Distància

Afrontar la racionalitat i el raciocini visceral al que ens aboca el mercantilisme barat, fruit potser el menysteniment de la cosa pública amarada de la gestió de poder, com qui juga una partida de mus, durant tants anys, ens descobreix una distància curta, no pas llarga, com aquella que descrivia en un post no pas tant antic, on deia que les bledes no cotitzen en borsa, segurament, com apuntava avui Antoni Franco en un programa d’audiència de la televisió catalana, segurament el nivell de politització dels mèdia, com de la gent que es dedica a la política, no és ni de bon tros el nivell del ciutadà mitjà al que preocupen, raonablement, coses més banals, que podrien semblar fútils a bona part dels prohoms de la pàtria, però, a cas no forma part això, el dia a dia normal i corrent de l’existència mateixa, o és que en la cursa d’obstacle ho hem oblidat, hem oblidat que la microeconomia, de vegades, no té res a veure amb la macroeconomia i es guia per dinàmiques diferents?

Sociologia, segons Unamuno

Diu, Unamuno, Don Miguel de Unamuno a propòsit dels seus “apunts per a un tractat de cocotologia”[1] , "que la primera qüestió que sorgeix, com en la sociologia, és la composició semàntica, fruit de dues paraules, una llatina i una grega, un hibridisme que va servir com a fort argument en contra de la nova sociologia", com també hi ha arguments més peregrins i menys científics contra la ciència política. Continua dient Unamuno que no hem de dubtar respecte de la importància del nom, importància, diu “ tal que precisament lo més greu d’una idea u objecte és el nom que li hem de donar. Refarem aquell absurd aforisme, diu, de: "le nom ne fait pas à la chose" ( el nom no fa a la cosa). Sí, el nom fa a la cosa i fins i tot la crea”

---

De Unamuno, Miguel. “Amor i Pedagogia”. Alianza Editorial. Quarta reimpressió. Madrid. 2006. pag. 189.

Tremolor

La imatge: "oeil triste", original de Maruku. 2005.

Aquella mirada, penetrant, aguda, amb els seus ulls negres i aquella tremolor que li recorria el seu cos menut, ros, demanant ajuda; la tristor planava per l’aire aquest matí d’hivern, com un clam de tendresa arrecerat a la porta, cercant aixopluc, cercant una mà amiga…Mai com avui havia sentit tant de dolor amagat darrera les ninetes indefenses d’un ésser viu, tanta pena, us ho ben juro…tanta pena....tanta impotència....

Una cita: Miquel Iceta

"La resposta a la pregunta quin és l'objectiu del PSC en les properes eleccions generals és tan senzilla com rotunda: governar Espanya".[1]

[1] Iceta, Miquel. “Avui”. 05-01-08

Records

Mirar el color dels arbres, sense fulles, orgullosos, guaitant el cel, abraçant aquella boira que es repenja sobre les branques nues. Veure clarejar el dia, mentre el riu fa un gran badall, els ànecs somnien alejades ribes de llunyans cabdals. Les olors dels camps humits i l’ordi en sega, barrejades amb aquella de vainilla que tot ho impregna, vestien el despertar de la ciutat que transitava, encara lenta, sobre les llambordes dels vells camins, acabats de regar.

Política II

Les discussions sobre religió acostumen a ser les més farfalloses, fonamentalment perquè aquells que entren en aquesta dialèctica mai afronten el problema de la mateixa perspectiva i amb tota probabilitat estan condemnats a entendre la teogonia des d'àmbits diferents. Certament el sol fet de creure ja pressuposa a l’igual que el fet de no creure l’acceptació ideològica de una determinada reserva mental que determina unes valoracions concretes sobre el fet transcendent en si mateix, de manera que les essències mateixes de la credibilitat teogònica esdevé una discussió banal si s’entén que des del temple sempre es faran les interpretacions adequades perquè son els lectors del llibre i per tant de veritats revelades i indiscutibles, possiblement altres interpretacions més tranquil·les podrien aportar diferents accepcions i fins i tot diferents posicions sobre el tema, però, ailàs, quina és la seva capacitat d’influència sobre el valor del fet teològic?

És evidentment, doncs, que si algú apareix en la perspectiva política afrontant una veritat revelada com a última, negant a més tota evidencia evolucionista, aporta unes dosis de fanatisme que defineixen per altra banda una part de la societat, difícilment la política resulta aliena a les característiques de la societat mateixa en la que hom neix i en la que hom es reben tots els ímputs. Però quina anàlisi per fiable i científica que sigui ens permet de discernir la possibilitat de l’establiment del missatge com cleaveage determinador d’una determinada opció política?. Segurament els ítems i els valors socials a tenir en compte en les contingències analítiques, amb tota probabilitat, passen per alt alguna variable que determini adequadament un perfil social que ens faci acceptable la determinació de tendències, per tant sempre es va a la barreja de criteris quantitatius i qualitatius per arribar a concrecions poc científiques i provades, que no ens deixen veure en l’horitzó de les abscisses un resultat fiable.

