dissabte, 20 de gener de 2007

Crònica electoral VI


Una setmana més en la carrera electoral, marcada per una realitat sociològica que afecta per igual a totes les societats post-industrials, les realitats dels bussines, dels shows mediàtics que Gestmúsic a Espanta i Endemol a Holanda van saber aprofitar tant bé amb experiment scom “Gran Hermano” o com l’experiment musical “O.T.” que alguna cosa té a veure amb els experiments de la televisió franquista, que en sabia molt de manipular les masses per a que no pensessin i portar persones d’adscripció social baixa a una fama efímera amb programes de un suposat nivell pseudocultural, o musical, etc.

Les coses han canviat, diríem, estem al segle XXI, i a més en una permanent campanya electoral que no fa sinó portar a un esgotament general respecte de la gran festa de la democràcia, les eleccions, sigui quin sigui el seu perfil i a cinc mesos vista tot el que passa a l’entorn de les administracions té ja una clara component electoral que desvirtua el discurs diari del que hauria de ser un desenvolupament normal de la gestió pública.

Com no podia ser d’altra manera la setmana veu els intents de la dreta, la nacionalista a Lleida a la recerca d’aquell electorat que al 1987 va fer costat al “missing” Manel Oronich” i la espayolista en la política d'Estat, que han mostrat la seva cara més radical, la de l’extrema dreta que controla l’aparell del partit contra la política anti-terrorista de Rodríguez Zapatero i la del lerrouxisme a l'enfrontament personal i crítica destructiva contra Ros. Diferents fronts i estratègies, de manual, en definitiva que ens haurien de portar a veure clarament que la seva acció política porta a distraccions innecessàries en el quefer diari i la preparació de les polítiques actuals i futures, cadascú des de les pròpies responsabilitats, malgrat puguin acabar utilitzant instruments indesitjables, tergiversacions, i cercar la política de l’enfrontament.


Algú em deia fa pocs díes, volent-me donar lliçons: en les pre-campanyes i en les campanyes no calen filosofies! I tant que en calen, son la base de tota acció política. Si la política ha de ser espectacle és clar que no calen, aleshores només ens cal copiar l’Amèrica del festival, però si encara alguns creiem que les polítiques continentals tenen alguna cosa diferencial al model anglosaxó, malgrat la crisi dels partits com a model de masses del segle XIX, aleshores l’honradesa, la voluntat de servei i els principis han de ser quelcom inalienable de la carrera electoral.