Pobre Espanya!

Em resistia ja a esciure res fins als primers dies de l'any, però dos fets, al meu parer, tanquen tristament un any que per nosaltres, els catalans hauria de passar a la història i de fet ho farà; dos fets amb emissors diferents, un l’atemptat terrorista a la terminal T4 de Barajas, l’altra, la negativa del Partit Popular de rehabilitar simbòlicament D. Miquel de Unamuno com a Regidor que era el 12 d’octubre de 1.936 en que va ser destituït pel seu enfrontament amb el colpista ridícul i facciós legionari Millán Astray.

Dos fets, l’un i l’altre, de dinàmiques diferents però que m’entristeixen absolutament, perquè encara no hem pogut assolir una normalitat didàctica, que altres països si han pogut assolir, el canvi generacional no ha estat garantia de canvi en les posicions sectàries. Un canvi d’any doncs molt trist , perquè ambdós fets són un insult a la intel•ligència, novament.

what a wonderful world??

El tema de Satchmo, versionat per The Ramones, amb un recull fotogràfic que pot semblar dur, però que aplega una part, només una part, d'aquest món tant feliç que no ho és tant, per acabar i començar l'any reflexionant sobre la nostra civilització i sobre la catedral que cal construir amb la rosa i la triada.

Un conte de nadal.

Per treure un somriure en aquest canvi de solstici.

Ens hem quedat sense classe treballadora?

Al setmanari Presència, llegeixo una interessant entrevista de Frederic Barberà a qui representa el paradigma dels “altres catalans”, en Francesc Candel, un testimoni viu de la immigració andalusa a Catalunya, aquella que, vulguem-ho o no va aixecar amb esforç les seves vides i al mateix temps el país.

Llegir aquestes personalitats de la història no deixa de sorprendrem, que en en una de les entrades del text llegeixo les seves paraules que cauen com una lloça “ens hem quedat sense classe treballadora”, ens diu, però va més enllà en afirmar al llarg de l’entrevista, referint-se a la tradició anarquista a Catalunya que “van quedar desfasats, fora de joc”, diu, però amplia a requeriment de l’entrevistador, en declarar que també “el PSUC ha quedat desfasat” i continua “ crec que sí, com la política de partit, tant de dreta com d’esquerra”.

De fet ens ho diuen els teòrics, ens hem cregut que la lluita de classes no existeix, que és un concepte teòric que ja no existeix i certament podria ser així, perquè no hi ha concepte de lluita, entesa en els termes que el paradigma va ser creat, però els teòrics ens expliquen com ha canviat el concepte de classe social, perquè és cert, el treballador ja no s’identifica clarament amb els conceptes tradicionals i quan és preguntat sempre respon que és classe mitja, tothom son classe mitjana, el que és literalment fals.

De fet un teòric interessant, nord-americà per a més senyes, com és el sociòleg Harold Kerbo, professor a la politècnica de Califòrni, ens deia que les classes, les noves classes són de fet tres, la treballadora, que ha canviat el coll blau (referit al mono) en alguns casos pel coll blanc, la classe corporativa, que que és qui dirigeix “el cotarro” encara que no n’és propietària dels mitjans de producció (expressat en termes clàssics) i la classe alta o rica, que queda perfectament definida, per exemple, per les llistes de la revista “Forbes”; per tant Candel en part té raó, perquè malgrat tot la classe treballadora ha perdut consciència de classe perquè s’ha cregut el que li han dit els teòrics liberals, potser sense saber-ho, però caldria recordar-li la seva relació amb els bancs: hipoteques, crèdits, per que prengués coneixement de quina propietat real dels seus bens té.

Com autors destacats com el politòleg italià Àngelo Panebianco, ens apunta Candel al desfaç de la política de partits, de fet tradueixo el que diu en clau, de que els Partits de masses ja no representen el que representaven en els segles XIX i XX, i com aquell autor de Bolonia, estan destinats a la seva desaparició com els coneixem; de fet algun partit té realment debat ideològic? Evoluciona en els seus paradigmes? Estudia, analitza o encarrega a think thanks aquesta “farragosa” funció? Fan alguna cosa més els partits que preparar comtesses electorals?, un tema de reflexió profunda per saber cap on anem.

Ell, en Candel, que en destaca la seva manca de formació universitària, ens en fa record.

Ha mort un home bo

Alfonso Perales, ens vàrem conèixer donant suport al Partit Socialdemòcrata d'Andorra, en la campanya de les generals a Espanya del 2003, com diu el comunicat de la Comissió executiva del PSOE, jo també vaig descobrir aleshores en ell, un ferm compromís en vers uns ideals de pau, justícia i llibertat, un altre home bo que ens deixa, un andalús de socarel.
Serveixi aquest post com honor a la seva memòria, un constructor que ens abandona.

Veieu la referència que en fa el digital de El País.

Desiderata 2007 per a construir la catedral de la nova civilització

Estimar a tots els homes com si fossin els teus propis germans. Estimar als bons, voler als dèbils, fugir dels dolents, però no odiar a ningú. No adular al teu germà, perquè és una traïció; si el teu germà t’adula, tèmer que et corrompi. Escoltar sempre la veu de la teva consciència. Evitar els conflictes, prevenint-te dels insults, procurar que la raó quedi sempre del teu costat. No airar-te amb lleugeresa, perquè la ira reposa en el sí de la niciesa. El cor dels savis està enllà on es practica la virtut, i el cor dels necis, enllà on es festeja la vanitat. Ser un home honest abans que un home dèbil. Llegir i aprofitar l'experiència, mirar i imitar allò imitable, reflexionar i treballar, ocupar-te sempre en el bé dels teus germans i treballar per a tu mateix. Ser entre els profans lliure sense llicència, gran sense orgull, humil sense baixesa; i entre els teus germans, ferm sense ser-ne tenaç, sever, sense ser-ne inflexible i submís sense ser-ne servil. Parlar moderadament amb els grans, prudentment amb els teus iguals,sincerament amb els teus amics, dolçament amb els petits i eternament amb els pobres. Ser just i valerós en la defensa de l’oprimit, protector de la innocència, sense reparar en res dels serveis que en prestis. Ser exacte apreciador dels homes i de les coses, sense atendre més que al mèrit personal, sigui quin sigui el rang, l’estat i la fortuna.

Aquests són els principis de la rosa i la tríada per a la construcció de la catedral de la nova civilització.

Ens hauria d'escandalitzar, no?

Avui he participat en un acte de partit, un acte senzill, amb poca gent, acompanyant l’alcalde de la ciutat, l’amic Àngel Ros, en la seva qualitat de primer secretari del Partit dels socialistes de Catalunya a la ciutat de Lleida. El President de la Creu Roja Joventut, el també amic Oriol Yuguero, ens explicava com les joguines que nosaltres donàvem entraven al lot de les més de 450 famílies que les recollirien de mans d’aquesta ONG.

La veritat és que la xifra m’ha corprès, no ho hauria pensat mai. De fet cal felicitar la iniciativa que estableix el paràmetre de la pobresa i no la distinció com fan alguns entre immigrants i indígenes. I tot i així, si treballem sobre la xifra de 130.000 habitants a la ciutat de Lleida i fem una mitjana de 3 persones per Familia, ens trobem que ultrapassem les 43.000 famílies, el que ens dona que la xifra de famílies que no tenen recursos per a comprar joguines per als seus fills és més d’un 1%, una dada que tot i que ens podria semblar insignificant ens hauria de fer pensar i reflexionar (que és el més important), així ens ho deia “en petit comitè” Ros, i ho transmetia també a les càmeres de televisió.

