dimarts, 12 d’agost de 2008

La nostra condició humana



A la fotografia Primo Levi (1919-1987)


Obrir el dia amb una idea al cap resulta incòmode, cercava un llibre que he pogut trobar, valguem déu, del químic Primo Levi[1], totes aquelles idees gens elaborades, sorgides, com diu ell en aquella particular espontaneïtat, abocant el pap; em venien al cap una i una altra vegada, necessitava, m' urgia, de cercar de nou les seves paraules en aquest títol mític: “Si això és un home”; i com sempre passa en les relectures, hi trobes perspectives diferents, hi descobreixes paràgrafs que et semblen nous, perquè potser no vas entrar en la lectura simbòlica que el text requeria o, vés a saber..., de fet penso si potser els llibres, tots els llibres, caldria llegir-los al menys dues vegades en la vida, per poder afrontar-los des de perspectives temporals i, per a què no dir-ho, també socials diferents.

Al ciutadà italià i jueu Levi, quan li preguntaven perquè en el seu llibre no hi havia expressions d’odi envers els alemanys –el llibre relata en primera persona la seva estada a Auschwitz-, ni tampoc rancúnia, ni desig de venjança i finalment si els havia perdonat, responia que per naturalesa no ho era de propensió a odiar, Considerava l’odi, ens deia, com un sentiment irracional i bast i preferia, segons recull l’apèndix del seu llibre, que les seves acciones i els seus pensaments, en la mesura de lo possible havien de neixer de la raó. Un testimoni que esgarrifa com ho fa també amb aquest paràgraf que em permeto de transcriure literalment:

“A la vida tothom descobreix, més o menys aviat, que la felicitat perfecta no és assolible, però pocs es paren a pensar, en canvi, en la consideració oposada: que tampoc no és assolible una infelicitat perfecta. Els moments que s’oposen a la realització de tots dos estats límit són de la mateixa naturalesa: deriven de la nostra condició humana, que és enemiga de tota infinitud. S’hi oposa el nostre sempre insuficient coneixement del futur; i això s’anomena, en un cas, esperança, i en l’altre, incertesa del demà. S’hi oposa la seguretat de la mort, que imposa un límit a tota alegria, però també a tot dolor. S’hi oposen les inevitables preocupacions materials, que, així com enverinen tota felicitat duradora, també distreuen constantment la nostra atenció de la desgràcia que ens amenaça, i en fan fragmentària –i per tant suportable- la consciència. “



[1] Levi Primo. Si això és un home. Edicions 62. Barcelona. 2008.