Una cita: Barack H. Obama

President Barack H. Obama looks at the Nobel Peace Prize medal at the Norwegian Nobel Institute in Oslo, Norway, Dec. 10, 2009. (Official White House Photo by Pete Souza)

“Adhering to this law of love has always been the core struggle of human nature. For we are fallible. We make mistakes, and fall victim to the temptations of pride, and power, and sometimes evil. Even those of us with the best of intentions will at times fail to right the wrongs before us.”[1]

(L'adhesió a aquesta llei de l'amor ha estat sempre el nucli essencial de la lluita en la naturalesa humana. Perquè som fal·libles. Cometem errors i som víctimes de les temptacions d'orgull i poder, i alguna vegada del mal. Fins i tot aquells de nosaltres, amb la millor de les intencions, de vegades fallem en la correcció dels errors que hem comès anteriorment.)

---

[1] Obama, Barack H. Remarks by the President at the Acceptance of the Nobel Peace Prize. Oslo City Hall. Oslo, Norway. December 10, 2009

Una cita: Barack H. Obama

El President dels USA, Barack H. Obama presidint la reunió del Consell de Seguretat de les Nacions Unides del 24 de setembre de 2009 (Font The White House. Fotografia original de Pete Souza)

"Una guerra nuclear no pot guanyar-se i mai hi hauríem de combatre. I no importa com de grans els obstacles puguin semblar, mai hem de deixar d’esmerçar els nostres esforços per reduir les armes de guerra. No hem d’aturar-nos mai ni hem de deixar de fer fins que vegem el dia en el que les armes nuclears hagin estat desterrades de la faç de la Terra."[1]

---

[1] Obama, Barack H. Fragment del discurs al Consell de Seguretat de les Nacions Unides del dijous, 24 de setembre de 2009 amb el títol "El dret internacional no és una promesa buida". Font The White House Briefing Room Blog.,Jessica Lee

Benvingut Alain D. Solomont

El fet que l’ambaixada a Espanya (que també ho serà d’Andorra) dels Estats Units estigui vacant fins al mes d’octubre de 2009, tot i la ja anunciada nominació(*) del politòleg Alan D. Solomont[1] (al que cal felicitar), pendent de la ratificació del Senat nord-americà, fa que amb el qualificatiu del primer ministre espanyol com un bon home per part del primer mandatari dels USA, no doni a entendre més que la veritable consideració de l'autèntica posició espanyola en el context internacional a ulls americans, coneguda aquesta nominació dos mesos després de la feta del ambaixador per a Haití , posats per cas, o a un mes de la de Veneçuela; aquest país no es tracta d'un element estratègic de la política presidencial nord-americana centrada en unir esforços amb l’eix París, Berlín, Londres com a línia de contacte primordial amb la Unió Europea. Poc que sembla doncs que haver mantingut buida la nominació durant 10 mesos (no es produirà abans de primers del proper mes d’octubre) implica el que implica.

El nomenament, però, d’un politòleg, determina el perfil d’anàlisi de la "referència" espanyola per part de l’administració Obama-Biden, el que cal observar des d’una perspectiva distinta a com pot imaginar-se, avaluant-ne aspectes que puguin entorpir, per exemple, el desenvolupament de politiques actives al continent llatinoamericà, al nord d’Àfrica o al proper orient, tres àrees que són geoestratègicament significatives i en les que es proposa desenvolupar noves politiques, o al menys fer-ho des de perspectives diferenciades que no volen intervencions fora de joc i/o excèntriques.

Curiosament, però a banda del retard, els mitjans de comunicació no destaquen aquest perfil del nominat candidat a l’ambaixada nord-americana a Madrid, en destaquen el seu perfil empresarial i la seva filiació religiosa jueva, aspectes, per altra banda que no fan sinó per una banda refermar aquella primera instrucció acadèmica rebuda on en els USA, com succeeix també a França, la capacitat i la determinació fan que només siguin aquests qui accedeixin al alts càrrecs de les respectives administracions i fins i tot dels primers nivells empresarials, cosa que, evidentment, no succeeix a España, i per l’altra definir el nivell de relacions que pot dur el representant del govern dels Estats Units, al menys com a punt estratègic de contacte, lluny de les ambicions de determinades apostes, i molt més enllà de les pròpies que es puguin considerar, on no hauriem de deixar de banda l'observació crítica dels sistemes de salut europeus.