De fet, l’Oficina del Cens dels Estats Units, una mena d’institut d’estadística a la americana, ha xifrat en les darreres dècades el llindar de la pobresa entorn de dues vegades i mitja el salari mínim interprofessional, de manera que amb la realitat espanyola, ja veieu que moltes nòmines hi queden dintre d’aquests paràmetres i per tant la queixa dels mileuristes, que ho és pel nivell de preparació, no fa més que posar en evidència la teoria del pollastre, un teorema econòmic que diu que hi ha tres persones i que disposen de 2 pollastres, una se’n menja un i mig i l’altre mig se’l reparteixen les altres dues, i tot i així, les estadístiques donarien que els correspon de mitjana 0,66 parts de pollastre per cap, però ja veieu, això segons el treball genèric sobre les dades, sobre el paper, com diríem, perquè de fet una de les tres acumula 1, 5 parts i les altres dues 0,25 respectivament. Aquesta és de fet la manera com s'estableix el repartiment de la riquesa en el món occidental.

No creieu que ens hauríem d’escandalitzar, com a mínim, que hi hagi qui no pot comprar joguines als seus fills? Ho farem? Crec sincerament que no, perquè ens creiem que som na societat opulenta i que, com pensen els liberals anglosaxons, el que es pobre ho és perquè no ha fet res per sortir de la pobresa en una societat d’oportunitats.

Els "versos d'or", un codi moral!

Diuen que Pitàgores de Samos, (569 ac/ 475 ac), que fundà una escola filosòfica a Croton on s'aplegaven deixeples d'ambós gèneres, en dos grups de seguidors els matematikoi (que hi residien) i els akousmatikoi (que dormien a casa seva), va escriure aquests versos que són de fet un codi de condi de conducta, un codi moral, vigent avui en dia.

Honora en primer lloc, i venera, als deus immortals,

a cadascun d’acord amb el seu rang.

Respecta després el jurament, i reverencia als herois il·lustres,

i també als genis subterranis:

acompliràs així el que les lleis manen.

Honora després als teus pares i als teus parents de sang.

I dels demés, fes-te amic del que despunta en la virtut.

Cedeix a les paraules gentils i no t’oposis als actes profitosos.

No guardis rancúnia a l’amic per una falta lleu.

Aquestes coses fes-les en la mesura de les teves forces,

doncs allò possible es troba a prop d’allò necessari.

Compenetra't en acomplir quests preceptes,

però atén-te a dominar primer de tot les necessitats del teu estomac i del teu somni,

després les arranques dels teus apetits i de la teva ira.

No cometis mai una acción vergonyosa,

ni amb ningú, ni a soles:

Per sobre de tot, respecta’t a tu mateix.

Tot seguit exercita’t en practicar la justícia, en paraules i obres,

aprèn a no comportar-te sense raó mai.

I sabent que morir es la llei fatal per a tots,

que las riqueses, unes vegades et plagui guanyar-les i altres et plagui perdre-les.

Dels patiments que arriben als mortals por diví designi,

la part que a tu correspon, suporta-la sense indignació;

però és legítim que li busquis remei, en la mesura de les teves forces;

perquè no son tantes las desgràcies que cauen sobre els homes bons.

Moltes son las veus, unes indignes, altres nobles, que venen a ferir l’oïda:

Que no et destorbin ni tampoc et tornis per a no escoltar-les.

Quan escoltis una mentida, suporta-la amb calma.

Però allò que ara vaig a dir-te es precís que ho acompleixis sempre:

Que ningú, per allò que digui o faci, et mogui a fer o a dir res que no sigui lo millor per a tu.

Reflexiona abans d’obrar per a no cometre tonteries:

Obrar i parlar sense discerniment és de pobres gents.

Tu en canvi sempre faràs lo que no pugui danyar-te.

No entris en assumptes que ignoris,

més aprèn lo que és necessari:

tal es la norma de una vida agradable.

Tampoc descuidis la teva salut,

tingues moderació en el menjar o en el beure,

i en l’exercitació del cos.

Per moderació entenc lo que no et faci mal.

Acostuma’t a una vida sana sense maledicència

i guarda’t de lo que pugui atreure’t a l’enveja.

No siguis dissipat en les teves despeses com fan els que ignoren lo que es honradesa,

però no per això deixis de ser generós:

res hi ha de millor que la mesura en totes las coses.

Fes doncs lo que no et danyi, i reflexiona abans d’actuar.

I no deixis que el dolç somni s’ apoderi dels teus lànguids ulls

sense abans haver repassa’t allò que has fet en el dia:

"En què he fallat? Què he fet? Quins deure he deixat de complir?"

Comença des del principi i recorre-ho tot,

i reprotxa’t les errades i alegra-te’n dels encerts.

Això és el que cal fer.

Aquestes coses que cal que implicar-se en practicar,

Aquestes coses que cal estimar.

Per elles ingressaràs en la divina senda de la perfecció.

Per qui transmet al nostre enteniment

la font de la perenne naturalesa.

Endavant doncs!

Posa’t a treballar,

no sense abans pregar als déus que et condueixin a la perfecció.

Si observes aquestes coses coneixeràs l’ ordre

que regna entre els déus immortals i els homes mortals,

en que se separen les coses i en que s’uneixen.

I sabràs, com és just, que la natura és una i la mateixa a tot arreu,

per a que no esperis lo que no hi ha que esperar,

ni res quedi ocult als teus ulls.

Coneixeràs als homes,

víctimes dels mals que ells mateixos s’imposen,

cecs als bens que els rodegen, que no escolten ni veuen:

son pocs els que saben alliberar-se de la desgracia.

Tal es el destí que destorba l’esperit dels mortals,

com boles d’infants roden de un costat a un a altre,

oprimits por mals innumerables:

perquè sense advertir-ho els castiga la discòrdia, l

a seva natural i trista companya, a la que no s’ha de provocar,

sinó cedir-li el pas i fugir d’ella.

Oh pare Zeus!

De quants mals no alliberaries als homes si solament els fessis veure a quin dimoni obeeixen!

Però per a tu, tingues confiança,

perquè d’una divina raça estan fets els essers humans,

i hi ha també la sagrada naturalesa que els mostra i descobreix totes les coses.

De tot el que, si prens lo que et pertany,

observaràs els meus manaments, que seran el teu remei,

i lliuraran la teva anima de tals mals.

Cal abstenir-se en els aliments como hem dit,

sigui per a les purificacions, sigui per a l’ alliberament de la teva ànima,

jutja i reflexiona de totes les coses i de cadascuna,

aixecant en alt la teva ment,

que és la millor de les teves guies.

Si cuides el teu cos per a volar fins als lliures orbes de l’ èter,

seràs un déu immortal, incorruptible, ja no subjecte a la mort.

Esperit

Una cita dedicada als meus amics libanesos:


"Quin goig si poguéssim posar l’esperit del Nadal en un gerro i obrir-ne'n un cada dia de l’any".


del filòsof nord-americà Harlan B. Miller

Molt lluny d'aquí

Ha arribat el fred. Era tard prop de les onze de la nit, -2º marcava el termòmetre a l'opi de la Rambla de Ferran, potser ja era hora després de tant calor i tanta bonança, no?

