dijous, 18 de desembre de 2008

Notes de text I: El cantor II

Fotografia original de Montse Esteba

Vaig empegar el meu nas als vidres bruts i ateranyinats, mentre el mestre obria aquella porta vella que deixava entreveure, encara millor, els sons d’aquells mans àgils i menudes que resseguien les cordes. Se’m feia melodia igualment coneguda però la flaira de vell embolcallava d’una manera misteriosa aquell home, sec, de mirada trista embadalit amb la seva guitarra, sense aixecar la vista a penes. –Lluís, veniu, entreu- em digué el mestre deixant caure mig cos de la vella porta. Vaig apartar els meus nassos dels vidres i vaig seguir-lo fins a la taula on ens esperava un beuratge fosc que encara colpejava les parets dels gots de fusta que ens havia deixat a tota pressa aquella tavernera grassa, aquella que mirava amb ulls entristits aquell home de la guitarra en un racó de l’estança.

El cor se m’encongia en la tebiesa melòdica que omplia l’ambient d’aquell antre on ens havíem parat. El mestre, Argimón, movia el cap mentre acostava el got als seus llavis amagats darrera les seves barbes; feu un senyal amb el dit, quan l’home de la guitarra aixecà per un moment la vista, i en veure el senyal del mestre: somrigué, per baixar de nou el cap a aquelles cordes castigades pel temps. –Escolta, Lluís, escolta bé aquests sons, que algun dia seran sons d’esperança-. Se’m feu tant estrany aquest missatge, però em vaig distreure amb el beuratge, anys després recordaria aquelles paraules, quanta raó....