dimarts, 23 de gener de 2007

La síndrome d'estocolm

El terme va ser encunyat pel psicòleg i criminòleg Nils Bejerot, col·laborador de la policia, en el cas del robatori del banc suec Kreditbanken l’any 1.973. En tot cas el supòsit de la síndrome ve atribuïda a la relació dels captors amb els segrestats, que mostren després una posició de suport i comprensió. De fet en l’àmbit de la política el model de clientelisme polític, no necessàriament econòmic, la relació de suport cap a determinats lideratges, porta a cops ineludiblement a l’aparició d’un fenomen semblant. De fet moltes vegades en les estructures orgàniques dels partits, queden establerts determinats grups, de vegades de rel històrica, de vegades no, que sense una força aparentment determinant poden aconseguir de crear en els líders que demanen el seu suport una mena de relació dual de dependència psicològica, molt allunyada de la realitat virtual de la força d’aquests grups que operen en tot tipus d’organització, sigui quina sigui la seva delimitació ideològica.

El problema deriva fonamentalment en els estudis de les elits polítiques del canvi que s’està produint en els models de les organitzacions polítiques on de fet hi conviuen dues estructures paral·leles que configuren la realitat contemporània d’aquestes organitzacions, per un costat el poder de les elits institucionals i per altra la relació clientelars amb la resta d’elements que configuren i prefiguren tota organització d’aquest tipus, ambdues estructures sempre en un permanent equilibri i establint cercles concèntrics en el context clientelar intern.

Segurament a mesura que vagin transcorreguent els anys, el model s’anirà prefigurant d’una altra manera, donat el cas amb el model dels suports externs. Recentment mirava un reportatge del canal 5 francès, on quedava de manifest la relació clientelar des d’una perspectiva intel·lectual que s’establia entre l’Assemblea Nacional i el Gran Orient de França, una organització Francmaçònica de gran influència en el context polític francès. Certament el context clientelar que s’acostuma a assimilar al model de corrupció erròniament, pressuposa de ben segur altres relacions, com en el cas de la pressió que aquell grup francès va exercir sobre l’assemblea en la dècada dels 80 per a poder abolir definitivament la pena de mort de l’ordenament jurídic francès. La qüestió radica, essencialment en tenir la possibilitat de determinar quin és el pes real dels grups clientelars, tant respecte del suport que donen com de les exigències que se’n poden derivar, com evidentment les raons intel.lectuals i polítiques que se'n deriven.