Avui Ple de l'ajuntament de Lleida, hi he estat una estona, quasi al final per poder sentir les darreres intervencions, els darrers torns de paraules, on he pogut palpar l'absoluta cohesió de l'equip de govern, i per altra banda una oposició de les dretes espanyola i catalana, en opinió meva d'un baix perfil, tot i que algú em deia que no s'havia de menystenir a CiU, en cap moment, el que cal és dir a les coses pel seu nom i és evident que els lideratges es demostren aquí en seu parlamentària, encara que sigui local, sense buscar determinadament una foto, malgrat la premsa seguia amb atenció el darrer dels plens, el de pressupostos. Obviament aquest pas assenyala, com també s'ha apuntat per alguna de les senyories, una inflexió en la gestió de les administracions, car al més de maig, el dia 27 de 2007, hi haurà de nou eleccions locals, amb la mirada posada, també en la nova definició territorial que sembla poder afectar també a les institucions de l'Estat com ara les Diputacions. Veurem com es desenvolupa, encara que novament el victimisme fàcil de qui se sap fora, dient que això perjudica, potser ja no recordem Van Gaal, no?

Després reunions, ja en les acaballes d'aquesta setmana que ens acosta al Nadal i m'he volgut entretanir cercant poemes per aquestes dates, i el que més m'ha agradat, de Màrius Torres, escrit el mes de juny de 1.939, data significativa que va marcar la historia d'Espanya, en el sentit de sumir-nos, com va fer la baixa edat mitjana, en la foscor dels temps, i en l'allunyament del progrés de la resta de països d'Europa, que començaven ja establir les bases del seu futur més immediat. El podeu escoltar i sentir també el poema, si voleu, llegit pel seu germà Víctor , en format mp3.

Novetats i arguments originals

Nous amics amb responsabilitats. Avui he llegit a a premsa el nomenament de la Paquita Sanvicen com a nova Directora General de Política Linguística de la Generalitat, una satisfacció de saber que gent de Lleida i companys, entren en àmbits diferents de l'agroindústria, de fet en aquest àmbit el de la política lingüística, el Secretari General en Miquel Pueyo, de qui encara recordo la nostra trobada amb Patricia Highsmith, en la seva estada a la nostra ciutat en la dècada del 80. Un mica de lobby lleidatà no fa mal, no?

Un altre amic de les terres de Lleida, en Jaume Ponsarnau, que havia estat al C.N. Tàrrega, dirigeix avui el partit del Ricoh Manresa, i s'estrena, quins nervis el pobre, espero que tot li vagi prou bé i pugui consolidar la seva carrera al front d'aquest equip de bàsquet del Bàges.

A la premsa llegeixo com el President de la Diputació ara atribueix el dèficit de la seva institució, un 122% a les polítiques del tripartit, de fet ja no se sap que dir i el recurs és fàcil perquè el coneixement de la realitat es pobre, és una pena que els seus assessors tinguin que recòrrer a aquests arguments, m'agrada la peixera del Joan Cal que se'n fa ressò tot dient que és una "versió original", suau tractament, i continua dient: "és a dir, que si el dèficit és superior al que permet la llei o els ajuntaments no reben tot el que han demanat, la culpa és del tripartit", cuirosa manera de tirar pilotes fora de l'ínclit president.

A la foto la novelista nord-americana Patricia Highsmith

Que els preocupa al PP del 22?

Hem acabat l'any a les tertúlies de Ràdio Popular i ho hem fet cantant una Nadala, qui m'ha vist i qui em veu, un laic...tot i que està bé acabar cantant, després d'una agra discussió amb el representant del PP, en Paco Piniés, el meu col·lega de batxillerat, que s'ha mostrat escèptitc i fins i tot defensant l'intransigència sobre el procés de pau, cara a la trobada que han de tenir el 22 de desembre José Luís Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy; deu tenir por que el convenci en Zapatero al seu líder, donades les amenaces de tornar que està fent Aznar.

En tot cas el meu plantejament és que el diàleg és important, rebaixar el nivell de tensió, analitzar el tema, acostar postures i veure com es pot afrontar la situació partint de la base que cal una solució a un tema, en el que fins i tot ells quan eren al govern volien solucionar. No volem una foto!, em deia Piniés; i que creuen que es desvetllaran secrets d'estat? Jo crec que hi ha molta pressió també al PP, perquè les faccions deuen lluitar a mort, potser la cohesió interna no és tal i com la pinten i perilla fins i tot la presidència del seu partit, ves a saber.

Al final, com deia, una nadala que pretenia ser una sorpresa pel moderador, en Sergi Tor, que s'ho ha pres amb "esportivitat" i ha trencat la seriositat del moment. Hem fet valoracions personals del que ha estat l'any i tots hem fet referència a la importància històrica d'aquest 2006 i l'orgull d'haver-hi participat, cadascú des dels seus postulats i posicions polítiques. Per cert, ningú ha recordat a Pinochet, estrany, no, en absolut i a més jo quan el recordo em venen a la ment estranyes imatges de tricornis.

De nou la triada i la rosa

Havia començat a escriure aquest post i la fantàstica Endesa, que no vol ser opada per Gas Natural, m'ha tallat els cinc segons suficients per a que l'ordenador es reiniciès sol.

Bé, reprenc de nou el que volia dir, un dia complert amb la informació que el regidor Xavier Sàez (també un bloger reputat) ens ha donat els Consellers de l'IMAC, quan hem aprovat els pressupostos, referent al futur a mig termini del Museu d'Art Modern i Contemporani "Jaume Morera", on vaig ser-hi també Conseller i on sembla que ja Madrid hi fa una inversió substanciosa com també s'espera la participació de la Generalitat. Espero el dia que podré veure la illa que formaran La Panera i el Morera, quin goig!

La capitalitat cultural, de la que en formo part del comité organitzador, ha estat l'altre punt de l'odre del dia amb propu d'interès i he llegit al digital de Segre, com aquest grup de comunicació ha signat el mecenatge de la CCC'07, de lo que ens n'hem de felicitar. Més tard ho llegeixo del grup La Mañana, un altra felicitació

Al tard, la trobada amb amics, companys, coneguts, de la mà de copa de Nadal que ens oferia Àngel Ros a càrrecs orgànics i electes, una trobada de familia, com molt bé l'ha descrita i en la que també ens ha acompanyat el Conseller Llena, on he recordat amb alguns dels presents, com ara just feia un any jo no hi era en la trobada, perquè era a l'Arnau, ingressat per una insuficiència respiratòria aguda, sortossament superada.

El discurs de l'amic Ros, un plaer de saber que compartim criteri en allò del canvi de paradigma social i en la necessitat que l'esquerra socialista el lideri, recreant-ne el discurs ideològic, com jo dic a partir de la triada i la rosa. I les felicitacions nadalenques pròpies de les dates.

Tu, jo, nosaltres

Sembla ser que la prestigiosa revista "Time" ens ha elegit a nosaltres, als internautes, als que formem part d'aquesta xarxa mundial, d'aquest nou model de para-democracia global (de democràcia no pas, malgrat alguns hi insisteixin) com personatges de l'any 2006, és un honor i a la vegada un autèntic suplici saber que compartim podi amb qui ho fou al 1.938: Adolf Hitler, i sembla que això ho fan per evitar tenir que justificar res, perquè tothom enten que hi hagi l'elecció d'un personatge col.lectiu que representa a mil.lions de persones, vaja!

En tot cas felicitemnos, perquè no han escollit al primer ministre d'Israel, o al Secretari de Defensa sortint Estats Units, per exemple, perquè ells si que han tingut una notòria influència (tot i que en negatiu), requisit que sembla distingir els escollits per la revista.

