diumenge, 25 de gener de 2009

Càntic per un dia


Càntic per un dia[1]

Tots els dies les cuites ens captiven,
Passem de llarg els uns dels altres, tot mirant-nos,
O sense mirar-nos, a punt de parlar-nos o parlant.
Al voltat, tot és soroll. Al voltant, tot és
Soroll i bardissa, espines i terrabastall,
Tots els ancestres en les nostres llengües.
Algú cus, arregla un uniforme trencat,
Repara una llanta,
Restaurant tot allò que és precís de restaurar.
Algú busca la música en alguna part,
Amb culleres de fusta sobre el cubell metàl·lic,
Amb violoncel, altaveus, armòrica, veu.
Una dona espera l’autobús amb el seu fill.
Un pagès examina el voluble firmament
Un mestre diu: traieu els llapis. Comenceu.
Trobem als altres en les paraules, paraules
Mordaces o afectuoses, xiuxiuejades o declamades,
Paraules que s’avaluen i es revaluen.
Recorrem vies entre la pols i autopistes que indiquen
la determinació d’¡alguns, i la de altres que diuen
necessito veure que hi ha a l’altre costat.
Se que després, en el camí hi ha quelcom de millor.
Ens urgeix trobar un lloc on ens trobem a resguard.
Entrem en allò que encara no podem veure.
Que es digui amb franquesa: molts moriren per aquest dia.
Cantem els noms dels morts que ens han portat a aquí,
Que van col·locar les vien del tren, que van aixecar els ponts,
Que van recol·lectar el cotó i els enciams, construïren
Pam a pam els edificis lluents
Que després mantindrien nets, enllà dins treballaren.
Lloances per a l’esforç, càntic per al dia.
Lloances per tots els cartells fets a mà,
Per les conjectures en les taules de la cuina.
Alguns viuen d’acord com estima al teu proïsme com a tu mateix,
Altres anteposa no fer mal, o no quedar-se amb més
De lo necessari. Què tal que amor fos la paraula més poderosa?
Amor que superi lo conjugal, lo filial, lo nacional,
Amor que irradií una onada de claredats,
Amor que no es previngui contra el patiment.
En la nítida lluentor del dia, en aquest cel d’hivern,
Qualsevol cosa es pot aconseguir, iniciar qualsevol oració.
En el llindar, sobre la vora, en la cúspide,
Càntic per avançar dins d’aquella claredat.


[1] Poema original de Elizabeth Alexander (*) llegit per l’autora en la pressa de possessió de Barack H. Obama, com a 44è President dels Estats Units d’Amèrica el 20 de gener de 2009.
(*) Elizabeth Alexander (1962) va nèixer a Harlem, Nueva York, és professora del Departament d'estudis Afro-americans de la Universitat de Yale. És autora de quatre libres de poesia. La seva darrera colecció "Amèrica Sublim" fou un dels tres libres finalistes per al premi Pulitzer.