dijous, 27 d’agost del 2009

Hedra


Hi ha raons simbòliques que de vegades asseguren els misteris que hom protegeix a les prestatgeries, entre llibres, nous i vells, que s’acompanyen totes les hores, esperen a ser retrobats pels seus propietaris. De fet, si un aconsegueix de mantenir-se uns minuts en silenci, a ulls clucs, cobren vida i en l’espai al teu voltant dansen obrint i tancant-ne els seus cossos de manera que de tant en tant d’alguna d’aquelles munions de fulles enquadernades cau algun missatge ocult, misteri escrit amb lletra imprecisa, gargots de vegades imperceptibles, a saber, el temps que feia que eren allà dins, amagats entre l’ olor a tinta i a paper. Les danses s’intensifiquen a mesura que aquests ser inimmutables poden no resistir al pas del temps, i prenen consciència de la seva existència com del valor que hom els dóna, que ells identifiquen pel tracte que se’ls dispensa, pel respecte, per l’admiració....

Tot i que amb l’adveniment de la ciència i el seu mètode, la màgia queda postergada i extingida, suposadament, el valor d’aquelles realitats virtuals en les que endinsar-se de la mà dels olors o de les tradicions antigues, profanes, s'arrepleguen en els albors dels temps, donant-te de vegades raó dels pensaments més profunds, arrelats en conviccions pretesament noves, quan en realitat la memòria esdevé mut testimoni de l’engranatge del temps, aquell en la veneració dels arcans, com del kronos que vetlla del parnàs estant per l’esdevenir dels homes. La màgia esdevé recurs literari que acomboia l’esperit i allibera pesars i tragèdies, però compte, de vegades aquell suposat caos acientífic pot esdevenir ritual correcte en la veneració deífica i aleshores l’univers sencer s’allibera com si d’un somriure a la vida es tractés, per completar aquella obra, aquella partida que com en els escacs juguen els homes, acció/reacció, guany/pèrdua, blanc/negre... símbols que recreen màgiques virtuts, com els versos alexandrins que en les tardes estiuades deixen les seves grafies a l’esguard de l‘hedra que reposa somicant sobre els braços metàl·lics que l’envolten, deixa caure aquells brots que s’alcen, també màgics, com senzills i tendres espietes dels teus espais mentre l’ humiditat de la tarda respira flaires feréstegues que amaguen la follia dels homes. El sol cau, la màgia plana pels carrers a la cerca dels ulls innocents que la reconeguin, vigila....