Sí, Gardeny com a exemple

Segurament resulta una tremenda complexitat de comprensió per al Sr. Alexis Guallar, futurible n. 2 a les llistes de la dreta nacionalista a La Paeria al maig de 2007, quina és la realitat del Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida que fa dies que ha deixat de ser una icona per a ser una realitat palpable; realitat palpable tant en lo relatiu a nivells d’inversió per part de totes les administracions com per l’establiment d’un procés de cooperació que abasta alguna cosa més que la relació inter- administrativa amb la Universitat de Lleida, de manera que ambdós motors ajunten esforços en la creació de llocs de treball de qualitat per als titulats universitaris, per una banda, i per l’altre s’estableix una bandera de referència en un lloc, on recordem-ho hi havien estat ubicats els militars i que la ciutat ha fet seu, per a usos tecnològics.

És clar que si al Sr. Guallar li parlo de la revolució tecnològica, absort en les seves reflexions, segurament no sabrà ben be de que li parlo, quelcom intangible com és i que a ben segur ha de representar en un marge no superior a dècada o dècada i mitja canvis en les estructures socials bàsiques, en les relacions de treball, en la força i els exercits laborals.

Gestionar aquest futur, la possibilitat de tenir alguna cosa a dir en la revolució que s’acosta a mig termini pressuposa que les noves realitats industrials passen pel tractament dels instruments científics al nostre abast, al menys en tres àmbits, la biotecnologia, la robòtica i les tecnologies de la informació i la comunicació, si s’hi fixa, senyor meu, la estratègia que es dibuixa en el PCITAL de la ciutat de Lleida, alguna cosa més que un polígon industrial qualsevol, com vostè ho planteja.

Evidentment que no entraré a comentar la visita d’un membre de la Casa Reial espanyola, no entraré en la trampa que vostè proposa, perquè sap de la importància del fet protocol·lari, a banda de les diferents sensibilitats sobre les formes de Estat, com tampoc de les comparacions californianes que fa, maldestres, d’un fet, el del nostre, sí, el de tots, del Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari de Lleida, perquè el considero prou intel·ligent per entendre que les demagògies en apostes de futur, tant de la Ciutat de Lleida, com de la xarxa de municipis que l’envolten i en el que s’hi troben implicades totes les administracions públiques d’una o altra manera, no és un tema menor que pugui ser tractat amb la indelicadesa i la lleugeresa que vostè ho fa.

Certament no parla de dades, perquè les desconeix, jo per consideració a vostè i als lectors tampoc ho faré, però els nivells altíssims d’inversió de les diferents administracions en els diferents àmbits no són cosa que pugui ser presa a tall de broma, en una realitat molt diferent a la que vostè planteja, on cada pas suposa un avenç important en la consolidació d’un projecte de tanta, tanta magnitud, i que difícilment ni vostè, ni la força política a la que representa, poden imaginar.

Em resisteixo a pensar que vulgui ja el president del comitè local de CiU començar la campanya de les municipals, ni tan sols respectant-ne la treva nadalenca, la tranquil·litat i el gaudi dels milers de ciutadans i ciutadanes de la nostra benvolguda ciutat de Lleida en unes dates tant significades; perquè tantes preses Sr. Guallar, perquè? No em contesti, ho sé, ho sabem tots i totes, ho intuïm, vostè també, veritat?.

(post que respon a un article d'Alexis Guallar publicat al diari Segre del dia 16-12-06 amb el títol "Gardeny, com a exemple")

He deixat la boira enrera

Avui he tingut una trobada d'amics, en un indret fantàstic de La Noguera, on una amiga l'Isabel ens ha acollit amb una amabilitat exquisida i hem pogut gaudir d'una trobada cultura-político- gastronòmica d'excepció. Sortir de la meva estimada boira lleidatana havia valgut la pena, per retrobar amics abans del Nadal i remembrar la persona del José Brocal, com fem sempre que ens veiem.

Per a sorpresa meva, La Mañana em publicava avui un article que ja crèia extraviat, i que vaig escriure el 3 d'octubre d'enguany, encara que guarda tota, absolutament tota la vigència, sobre una visió sociològica de l'abstenció tractat a partir de l'nterès que té per al ciutadà l'administració pública, tot i que ells ho han titulat "La política i la gent", títol que em sembla molt adequat, han entès la meva intenció.

Tot llegint l'article de l'Empar Moliner a El País, -on ens recordava que ja ha entrat ella en el Club dels que estem en la quarta dècada de la nostra vida (l'he de felicitar), -veig que aquesta encantadora escriptora, fa una nova reflexió sobre el tema de la paritat, fantàstica com és ella en la interpretació d'aquesta qüestió, molt d'esquerres però sobre la que, els que em coneixen saben que la trobo: una autèntica collonada que pot fabricar mediocritats d'un o altre gènere. Moliner ens ve a dir que si establim quotes de gènere també ho hem de fer amb els homosexuals, per exemple i començariem a un no parar.

Pel matí l'Alcalde Ros inaugurava la tercera fase de la remodelació de l'eix comercial de Lleida, el que va des dels carrers Madalena i Remolins fins a Alcalde Costa, jo crec que el carrer comercial més llarg d'Europa i no crec pas exagerar. No hi he pogut estar però estic convençut de la satisfacció que haurà tingut, perquè aquesta és una acció que fa de la nostra ciutat, la de Lleida, una ciutat més amable amb les persones.

I demà la Marató de TV3, una manera de recollir diners per a fer allò que hauria de fer l'administració, és a dir un impost voluntari indirecte, com ara la Loteria de Nadal, en la que tots hi caiem de quatre potes, però com que no participar comporta un greuge d'insolidaritat, aniré a veure com el meu fill participar en la desfilada de moda del Teatre Principal de Lleida i així veuré a més com ho fan, fent també de model, la gent de la política local que s'han ofert per a l'event lleidatà.

Parlem de democràcia?

He estat uns dies enfeinat i no he pogut penjar cap post en aquest blog. Avui, de matinada, com no podia ser d'una altra manera, en el silenci de la nit, a mitja llum, era l'hora de tornar-hi, després del commovedor aniversari dels 15.000, tot un orgull.

Era out, però no fora de joc i he anat reseguint l'actualitat política, el cessament del capità Augusto Pinochet, el net del dictador, ole tus c... Bachelet!, o com l'Alcalde Ros, de Lleida, inaugurava la posada en marxa del col.lector de Ronda, una obra d'ingenieria modèlica que solucionarà un problema crònic del model urbà del carrer acadèmia en dies de pluges torrencials, esperem.

Abans, però, en el dinar de nadal amb els mitjans, l'amic Ros, apostava per la reedició del tripartit, segons relaten els diaris. Bé és cert que ha estat un bon govern, amb tensions mínimes exterioritzades, i una gestió de nota, amb un altíssim grau d'acompliment del Pla d'acció, però clar, una cosa són les bondats d'un govern i l'altre la voluntat inequívoca, la necessitat diria jo d'apostar, d'entrada per una governabilitat unívoca, és a dir, que s'ha d'aspirar a ser la força més votada i amb més escons a la cambra local, per a poder establir i desenvolupar una tasca de govern en solitari, i en principi un programa propi.

Si els ciutadans decideixen que cal reeditar el tripartit, perquè el model és vàlid i certament no cal menyspreuar les seves bondats, ja ens ho faran saber mitjançant el repartiment de suports a uns i a d'altres, de manera que la majoria dels 14 escons necessaris al 28 de maig es veura quin color tenen, però de moment, de cap a l'aspiració de ser i estar, i amb majoria suficient, o no?.

