dimarts, 9 de desembre de 2008

Notes de text I: el camí


Fotografia de Montse Esteba
La Júlia camina amb el cap baix, com entristida mentre entona una cançó que no aventuro a desxifrar, els mots s’entretallen amb el seu pas enèrgic, però la melodia, repicava en el meu cervell, jo ja l’havia escoltada aquesta melodia –em vaig dir-; Argimón era assentat sobre un pedrot, a la bora del camí, repenjant el cap sobre les cames, va aixecar-lo tant bon punt va escoltar la noia arribar a prop seu, la noia es va aturar, el rostre d’Argimón la va atemorir, però en creuar-se la mirada, un somriure va omplir el nostre de la Júlia i va seguir caminant, amb aquella veu trista...

Argimón, d’ell era la veu que vaig escoltar entre somnis, tot recordant de cop aquelles veus que van omplir casa meva, i és clar, era ell! Aquella veu dolça, tranquil·la, serena, donant mestratge, apaivagant els ànims. Bon dia mestre Argimón, -li vaig llençar com si el reptés a explicar-me qui o què era- Bon dia Lluís, -em respongué- amb una mirada plàcida; Què feu vos per aquí tant lluny de casa? –em va preguntar-. De fet no sabia que contar-li, com tampoc imaginava que volia saber. Doncs he sortit a fer un vol, senyor! -Vaig dir amb la veu tremolosa- . De sobte es ficà dret, era de bona alçària, ben musculat, fort, i digué: -vols venir amb mi, t’ensenyaré....- , la veu s’anava perdent a mesura que caminava i no vaig poder saber que em va dir, jo, palplantat, sorprès, mentre ell se n’anava.... Espereu mestre Argimón! –vaig dir-li tot cridant-