dimecres, 24 de gener de 2007

Tot esperant la neu


La grip m’obliga a fer repòs, en companyia de les meves gates la "cendra", una siamesa, i la "dolça", una angora turca. Potser algú ho pot veure com un símptoma de debilitat expressar-ho en públic, però jo crec que, al contrari, és un símptoma d’humanitat, els éssers humans vivim acompanyats de la malaltia, que ens acompanya fins a la mort, de manera que és millor tenir-li respecte I no pas sensació de menyspreu.

Des del meu despatx, a casa, en la intimitat de la llar, envoltat dels meus amics els llibres, tot veient com el sol llueix estrany i el vent mou les fulles de les plantes veïnes que adornen encara els balcons, qui ho diria que som al gener. Doncs les prediccions del servei meteorològic de Catalunya anuncien neu, no aquella que quan cau al litoral i/o a Barcelona i aleshores es diu que ha caigut a tota Catalunya, en una mostra clara de definir que Barcelona ho és tot, jo ja vaig consultar-ho, entre pastilla i pastilla, abans d’ahir i al SMC referien probabilitat molt alta de nevades a cotes baixes. Sembla que l’hivern sense neu és una altra cosa, fins I tot a Lleida on per la cota baixa en la que estem, 150 metres sobre el nivell del mar, és encara més difícil que ho faci.

És bo que hagi arribat el fred, malgrat jo ho hagi patit de manera exagerada, amb una febre alta que et liqua el pensament i una congestió que et dificulta el respirar, i dic que és bo que arribi l'hivern perquè d'altra manera es trencava el curs natural de les coses i la sitaució, però, ve a confirmar allò dels hiverns curts i intensos, la primavera quasi inexistent, l'estiu llarg i calorós i la tardor de durada llarga. Per tant la que hi surt perdent és la primavera, aquella que sempre ha inspirat poetes i artistes, quina pena. En tot cas des de la finestra continuo esperant la neu.