.bmp)
El temps és circular ens diuen algunes al·legories. El cert és que si la imatge del cronotop de l’arribar tard ho és el conill d’Alícia[1], com ens descriu l’antropòleg Octavi Rofes[2], aquella combinació de les coordenades espai temps són un reflex ideal del nostre ethos social; Aquest concepte, el de cronotop, que institucionalitza científicament el filòsof i expert en semiòtica Mikhail Bakhtin[3] a través de la seva anàlisi de la novel·la, ens permet de contemplar la determinació d’un mon particular, individual, personal, inferit per altres factors i mecanismes, de fet la vida mateixa, el món real si parem a pensar; no és més que això, la interacció dels diferents organismes, una relació causal entre els actors d’aquesta representació suggerida a partir dels estereotips socials que ja van saber retratar els creadors clàssics, on el condicionament en la successió de cronotops ens descriu aquella àgora permanent en la història de la humanitat mateixa, tot i que els teòrics ens recorden l’existència d’un micro univers limitat i autosuficient que no està per a res lligat a la resta del món, més enllà dels valors i els principis que intenta inculcar-nos el model de la societat de consum o de les exigències d’aquell guió escrit i preestablert.
Posats a dir, és molt probable que aquesta visió de l’anàlisi en la novel·la, no sigui pas agosarada d’aplicar-se en l’anàlisi de la nostra real i inqüestionable manera de veure les coses; les qualitats dels personatges que apareixen al llarg de la teva vida, les característiques morfològiques i psíquiques, la interacció social que entre tots plegats en configuren, potser allunyant-se, això sí, d’una possible conceptuació idíl·lica, ens deix aquell escenari que es construeix amb l’encaix o el desencaix de les diferents peces d’aquest puzle vital fins a arribar a la descripció autèntica del nostre entorn, de la nostra pròpia naturalesa com la dels altres, a partir, també dels principis comunicatius que s’estableixen, d’aquells que en el context del llenguatge permeten fonamentar o no vincles de tot tipus.
[1] Carroll, Lewis. Alicia al país de les meravelles. (Trad. Salvador Oliva). Emnpuries. Barcelona. 1996.
[2] Rofes Octavi. Què mou l’escultura?. Calabria 147. Gencat DASC, 2008 pag. 263
[3] Piquer, Adolfo. La memòria en el marc del cronotop a “Memòria, escriptura i imatge”. U. Jaume I. València. 1996. pag. 107
Posats a dir, és molt probable que aquesta visió de l’anàlisi en la novel·la, no sigui pas agosarada d’aplicar-se en l’anàlisi de la nostra real i inqüestionable manera de veure les coses; les qualitats dels personatges que apareixen al llarg de la teva vida, les característiques morfològiques i psíquiques, la interacció social que entre tots plegats en configuren, potser allunyant-se, això sí, d’una possible conceptuació idíl·lica, ens deix aquell escenari que es construeix amb l’encaix o el desencaix de les diferents peces d’aquest puzle vital fins a arribar a la descripció autèntica del nostre entorn, de la nostra pròpia naturalesa com la dels altres, a partir, també dels principis comunicatius que s’estableixen, d’aquells que en el context del llenguatge permeten fonamentar o no vincles de tot tipus.
[1] Carroll, Lewis. Alicia al país de les meravelles. (Trad. Salvador Oliva). Emnpuries. Barcelona. 1996.
[2] Rofes Octavi. Què mou l’escultura?. Calabria 147. Gencat DASC, 2008 pag. 263
[3] Piquer, Adolfo. La memòria en el marc del cronotop a “Memòria, escriptura i imatge”. U. Jaume I. València. 1996. pag. 107