---

[1] Alan Solomont està Llicenciat en Ciències Polítiques i Estudis Urbans per la Tufts University com també en Ciències de la Salut per la Massachusetts Lowell Univesity. És President de la junta de “Directors of the Corporation for National and Community Service, per a la que va ser nomenat pel President Clinton l’any 2000, ratificat pel President Bush l’any 2007 i elegit de nou l’any 2009. Solomont ha dedicat part de la seva carrera professional a l’àmbit de la salut i l’establiment d’escenaris de la cura dels ancians. Es President de Solomont Bailis Ventures, que inverteix en les primeres etapes de l’atenció de la salut. És Co-Fundador de HouseWorks, una companya especialitzada en la cura a la llar que ajuda a persones de la tercera edat que continuen essent independents i dona suport a famílies que tenen al seu càrrec familiar ancians. També és fundador i Director General de Angel Healthcare Investors. Com a Senior Fellow and Visiting Instructor, Solomont ha dictat un curs de postgrau en Ciències Politiques sobre la presidència nordamericana a la Tufts University. Pariticipa en diferentes organitzacions sense ànim de lucre com: Boston Medical Center, Boston Private Bank & Trust Company, Angel Healthcare Investors, The New Israel Fund, Israel Policy Forum, the University of Lowell and the University of Massachusetts, Tufts University, John F. Kennedy Presidential Library Foundation, and the WGBH Educational Foundation. Ha presidit la Board of Combined Jewish Philanthropies of Greater Boston and Hebrew Senior life.

(*)THE WHITE HOUSE

Office of the Press Secretary

_______________________________________________________

FOR IMMEDIATE RELEASE August 6, 2009

President Obama Announces More Key Administration Posts

WASHINGTON, DC – Today, President Barack Obama announced his intent to nominate the following individuals for key administration posts:

• David C. Gompert, Principal Deputy National Intelligence Director, Office of the Director of National Intelligence
• William E. Kennard, Representative of the United States of America to the European Union, with the rank of Ambassador, Department of State
• Alan D. Solomont, Ambassador to Spain and Andorra, Department of State
• Robert J. Grey, Board Member, Legal Services Corporation
• John G. Levi, Board Member, Legal Services Corporation
• Martha L. Minow, Board Member, Legal Services Corporation
• Julie A. Reiskin, Board Member, Legal Services Corporation
• Gloria Valencia-Weber, Board Member, Legal Services Corporation

President Obama also announced that he will designate Ruth Y. Goldway, currently serving as a Commissioner on the Postal Regulatory Commission, as Chair of the Postal Regulatory Commission.

President Obama said, "I am grateful that such distinguished and capable individuals have chosen to serve in my administration at this crucial moment in our nation’s history. As we work to strengthen our nation at home and abroad, I am confident that they will be valuable additions to my administration and I look forward to working with them in the months and years ahead."

Complexitat democràtica, les claus d'un nou lideratge

Deia John Stuart Mill que calia concebre la política democràtica com un mecanisme fonamental per l’ autodesenvolupament moral, no seria agosarat de dir que ens convidava ja a les darreries del segle XIX a exercir aquest principi amb totes les seves conseqüències, és a dir moralitzant la política i la democràcia alhora, com? doncs a partir d’una curada gestió dels recursos públics, entenent al ciutadà com a accionista únic de l’Estat, sobre el que ha de pivotat tota sobirania.