Em feia saber un alt col.laborador de l'adversari de l'alcalde Ros, que tenen la màquina engrasada i a punt per donar la nota, deia, jo crec que ens forçaran a tots plegats a una carrera que, com sempre acabarà desilusinant al ciutadà, perquè no ens n'adonem, però acaba donant la sensació que ell, l'amo, el propietari de l'empresa, el ciutadà, sembla acabar essent el menys important i alguns, al menys, això no ho podem consentir, pel bé de la democràcia mateixa, malgrat sembli un tòpic referirme a la democràcia com a sistema, com a model de vida.

La lluita democràtica comporta una confrontació de programes i de líders, però hi ha unes normes que no ens hem de saltar (alguns i algunes ho han fet de vegades) com ara el respecte i perquè no dir-ho, la generositat. Les elits polítiques de la nostra ciutat, com les socials, les econòmiques, les culturals, tenen un deure històric amb el passat i amb el futur i per tant, no val dir i fer qualsevol cosa, no val, com algù em deia avui en una copa de nadal d'una institució, a dir "jo ni dreta ni esquerra, jo sóc un mercenari del poder". A mi ja em perdonareu, però en el moment en el que perdem el paper diferencial entre dreta i esquerra, sobre les que hi conflueixen altres variables, ho admeto, haurem perdut el nord, com a ciutadans, com a partits, com a país.

Ens bombardejaran durant 6 mesos a enquestes, a estudis, a opinions, saberudes o interessades, tothom serà analista refutat, però, com va dir Marco Aurelio, "la opinión de 10.000 hombres no tiene valor si ninguno sabe de qué está hablando" i per això jo recomano a tothom que em vulgui escoltar dues coses: vuere una bona acció de govern, per una banda i veure un lideratge ferm i fresc per l'altra, i això que ho dic referit a l'àmbit local de Lleida referent a Àngel Ros, també em serveix, lo del lideratge ferm i fresc, per parlar una mica del President Montilla, al que avui, quasi per casualitat sentia en la presentació dels Premis de la Nit de Santa Llùçia, defensant afarrissadament la cultura catalana com també la programació en català de TVE, on toca, quan toca, i després d'haver fet els deures a ben segur amb qui toca, aquest és el model que segueix fil per randa el model constructiu, el model que sempre he defensa, el de la Rosa i la Tríada, per poder fer una catedral.

Per concloure aquest post voldria acabar amb una cita d'un reputat intèrpret de la societat, en Noam Chomsky, antic professor de I.T.M. als Estats Units, que a la seva obra "Las intenciones del tio Sam", ens diu dues frases que s'emmarquen dins de la millor tradició de l'esquerra continental europea: la transformació de la societat.

Chomsky ens deia:

"El objetivo consiste en mantener al pasivo rebaño sin hacer nada. Para ellos es innecesario preocuparse de lo que sucede en el mundo. De hecho a nadie le interesa, si ven parte de la realidad podrán intentar cambiarla... "

Perquè no hi pensem una estona, no?

15.000 gràcies!

La xifra ha estat reflectida pel comptador: 15.000 visites en menys d'un any, en un blog que ja supera l'any de vida, que vaig començar a fer caminar el juliol de 2005, però en el que fins al gener de 2006 no vaig ficar-hi comptador.

Ha estat un temps de reflexió, de debat, on hi ha comments permanents de fidels com araLeptis, o Orellabac o Jeronimo i altres anònims; que ha passat per moments de tensió quan patia l'atac de determinades veus properes a la dreta que volien callar-ne l'opinió, moments de tot en definitiva on pretenia ser un arxiu des del meu punt de vista de tot allò que esdevé al meu voltant, a la ciutat, al meu país, al món sencer.

Gràcies a totes i a tots els que en un o altre moment us hi heu donat un tomb, gràcies per ajudar-me a millorar-lo i gràcies per tenir la paciència de llegir, la paciència de pensar, la paciència de ser valents i valentes i de creure, de tant en tant en el valor de la ètica i en la ètica dels valors, perquè una rosa sense llibertat, no ens fa iguals ni fraternals; i penseu que entre tots estem fent una construcció permanent guiada per una sola consciència.

Gràcies.

Perquè tots eren terroristes.

Sembla que la història dels "meme" va en augment, potser l'apropament a festes nadalenques i el relaxament de l'activitat política, encara que deu ni dó, cada reunió del govern de la generalitat aporta noves realitzacions en projectes de discusió parlamentària d'un altíssim interès social com ara el Projecte de Llei de serveis socials de Catalunya o el Projecte de Llei del dret a l'habitatge, de quin en vaig parlar ahir amb els tertulians de "El contrapunt" de Ràdio Popular, que modera Sergi Tor, defensant precisament el respecte dels drets reconeguts per la Constitució i l'Estatut, el de propietat i el de l'habitatge, contra els liberals de tots colors de la tertúlia que es rasgaven les vestidures.

Bé, tornant als "meme", l'ultraubicat Oriol Yuguero que em reta, perquè sap que ho faig habitualment en aquest meu blog, de referir cançons de contingut polític. Una que em sembla molt interessant, potser pel record, de Víctor Jara, el cantautor xilé que acusat de terrorista a qui li van destrossar les mans i després el van matar, perquè ja veu sentir els noticiaris de les televisions, tots els opositors a la dictadura eran terroristes; la canço "Te recuerdo amanda", potser premonitòria del que passaria un cop usurpat l'estat, per part d'un admirador del dictador Franco, el dictador Pinochet.

Te recuerdo Amanda

Te recuerdo Amanda,

la calle mojada,

corriendo a la fábrica

donde trabajaba Manuel.

La sonrisa ancha,

la lluvia en el pelo,

no importaba nada,

ibas a encontrarte con él,

con él, con él, con él, con él.

Son cinco minutos.

La vida es eterna en cinco minutos.

Suena la sirena de vuelta al trabajo,

y tú caminando,

lo iluminas todo.

Los cinco minutos te hacen florecer.

La sonrisa ancha,

la lluvia en el pelo,

no importaba nada,

ibas a encontrarte con él,

con él, con él, con él, con él.

Que partió a la sierra.

Que nunca hizo daño.

Que partió a la sierra,

y en cinco minutus quedó destrozado.

Suena la sirena,

de vuelta al trabajo.

Muchos no volvieron,

tampoco Manuel.

Ara, com que la tradició ho exigeix, cal que la cadena continui, o sia que jo li envio aquest meme a la Jordina Freixenet de Lleida (ara però barcelonina), l'Albert Torra de Bellpuig d'Urgell i a l'Oscar Saldanya de Cornellà de Llobregat, tres excel.lents amics i activistes polítics de primer ordre.

Existeixo!

Com diu el meu amic en Jordi Pedret, el fet que algú et faci un "meme" significa que existeixes a la blogosfera; ell me n'envia un com també m'ho fa na Jordina Freixenet, una bona amiga, des del seu blog, de manera que "mans a l'obra", recullo el guant dels meus amics i com em demanen als "meme", cal transcriure la cinquena frase de la pàgina 123 del llibre que es tingui més a prop. Com que com diu la Jordina, que sóc un lector i un pensador empedreït, llegeixo coses molt distintes, fonamentalment assaig, de manera que, el que tinc més a prop, en el moment en que estic fent aquest post és el llibre "Models textuals" de Margarida Bassols i M. Torrent i obrint la pàgina, em trobo amb aquesta cinquena frase, que recull el text del sociòleg valencià resident a Madrid, Josep-Vicent Marqués, casualitat, no? :

"Davant una manifestació del metall, aquest sociòleg va formular-se la hipòtesi que si no corria no seria identificat com a manifestant ni colpejat, resultant la hipòtesi correcta per als primers cinc grisos que em varen sobrepassar, però no per als següents: una vegada el sisè em va fuetejar el cul, els quatre o cinc que vingueren després varen fer el mateix " .