Teogonia

f. [AN] [LC] Conjunt de mites sobre l’origen i la descendència dels déus.

Teologia

1 f. [FS] [RE] [LC] Doctrina sobre Déu, els déus o el diví.
2 f. [RE] Disciplina que estudia metòdicament els continguts de la fe cristiana.
3 [FS] [RE] teologia apofàtica Teologia negativa
4 [FS] [RE] teologia filosòfica Teodicea .
5 [FS] [RE] teologia mística Part de la teologia que tracta de la mística.
6 [FS] [RE] teologia moral Part de la teologia que estudia la moral cristiana.
7 [RE] teologia natural Teodicea .
8 [FS] [RE] teologia negativa Teologia que, en parlar de Déu, no diu el que ell és, sinó el que no és.

Cleaveage

es refereix a una divisió o separació de la forma. El seu ús és dependent en gran mesura del context cultural

Política

Un any en el que el món elegirà al seu president, al dels Estats Units, que serà nomenat a principis del 2009, aquesta és un procés electoral veritablement important; com expliqueu sinó que el procés d’elecció de delegats, que no és més que això el caucus d’Iowa o les primàries que tindran lloc a New Hampshire, per a les convencions nacionals de dues de les candidatures que poden presentar-se, generin tant d’enrenou?.

El convenciment que les eleccions nord-americanes, amb tota la seva parafernàlia mediàtica però també una mica d’espectacle com tot el que toca el màrqueting, ens són absolutament importants, és una raó obvia. És un fet evident com aquest procés pseudelectoral ens permet de veure en aquest model complex i on no participa pas tota la ciutadania, com tampoc no ho fa en els processos directes d’elecció directa, processos cars, econòmicament parlant, quina podria ser la tendència, quin el reflex ideològic de la ciutadania de la primera potència mundial.

Observar el procés electoral dels nord-americans ens permet de veure quins són els imputs que se’n deriven després de “tot el que passa”; ens permet de veure què, com i qui sufraguen els grups de pressió i d’interès, i ens permetrà de veure, més endavant, després de les nominacions en un procediment electoral on les minories no tenen res a dir, com i quin ha de ser el seu pes polític per a decantar finalment el procés amb els suports finals als candidats cap a la casa blanca.

Perquè desenganyem-nos el sistema no és bipartidista d’inici, però si de principi atenent a un tercer partit els independents, donades les característiques del model de partits i de militància que està a l’ús en els estats units i en tot cas on el tribunal suprem decideix finalment; És una manera d’entendre la democràcia, on per exemple el vot deixa de ser secret al caucus d’Iowa, perquè m’entengueu.

Article enregistrat per a Onda Cero el 07 de gener de 2008.

Madeleine

Sentia esmentar el seu nom, de vegades en la vella casa del terra roig, com una cançó amb sóns de guitarra, aquella vella guitarra espanyola que l’acompanyava pel Lot, als cafès, on la cadira de fusta li feia de tot un tot, mentre cantava aquella cançó de bressol que tant estimava. Escoltava jo, de vegades una melodia que se’m feia francesa, pels ritmes, però potser també perquè l’imaginava, a més, acompanyada pel diatònic, repiquejant sobre aquella barra de bar, on el Pastís esperava amb els sucrets i l’aigua freda: C’était une fois… assegut a la seva butaca preferida, repenjat sobre el seu bastó de traç senzill, calat sempre amb la seva boina, amb aquell aire d’intel·lectualitat republicana que sempre tenia, recordant, mal que bé aquella bella història d’amor i aquells seus ulls oberts, de la nina inquieta, que ell tenia sempre en remembrança.

Tot repensant Pessoa

Recordo el pujar lent del tramvia groc, vell, ple de gom a gom, de costat a costat pels estrets carrerons de Lisboa, remenant els pendents i serpentejant els turons que guaiten l’entrada “do teixo” al mar, en el que plàcidament es dóna com qui desdibuixa la seva essència; em sembla encara poder veure en el meu imaginari personal, aquell home prim de barret enorme i abric fosc, recreant-se en la lectura amarat sobre la taula d’un cafè, mentre l’olor del peix fregit a les voreres sobre el carbó, recreava l’ambient d’una metròpoli en decadència. No se, us ho ben juro, que m'ha portat avui a recordar Pessoa, Fernando Pessoa, potser per una cita seva que em sembla d’una intensitat evident:

"la funció darrera de la crítica és que satisfaci la funció natural de desdenyar, el que convé a la bona higiene de l’esperit..."[1]

[1] Pessoa, Fernando (1888-1935). Del “Llibre del desassossec”. Lisboa 1.982. Compendi d’apunts, aforismes, divagacions i fragments del diari que va deixar en morir.