Hores d’ara l’evidència de l’actual situació financera, que abasta una crisi de dimensions encara no adequadament avaluables, ja no és qüestionada per gairebé ningú i fins i tot el govern espanyol que dóna la informació en funció de les seves pròpies estratègies tacticistes, també ho admet quan l’evidència és irrefutable. Això ens fa pensar que, més enllà del concepte de lideratge en clau clàssica, en èpoques de bonança resulta fàcil per a qualsevol gestor mitjanament dúctil recorrent al disseny discursiu de tal manera que acaba essent d’aplicació la “teoria del quadre”: “això també ho se pensar jo”, clar que, quan el quadre està ja fet i comercialitzat. El lideratge en una etapa de canvi de cicle, des d’una perspectiva democràtica s’entén, requereix unes postures actitudinals que resulten difícils d’albirar: comprendre la complexitat de l’entorn, inquietud i amplitud de mires, actitud positiva i creativa i esperit obert essencialment al procés de canvi.

No resulta difícil d’imaginar, doncs, la cara de sorpresa de més d’un dirigent polític, després d’entendre el seu perfil com assimilable al del nou mandatari nord americà, quan aquest, el president dels Estats Units de nord-americà, adverteix a la cimera de Londres que ell no pot resoldre els problemes dels demés, en apuntar com no pot gestionar sol el lideratge mundial d’aquesta crisi. Té, de fet, una certa lògica la dinàmica excursiva del posicionament de Barack H. Obama en una cimera d’aquest tipus, i la digressió significa quelcom de essencial en termes de ciència de l’administració: cada país ha de resoldre la seva problemàtica i ha de gestionar les polítiques públiques d’acord amb la seva pròpia responsabilitat i en funció de la seva pròpia realitat, assolint lideratges complementaris, només en la mesura de les possibilitats evidents.

La política nord americana post Busch, hereta i admet d’entrada una situació de conflicte, d’esvoranc, negada o maquillada per l’anterior administració, i l’actitud hores d’ara de la nova administració és coherent en els referents observats en els dos mesos que porten de mandat. Acceptar tota situació és el primer pas, com en una malaltia, per a poder intervenir el malalt, en aquest cas el sistema, el model, amb un raonament existencial l’acceptació de la necessitat, des d’una perspectiva filosòfica del reconeixement d’un nou principi, d’un nou punt zero en la nostra civilització; potser per això els principis liberals que inspiren les polítiques del nou mandatari dels Estats Units, fan que aquestes vagin molt més enllà de tot model d’espectacle com les aliances de civilitzacions, fins i tot posats a acceptar un cert marge d’error en els plantejaments de Hantintong; les aliances, de produir-se, es verifiquen a partir de la tasca dels experts, sobre el terreny o, en tot cas, d’una manera teòrica, perquè hores d’ara ja no serveixen de res els discursos ben intencionats, que poden ser, en definitiva, un efecte distorsionador en la implementació de polítiques actives, quan el temps és una variable que cal tenir present quan és imprescindible de ser altament eficients en dos àmbits preferents: la gestió econòmica i les relacions internacionals, amb una perspectiva a llarg termini. El rigor ara és més transcendent que mai, més del que hauria estat exigible per a la gestió de les crisi conjunturals dels anys 70, 80, o 90 del segle passat, perquè ara han d’esser avaluades amb exactitud les raons estructurals sense deixar de banda les responsabilitats i el seu origen.

Hom podria veure en les declaracions fetes pel president francès, a les que se sumen les de la canceller d’alemanya, una nota discordant, potser en les discrepàncies del model i aspectes com l’ intervenció i el nivell de dèficit de l’Estat, però des del meu punt de vista és quelcom més, si ho analitzem i va enllà de la curtedat de mires de determinades polítiques, perquè Europa s’hi juga hores d’ara nogensmenys que el seu lideratge mundial, si no sap afrontar adequadament la gestió de la seva crisi sistèmica i això no vol dir pas que Nicolàs Sarkozy o Àngela Merkel ho facin més o menys bé en els seus respectius països, vol dir que ara no és hora només de fotografies, és un moment d’acció, de valentia, per a afrontar allò que resulta inevitable: dir a les coses pel seu nom. Potser manquen assessors qualificats, ves a saber, el cert és que el dia demà, haurem de ser capaços d’explicar als nostres fills i als nostres nets com hem sabut gestionar el resultat d’allò que nosaltres mateixos hem creat, per inoperància, incompetència o per mal control. La veritat és que, la crisi, la cosa, com se l’anomena col·loquialment, posa en evidència males praxis, mals models, molta mediocritat i avarícia, no ens queda altra que salvar ara a la política i podria ser que fins i tot a la democràcia mateixa.

