diumenge, 14 de desembre de 2008

Poesia: Abu Nuwàs


(*)[1]
Què hi tinc jo a veure, digueu-me homes,
amb les espases i les batalles?
L’única estrella que prenc per guia
és la del gaudi i de la música.
En mi no busquis seguretat,
sóc qui defuig cops i combats.
Quan veig heretges em poso a córrer
damunt del poltre, les brides fixades
al llom i la cua. Com és l’arnès?
Com és l’escut? Com són els sabres?
Sols em preocupo quan fan la guerra
per quina banda fugir és més fàcil.
Si fos la festa, beure vi pur,
dormir amb les verges, em trobaríeu
sent cavaller de tots els àrabs.[2]

[1] Abu-Nuwàs
(Segles VIII i IX)
“Sembla que el mestre no li va permetre de recitar cap vers propi fins que no hagués memoritzat mil fragments de poetes i poetesses àrabs. Un cop apresos, els recità davant del mestre i demanà permís per compondre els seus propis poemes. Dlàlaf al-Àhmar, però, no ho permeté encara. Abans li digué que havia d’oblidar tot el que havia memoritzat. No fou fins oblidà els versos que el mestre li donà el seu consentiment.”
[2] Khamriyyat. Poesia bàquica. Barcelona, Proa, 2002. Traducció de Jaume Ferrer i Anna Gil