Ara toca doncs passar el "meme" a tres blogaires més i toca fer una tria, tot evitant de ser endogàmic per a establir una autèntica xarxa, així, li passo aquest meme al director de la Fundació Campalans, l'Albert Aixalà, al també Diputat al Congrés, en Dani Fernández i perquè no se m'acusi de no acomplir amb els principis de la paritat, a la Regidora de Sant Cugat l'Aintzane Conesa.

Revolució vs Civilització

La revolució tecnològica, no és ni de bon tros les transformacions que en el darrer quart de segle XX s’han anat produint, ni els avenços que en aquest primer sexenni del segle XXI, hem pogut conèixer i gaudir. Alguns experts defineixen el timing del nou paradigma en el segon decenni d’aquest segle, amb unes variables dependents que delimitarien uns status similars als que podien haver definit la revolució neolítica respecte dels canvis en els standarts de vida que allò va suposar; en aquell cas la revolució que suposava el deixar de ser caçadors per a convertir-nos en recol·lectors.

La disposició dels entorns de socialització de les civilitzacions existents avui en el planeta, posen de manifest situacions noves que entren en conflicte amb el model dels esquemes de l’Estat – Nació, però també amb els esquemes de la transnacionalitat o el que s’interpreta com el model de la globalització liberal. Resulta evident que el model jeràrquic de les estructures de les organitzacions no és vàlid per un model en xarxa com el que ens estan definint les Tecnologies de la Informació i la Comunicació, reconegudes essencialment pel fenòmen d’Internet, però a més la lluita ideològica tradicional d’establir quin paper ha de jugar el mercat en el context polític, social i econòmic comença a tenir clar que la societat no es redueix al mercat i que l’axioma I+D inicial, que va passar a I+D+i, ara no té cap mena de sentit si no hi incorporem una grafia final, la S, que faci que l’axioma sigui ja, hores d’ara: Investigació+ Desenvolupament+Innovació+Societat.

La contraposició d’un procés de recuperació de les estructures identitàries en un estat primari fins a una perspectiva global com fins ara mai s’havia comprés, ni tan sols pel posicionament de les esquerres en la interpretació de l’antic concepte de l’internacionalisme, fa que s’inicií un tret diferenciador que ens permet identificar, una vegada més, aquesta nova “revolució” que passa per tres elements substancials de les investigacions científiques: la biotecnologia, la robòtica i les TICs, en un escenari nou on conflueixen, a més, aspectes tradicionals com ara els interrogants morals, les creences religioses o la polarització compatible amb una dèbil cristal·lització de les actituds noves, o de la nova obertura de la ment humana en sectors més amplis de la societat, a partir de la presa de posició sota esquemes nous malgrat l’escassa visibilitat actual dels avenços tecnològics..

El concepte de “revolució vs civilització” vindrà definit, tanmateix, per la determinació no substitutiva de la pròpia evolució social, és a dir, que no hi ha destrucció del procés social precedent, ans al contrari, s’arbitra un timing que ens permet de definir i articular un model de societat a establir, perquè la tecnologia, com alguns científics socials van preveure, afecta al context econòmic i al polític substancialment, en el sentit d’instaurar un nou context social en el que aquests avenços tecnològics a venir, ens permetran dedicar gran part de les nostres vides a tasques diferents, a la societat de l’oci en definitiva, amb una alteració futura de les relacions de treball.

Parlem en definitiva d’un model de governança futura, en el context del paradigma de la revolució, en una clara delimitació dels espais públics i els espais privats o íntims, a partir d’un clar i progressiu debilitament de les estructures socio-temporals a l’iniciar-se un procés, una dinàmica, d’acció col·lectiva, perquè els éssers humans, al socialitzar-se fan alguna cosa més que comprar i vendre; la tecnologia que ens despertarà aquesta nova revolució, té un origen social, perquè no hem d’oblidar que la societat ja hi era i que per tant, malgrat l’empobriment del moviment de les idees actual i que per altra banda va definir les precedents revolucions industrials, la nova gènesi que plantegen alguns autors té la resposta en la pròpia democràcia, com ens recorda sovint algun biotecnòleg com Lee Silver, per salvar la distància de la polarització dels romàntico-ludites i dels pro evolucionistes-utilitaristes, a partir d’un nou “homo”, d’un nou “punt zero”.

Més aviat que tard....... (33 anys i 3 mesos després)

La mort ha fet justícia, quina llàstima però al final allò que és més democràtic que tot, la mort, ha pogut retornar-nos la justícia, i la, malgrat tot, memòria del primer dels perseguits pel règim, Salvador Allende, ara pot descansar en pau, perquè ha fet realitat aquell adagi que ens va deixar en el seu darrer discurs a la Casa de la moneda bombardejada per l'aviació pinochetista: "mes aviat que tard, tornaran a obrir les vernedes per les que tornarà a pasar l'home lliure". Ara si que ja es pot afirmar, perquè ha mort el dictador.

Quina pena, Pinochet és mort!

No, no hem de tenir pena pel Dictador, de la representació del mal a la República xilena, hem de tenir pena dels milers de morts, dels milers de desapareguts, per un únic delicte comés, el delicte d’opinió.

La vida li ha estat gratificant, ha pogut morir al llit, als 91 anys, enlloc de fer-ho a la presó després de respondre dels seus crims, quina pena. La família del dictador plora un cadàver, quan hi ha tantes famílies que ni tan sols ho poden fer, mentre el botxí ha mort al llit.

Tot i així seran lícites les mostres d’alegria, si n’hi ha, perquè el ciutadans són més civilitzats de vegades que el poder en saber que la terra colgarà per fi al responsable de la ignomínia. Que ho farà que els dictadors tenen tan feliç final i difícilment paguen les seves culpes?

Prefereixo la foto que acompanya aquest post de la del vellet amb cavell blanc, aquesta és la foto de la ràbia, de la rancúnia, de l'odi, del genocidi. Recordem!

Com afirma Mario Benedetti, en unes declarcions que recull El País: "la mort li va guanyar la vida a la justícia"

Rememorant la setmana del 15 de desembre de 1.930.

Es va anomenar "Pacto de San Sebastian" a una reunió promoguda per Niceto Alcalá-Zamora i Miguel Maura que va tenir lloc a la ciutat de San Sebastian, l'actual Donòstia, el 17 de agost de 1930. A quina reunió van enviar representants pràcticament totes les corrents republicanes existents a Espanya y que va ser presidida per Fernando Sasiaín (representant de la Unió Republicana), i hi assistiren:

- pel Partit Republicà Radical: Alejandro Lerroux;
- per Acció Republicana: Manuel Azaña;
- pel Partit Radical-socialista: Marcelino Domingo, Álvaro de Albornoz i Ángel Galarza;
- per la Dreta Liberal Republicana: Niceto Alcalá-Zamora y Miguel Maura;
- per Acció Catalana: Manuel Carrasco Formiguera;
- per Acció Republicana de Cataluña: Matías Mallol Bosch;
- per Estat Català: Jaime Ayguadé;
- per l' Organizació Republicana Gallega Autònoma: Santiago Casares Quiroga;
- i a títol particular: Indalecio Prieto, Felipe Sánchez Román, Fernando de los Ríos i Eduardo Ortega y Gasset, germà del filòsof.
- Gregorio Marañón no hi va poder assistir, però va enviar-hi una carta d'adhesió.