Lideratges...

El pols d’una societat es mesura per la capacitat de crear, de donar vida a projectes nous, engrescadors, originals en la seva justa mida, en que la intel·ligència i les capacitats dels seus membres poden posar a l’abast d’aquest conglomerat tots els instruments que sempre han estat enllà, encara que potser imperceptibles més aviat, per afrontar els canvis que s’aventuren en aquest trànsit de cicle, en aquesta transformació de paradigma, els models estants només faran que acudir a improvisacions pròpies de la gestió en conflictes identificats, fruit d’una societat basada en el conflicte com aquella que ens descrivia Max Weber; però, com podem albirar una nova societat basant-nos en conceptes que poden haver esdevinguts arcaics, en models que fa dècades que esdevenien arcaïtzants?

Veure créixer una olivera, ens podria donar la pauta, en aquest element de la cultura mateixa de la mediterrània, de les civilitzacions que ens han precedit. Res és un instant, tot necessita un modelatge, un assentar les arrels, un dimensionar els espais, la nostra pròpia existència, la nostra pròpia experiència a partir de la manca de pressa, del silenci, de la pau, de la claredat en les percepcions, de l’avaluació adequada, aspectes tots ells evidents, d’una senzillesa aclaparadora, però que ara són inexorablement vitals i contundentment absents del nostre model de vida: accelerat, improvisat, deutor dels errors i els greuges de societats captives, clientelars... Diu poc de nosaltres mateixos, aquella manca de lideratge que percebem en la societat, potser perquè no hem estat mai capaços de ser mínimament crítics amb tot el que anava esdevenint al nostre voltant i per tant abonàvem d’alguna manera el gust per la mediocritat, perquè en poc o en gens ens interessava la gestió pública o millor dit la bona gestió pública, amarats en la perspectiva del blanc o el negre com a molt o si podia ser, amb la preferència a no ser molestats gaire i apostant millor per la decadència en el reality social, un peix que es mossega la cua si us n’adoneu.

He descobert un nou lideratge, en les darreres declaracions fetes pel president dels Estats Units, no pas en declaracions grandiloqüents, ni en grans propostes de gestió del post crash, senzillament en la gestió del fet afganès, quan planteja en un programa televisiu, la necessitat que no pugui pensar-se en cap moment que el fet mateix pugui esdevenir permanent i per tant sigui necessària una “fulla de ruta” adequada que prevegi, també, el procés de sortida. Els successos, en el marc de la política, són alguna cosa més que la improvisació, la gestió des d’una perspectiva de servei, implica també l’avaluació adequada i el final de tot projecte, de tot procés, fins i tot les pròpies conseqüències, com el tauler d’escacs en el que es juguen les relacions internacionals, però també l’encaix de tot plegat en la societat mateixa. Si tornem al model de l’olivera, veurem com aquesta intenta arrelar en terres fins i tot difícils, però on d’arrelar, ho fa d’una manera ferma consistent, donant uns fruits dels que les generacions venidores se’n podran gaudir, aquesta és la virtut del lideratge adequat, seriós, conseqüent, que la societat no requereix encara perquè no n’és prou conscient, però que requerirà d’aquí a poc temps... L’olivera creix lentament, amarada en el silenci i la calma....

Una cita: Norman Birnbaum

“Obama s’enfronta a una paradoxa. Els seus projectes a curt i llarg termini, són experiments d’educació política que molt bé podrien convertir-se en un nou New Deal i generar una nova generació que la porti endavant. Hom però, aquests projectes no poden triomfar sense una consciència pública ben distinta a la que va prevaldre durant els governs de Clinton i George W. Busch.” [1]

[1] Norman Birnbaum Catedràtic emèrit de la Facultat de Dret de la Universitat de Georgetown. Article a elpais.com.

