de comunicació, poden generar en el ciutadà mig, que fins ara, quasi 30 anys després de l’establiment de la democràcia, no començarà a rebre formació acadèmica a primària i secundària en matèria política i esperem-ho sobre el valor del vot.

En un moment en el que ens plantegem la viabilitat del model d’Hondt i la possibilitat de l’establiment de noves fórmules i noves modalitats, al menys pel que fa al sistema electoral a Catalunya orfe d’una llei electoral que en el desplegament autonòmic hauria de plantejar la seva nova formulació, seria hora de valorar la necessitat de fer allò que no es va voler fer en els inicis de la incipient democràcia, l’establiment del vot obligatori, que tenen implantat països com ara: Austràlia, Bèlgica, Xipre, Luxemburg o Uruguai, que hauria creat unes dinàmiques de costum que hores d’ara ens evitaria d’estar parlant d’aquest problema des d’una perspectiva del desencís de la ciutadania pels quefers polítics, òbviament inadmissibles si entenem que la vida democràtica és la òptima del sistema de democràcia liberal representativa en el que vivim on el vot, on els processos electorals, son entesos des de la perspectiva de producció de legitimitat en benefici dels titular del poder constituït, els propis ciutadans i com un instrument de reivindicació democràtica, de manera immediata i general.

El tractament del vot com a facultat o com a deure es relaciona evidentment amb les tasses de participació i en els estudis empírics que se n’han fet sobre el particular se situa l’impacte de la disposició a l’entorn del 30%, no tan per la mesura sancionadora, com per la creació d’una cultura política de tipus dominant que acaba considerant el no vot com una mesura antisocial i censurable, de fet una raó que ja ara fa que els abstencionistes facin inhibició d’aquesta actitud quan son interrogats per les enquestes d’opinió i l’amaguin als enquestadors.