En aquesta reunió es va constituir un Comitè revolucionari, presidit per Alcalá-Zamora, que arribaria de fet a ser el govern provisional de la IIRepública. Aquest Comitè era en contacte permanent amb un grup de militares amb el qui s'havia estudiat un pronunciament militar per a portar la república, que finalment va quedar previst per al 15 de desembre de 1930. Hom però, el capità Fermín Galán es va adelantar al 12 de desembre, el que va fer fracasar el pronunciament i va provocar el fusellament de Galán i tambè del capità Ángel García Hernández, són els fets que es coneixen com la Sublevació de Jaca.

Histories d'un poca vergonya.

Havia venut als empresaris en una reunió el concepte de responsabilitat empresarial en l’àmbit ecològic, tota una novetat, la de qui és una de les fortunes més grans d’Europa i alguna de les més grans de món. Parlava de la protecció del medi ambient, de la necessitat de la responsabilitat envers el planeta, de com cada acción nostra representa una acció contra el planeta, etc. etc.. Em semblava estrany, d’una persona que ha donat mostres d’importar-li ben poc aquest tema, que quan pot és dedica a la caça, una activitat poc ecològica diria jo, i és clar, al final ho vaig descobrir.

Com que s’havia de comprar un jaguar amb biodièsel i això no deixa de ser una fortuna, intentava convèncer als creadors d'opinió que no era una excentricitat allò del seu nou i car vehicle, i per tant vet aquí l’apologia ecologista d’un membre d’una casa reial europea. D’això les nostres àvies n’haurien dit la història d'un poca vergonya, per no utilitzar una paraula menys amable com ara la de malp..., no creieu?.

Això sí les organitzacions ecologistes les he sentides absolutament escandalitzades, no?.....

La revolució que ve

És fins i tot relaxant de poder col•laborar amb la Mariví Chacón i l’Amador Santos a Segre ràdio un dimarts al mes, per a poder parlar de temes de contingut sociològic. Aquest dimarts que hi he estat, el tema, com no podia ser d’una altra manera, fent referència al IX foro de tendències socials, explicant, segurament obvietats des d’un punt de vista de tecnòleg, però que apunten des de la perspectiva de la sociologia i de la ciència política a un canvi social de dimensions universals, només comparable amb la revolució neolítica, quan els homes van deixar de ser caçadors per a convertir-se en recol•lectors i posteriorment abandonar el sedentarisme per les actituds nòmades que ens caracteritzen en l’actualitat.

De fet la revolució industrials, la primer i la segona no són paradigmes similars als de la revolució tecnològica, perquè els canvis que les projeccions determinen són absolutament diferents, mantenen algunes característiques d’aquelles, però proposa en essència un canvi de model social, on la biotecnologia, la robòtica i l’evolució de les Tic’s seràn, sense cap mena de dubte, l’eix dominant i determinant en la nova estratificació social, també respecte dels països entesos aquests com a individus en una perspectiva holística del món.

M’han quedat coses en el tinter, perquè la conversa amb la Mariví, encantadora ella i l’Amador, igualment encantador ha estat d'allò més intensa i entretinguda, això em permetrà en noves tertúlies d’anar desgranant altres aspectes més o menys anecdòtics, cada darrer dimarts de cada mes. Aquest era excepcional, perquè el dimarts passat el convidat anterior, vaja, l’alcalde, se’m va menjar el temps.

Darrera hi ha (sempre) la gent.

La meva amiga Leptis (nom de guerra) fa una reflexió interessant al meu post "un igual" i com que té raó, a més de la resposta que ja li ho he donat en aquell post, m'agradaria que llegís aquest poema de Joan Manuel Serrat, parla d'allò que tant parlem, qui ha darrera la rosa? i ens diu que:

Darrera dels herois i els titans,

darrer de les gestes de la humanitat

y de les medalles dels generals,

darrera de la Llibertat,

darrera dels himnes i les banderes,

darreres de les fogueres de la inquisició,

darrera de les xifres i els gratacels,

darrera dels anuncis de neó,

darrera, hi ha la gent,

amb els seus petits temes,

els seus problemes i els seus amors,

amb els seus petits sous,

les seves petites campanyes,

els seus fets i els seus errors.

Darrera del Quitxot i de Corín Tellado,

de Miss Univers i de l'Escorial,

darrera d'Hiroshima,

darrera de la Màfia i de la policia,

darrera del Mesies i de Wall Street.

Darrera del Colùmbia i de l'heroïna,

darrera de Goliat i de David.

Cadascun a la seva manera.

cadascun amb els seus modos.

Darrera hi som tots,

vostè i jo i el de més enllà.

Darrera de cada data,

darrera de cada cosa,

amb la seva espina i la seva rosa,

darrera, hi ha la gent.

Aquest poema, que no és meu, el dedico també als libanesos, ells que ja saben qui són, també sabran perquè.

Si ho voleu sentir cantat, en castellà com és originàriament aquest poema, aquí teniu l'enllaç amb aquest tema de Joan Manuel Serrat , no és la més coneguda, però de nou la tríada i la rosa fan acte de presència.

Els quatre acords

Ningú pot afirmar-ho amb rotunditat però tampoc hi ha res que ho negui, però és diu que abans que la Declaració independència de 1.776 dels Estats Units o de la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà de 1.789, prefaci de la Constitució francesa de 1.791, hi havia un acord entre els delegats de la neixent república americana, que té uns principis organitzatius molt concrets i que a ningú no se li escapa.

Es diu que aquests principis eren inspirats per la Lògia de St Andrew de Boston de quina entitat és diu que va tenir molt a dir en l’incident o la rebel.lió del te del port de la localitat que va portar a la declaració de la independència americana. Aquests principis son els que s'anomenen els quatre acords:

1. Mai suposis
*No donis res per suposat
*Si tens dubtes, aclareix-los.
*Si sospites, pregunta.
*Suposar no et fa inventar històries increïbles que només enverinen la teva anima i que no tenen cap fonament.

2. Honora les teves paraules
* Allò que surt de la teva boca, és el que fa allò que tu ets. Si no honores les teves paraules, no t’estàs honorant a tu mateix; si no t’honores a tu mateix no t’estimes.
* Honorar les teves paraules és honorar-te a tu mateix, és ser coherent amb allò que penses i amb allò que fas.

3. Fes-ho sempre tot lo millor que puguis
* Si sempre ho fas tot lo millor que pots, mai podràs recriminar-te res o penedir-te de res.

4. No et prenguis mai res a títol personal
* Ni la pitjor ofensa.
* Ni el pitjor menyspreu.
* Ni la més greu ferida

Constitució de 1.978. Pacte: República coronada

Una constitució democràtica feta a partir d'un gran pacte no escrit, dels hereus de la dictadura, per als fills de la dictadura i per als nets del futur. L’any 1.978 jo tenia 18, era la meva primera experiència democràtica, després d’un curta lluita antifranquista i també de reivindicació catalanista de la mà dels moviments de la cultura popular. No ho recordo bé, però és segur que no era encara prou conscient, coses de l’esperit revolucionari de la joventut, de la transcendència futura del text del que avui en commemorem ja 28 anys, el de més llarga durada en la vida constitucional democràtica espanyola.