Recordant Teognis de Mégara

Ens deixà escrit al 520 a.c. aquest poema significat dins de la posia lírica grega arcaica

L’esperança és la única deessa que habita entre els humans,
Les demés van marxar, deixant-la enrera, a l’Olimp.
Se’n va anar la confiança, gran deessa, se’n va anar dels homes
El seny, i les gràcies, amic, van deixar la terra.
Ja no hi ha juraments de fiar entre humans ni justs,
Ni ningú demostra respecte als déus eterns;
S’ha extingit el llinatge dels homes pietosos; ara
Ni normes legals coneixen ni encara la pietat.
Més en tant que un viu i veu la lluentor del sol,
Conservi pietós la seva fe en la divina esperança,
Resi als déus i, en oferir-los les engreixades cuixes,
En els seus sacrificis invoqui, al començament i en acabar, l’esperança.
Guardis sempre del torbat discurs dels homes injustos
Que, sense cap recel del ser dels déus eterns,
De continu als bens d’altri la vista dirigeixen,
I estableixen infames arranjaments amb ruïns propòsits.

Felicitat

Ideograma japonès de la felicitat.

Com a cavall del vent i la tempesta, com qui guaita les sagetes que deixa caure el núvol ennegrit regalimant-te la cara, mentre et deixes portar pel somni cap a les arrels mateixes de l’existència, així és com cerques de vegades aquella sensació de felicitat que t’ompli només per un segon la vida, deixant que el pensament voli en la llibertat de l’ànima com una fulla alliberada pel vent. És com si el món fes una aturada, un instant i tot quedés en silenci, un silenci absolut i permanent que ho embolcalla tot fins el més mínim soroll, tot en silenci.

Una cita: Li Xun

L’esperança no és ni una realitat ni una quimera, és com els camins de la terra: sobre la terra no hi havia camins, han estat fets pel gran nombre de caminants (1)

(1) li Hsûn, també conegut com Li Xun, escriptor xinès del segle XX

Una cita: Odysseas Elytis

El poeta ha de ser generós. No voler perdre ni un instant del seu suposat talent és com no voler perdre ni un dracma dels interessos del petit capital que t’ha estat donat, però la poesia no és un banc. Si un text s’escriu, es comunica als demés, tant millor. Sinó, no importa. Allò important és l’antiservilisme, la intransigència, la independència. La poesia és l’altra cara de l’orgull. (1)

(1) Odysseas Alepudelis, dit Odysseas Elytis, Premi Nòbel de literatura 1.979

Interpretar

Trencant la nit quan comença la matinada, aquella en que has estat castigat sense veure les campanades de l’antiga presó, qui la recorda…condemnat a beure’t aquell cava que no cal ficar a la nevera, fora al balcó que gela també refreden les coses i els ànims posats a dir, mentre un dit de gebra llença lluentor en l’aire sobre el metall dels cotxes adormits a l’asfalt que ennegreix encara més la nit. Veus com s’il·lumina als acords de nous instruments d’aquella nova generació que ens ha fer de reconèixer la revolució tecnològica com a vital, com gestionen les llums d’aquella torre que tan ens assembla a la de la city de Londres, posats a dir, en la modernor de les interpretacions segurament, estranyes similituds, intertextualitat ho va batejar una escriptora, recordeu?.

Obrim els ulls quan tot just la ciutat s’adorm posat el dia i els carrers en el seu lloc, sota aquell tel blanquinós que transforma l’aire gèlid i humit en fredor característica dels nostres hiverns d’interior a la plana, que ens allunya del regal del sol de l’hivern i te n’adones que tu encara no has fet la teva declaració d’intencions per aquest nou any que comença, com si l’atzar o el fatalisme no poguessin desfer tot aquell que pretens de fer més que els homes, per molt que ens creguem senyors de les nostres vides i deixes de pensar-hi; retrobes com cada any aquell concert vienès, el que veuen, com deia el narrador, tantes persones que només veuen un concert l’any, aquell, asseguts amb una tassa de camamilla a la mà, per la ressaca, sense el rigor de l’etiqueta.

I comença un nou any, amb l’incertesa que el futur només el coneixen els déus, perquè els homes poden predir el passat i els savis interpretar el present com ens va dir Plató, però amb el convenciment que aquest és un hivern fred, molt fred, com toca; sec, molt sec, molt més del que toca potser, i poca cosa més, però també sabent que som posseïdors d’un senda llarga que recórrer, com aquell camí de ferro que va descriure una historia, amb portes i finestres alternes que ens donen llum a la banda esquerra i aquelles roses acabades de collir i embolicades en paper d’estrassa, per no danyar-les, d’aquell roser sense flors que cal tornar a plantar i acurar amorosament, amb la tendresa de la mà amiga...

Desiderata

Alliberar els sentits de l’indòmita feresa de l’ànima que cavalca com esperitada, per resseguir la sendera calma de la llum que ens do la vida