Avui és un moment en el que cal començar a repensar la proposta que ens van deixar els pares de la Constitució, és moment primer de veure com van saber adequar el llenguatge constitucional a una època en la que els sabres i les sotanes encara tenien un pes important, per tant amagat en el text, quasi com entre línies, milimetradament, com en les obres dels constructors de catedrals, hi trobem permanents missatges que ens assimilen el text al de les repúbliques contemporànies i alhora ens recorden permanentment la essència bàsica de la democràcia i la llibertat.

La influència dels models constitucionals francès, germànic, italià i fins i tot britànic, poden esser vistes en tots i cadascun dels articles, la triada republicana i també la rosa es veuen en la inspiració de la majoria dels articles d’aquest text que és un dels més moderns de l’Europa contemporània i que planteja i reconeix no pocs drets nous i vells, i per tant palesa una vigència que amb una acurada interpretació ni literal ni restrictiva, ens podria servir encara per que arribés a ser centenària.

Cal reformar-la?, si no és per millorar el sistema, és a dir per a fer un pas endavant, que encara no es planteja la societat espanyola, com és el canvi del model d’Estat, de la monarquia parlamentària a República federal, que hauria de ser un dels motius principals i únic, diria jo que no cal, perquè incorporar el nom de les Comunitats Autònomes o la Reforma del Senat són accions de política institucional que poden ser fetes amb una Llei orgànica i continuarien formant-ne part del corpus constitucional.

Un igual

Resoldre dubtes, estar a prop de la militància, reconèixer el que som i el que no som, cercar la tranquil·litat, però a la vegada la energia necessària per a continuar un projecte, en aquest cas, de ciutat.

L’amic Àngel estreny la mà amb força i això és signe de vitalitat i cordialitat, i a la vegada ens ofereix un testimoni a seguir; la gent, els amics, aportaven valor a la jornada i això feia el debat més intens, amb aquell sabor de les coses ben fetes, del diàleg, de les propostes, del fer una aposta ideològica, que abasta alguna cosa més que ser d’esquerres i aquest discurs planava minut rere minut.

Hem pogut sentir-lo nostre, com tants ciutadans i ciutadanes en totes aquelles activitats en que tenen la oportunitat de saludar-lo, nosaltres també l’hem pogut fer nostre i sentir-lo como nosaltres, un igual. Ara afrontarem les festes com cal, amb aquella treva nadalenca que cal respectar, després apostarem fort, perquè el projecte s’ho val.

El sentit de la vida

Para la libertad, sangro lucho y pervivo, ...o quizás por que mi niñez sigue jugando en tu arena...

Permeteu-me lector que faci aquest joc de paraules, perquè avui, que m’he perdut un acte de partit, la grip i poques ganes, al vespre i ja superada la febre, ben tapat, acceptant una invitació de l’Alcalde Balaguer, he tingut un encontre molt i molt especial, Joan Manuel Serrat.


Un Serrat que va bindrar per la vida, a dalt l'escenari, amb una copa de cava, també pel seu uròleg, per raons obvies, i per tots i cadascún dels qui hi erem per no haver-los deixat sols.

De veritat que més d’una llàgrima lliscava per les cares, a la meva també, perquè obria en la segona cançó com no podia ser d’altre manera, amb "Mediterráneo", recorria parts dels seus àlbums, el darrer Mô, Utopia, Sombras de la China, Tarres/Serrat, i tants d’altres i les velles cançons que entusiasmaven i més a mi que estic convençut que no hem de perdre aquell esperit revolucionari que feia funcionar les coses i evitava o al menys ho intentava que els paràsits del sistema l’arribessin a controlar.

Tres cançons em feren posar dret, com a una tanta altra gent de les més de 3.000 que érem en el nou pavelló polivalent de Balaguer: “Disculpe el Señor”, “Para la libertad” i la meva estimada “Paraules d’amor” (en el segon bis); També "Pare" (el primer bis) amb el que va tancar un concert intimista, amb un Serrat amb ganes d’explicar coses, amb ganes de viure, que em va carregar les piles explicant-nos, explicant-me el sentit de la vida, pensant sempre en els més pobres, en els que res tenen a perdre, però també en l’amor, encara que pugui semblar una “collonada”, que mai ho és perquè tot i que fa temps que es va escriure, encara són vàlids els versos de “Cantares” que també ens va cantar, honorant a Machado, com a “Para la libertad” ho feia amb Miguel Hernández, o aquella senzillessa de les paraules d'amor que en el silenci del cantautor els presents corejavem.

Una historia d’amor d'en Joan Manuel Serrat amb la música, amb la política, amb la vida que ens hauria d’esperonar perquè la tríada hi era més present que mai i la rosa, també. Quelcom que ens hauria de servir de model per a fer un món millor, sí, basat en utopíes, i què?!

Enllaç amb arxius de video de Joan Manuel Serrat

Torna el bolxevisme?

Pot el bolxevisme reaparèixer? En el perfil ideològic no però en la seva manera de fer i actuar sí, pot ser un instrument de revenja utilitzat generalment pels perdedors, com una nota de poder malentès, com ho van fer al llrg de la negra nit dels temps a partir de la revolució proletària de 1917. El model neix al 1.903, quan s’instaura un model d’organització interna de una manera nova, el centralisme democràtic amb militants professionalitzats, és clar aquesta manera d’entendre el model portava a purgues permanents quan no es combregava amb l’”aparatsik” i es fruit fonamentalment de la manca de postulats ideològics i d'un perfil baix.

En un dia de boira i fred, encara és temps d'utopies

Avui ha estat un dia de celebració, s’acompleix un mes del traspàs del nostre amic i company en José Brocal, hem fet un dinar recordatori, on a més hem parlat de política, dels darrers esdeveniments, de la situació política actual, local, de la demarcació, de Catalunya. Com sempre el brindis de rigor, aquest cop amb vi de la terra que simbolitzava aquella nostàlgia per l’amic absent i la sang que ell tenia en la defensa de les seves idees, alguns dels seus amics no hi han pogut assistir, el fotut vici de treballar els ho ha impedit, ell ho hauria entès.

Jo enfebrat, amb poca empenta per una grip que feia dies em rondava, m’he sentit acaronat pels amics que en un restaurant de menú diari, sense luxes, perquè les nostres economies són quasi tan febles com les dels mileuristes, voliem recordar al José.

La febre m’ha fet estralls i ha pujat, no he pogut assistir en la meva condició de Vicepresident primer del Consell de Federació a la sessió prevista per avui a la Sala Jaume Magre on segur hi hauria aquella aclamació natural, aquelles valoracions lluny de ser objectivables, també naturals i on tants companys i amics ens apleguem. Un altre cop serà, i aleshores podrem discutir i debatre de política que és el realment important perquè ningú no pensi per nosaltres. Esperem que dilluns ja tingui prou forces, segur que si per assistir a l’assemblea de l’agrupació, on tornarem a fer política.

De fet s'hi escau com un darrer missatge de l'amic absent, aquelles paraules del poeta, en aquest cas de Marius Torres:

"Sé una ciutat,

molt lluny d'aquí,

dolça i secreta,

on els anys d'alegria són breus com una nit;

on el sol és feliç,

el vent és un poeta,

i la boira és fidel com el meu esperit."

A tots i totes aquelles que llegiu aquest post dediqueu un minut de la vostra vida a reflexionar sobre el fets que us envolten; penseu, no deixeu de pensar, i feu sentir, en acabar, el vostre taranna enllà on aneu, enllà on us esteu, i sigueu portaveus de la tríada universal i la rosa. Deixem pasar el temps que tot ho cura i torna les coses al seu lloc, en el camí de la construcció de les idees i els paradigmes, com també de les utopies, perquè encara, creiem-ho o no, és temps d'utopies.