Una cita: Barack H. Obama

“És arribat el moment d’actuar amb gosadia i sensatesa, per a no tan sols reviure aquesta economia, sinó per a erigir uns nous fonaments per a la prosperitat duradora.” [1]

[1] Obama, Barack H. Fragment del discurs del President dels Estats Units d’Amèrica del 24 de febrer de 2009 davant del Congrés a la Cambra de Representants, a Washington DC.

Reforms

El president dels Estats Units, Barack Obama, el 24 de febrero de 2009, en el seu primer discurs davant la sessió conjunta del Congrés a la Cambra de Representants, a Washington DC .

Coincideixo amb Isaac William Martin[1] quan afirma[2]que “Els Estats Units semblen conèixer moltes de les condicions que van fer possible l'anterior "big bang" de la política social: les majories demòcrates a les dues cambres del Congrés, una crisi econòmica han desacreditat totalment l'ortodòxia de la pietosa administració anterior, una Presidència demòcrata, i si podem donar crèdit a les primeres declaracions de la present administració, la voluntat política d'aplicar un ambiciós programa de política social”.

És Evident que no son avaluables encara les polítiques que engega la nova administració americana, qui sense sortir-se’n del marc i àmbit de la democràcia liberal que caracteritza al sistema, engega tot un seguit de mesures que fonamentalment encaren el nou segle a partir del convenciment que era necessària una nova estratègia, diríem que vital, fins i tot per a la supervivència del USA com els havíem conegut fins, ara, és a dir a partir del desenvolupament de la seva influència en el món occidental, com en les altres cultures, a partir del segle XX.

Tot el que podrien semblar obvietats des dels conceptes i àmbits determinisme legislatiu que havia marcat la tendència de no pocs Estats en el món, se’ns obre ara als nostres ulls totes unes perspectives diverses que havien quedat amagades, fins i tot en aquelles òrbites on el desenvolupament se sustentava a partir de postulats “progressistes”. Resulta lògic, doncs, que la conceptuació de l’Estat providència s’emmarca en un model distint a como havia estat concebut i teoritzat, en la confrontació ideològica tradicional. Probablement la nomenclatura no hagi tingut massa encert i ens dugui a contemplar-lo des d’una perspectiva de digressió Capital/Estat gens adequada, de manera cal retornar als orígens de la conceptuació liberal democràtica, la base per excel·lència del nostre model organitzacional, per a comprendre que aquella “felicitat” que deien els pares revolucionaris que pretenia l’organització política, no és aconseguible si no és a partir d’una certa guia, d’un cert lideratge.

No estic d’acord amb Martin[3], però en una afirmació recurrent entre els analistes, sobre els límits de les reformes a establir per la nova administració demòcrata. El sociòleg nord-americà ens diu que “no hem d'esperar una gran innovació. La més profunda de la nostra generació en la política social podria haver estat realitzat, i la majoria dels projectes de la nova administració estaran contingudes en la reforma del sistema de benestar de la dècada de 1990” y potser té raó; el discurs, però potser hauria de ser un altre, no es tracta d’establir nous límits sinó de creuar barreres que havien estat impulsades per tabús diria que “mediambientals” en el context de lo polític, de manera que avenços ineludibles en diferents àmbits havien quedat ajornats sine die, de manera que afrontar el futur amb unes mínimes garanties d’èxit no suposava per a les administracions precedents quelcom que puguem suposar un cert interès per a les seves convencions polítiques.

El paradigma de la revolució industrial no s’ha quebrat, al contrari, la tercera revolució, la tecnològica, continua plantejant vells axiomes, hereus de les deficients estructures sobre les que s’assenta el model de creixement, aquest és l’anàlisi i la conclusió al mateix temps. Es fa evident que les estructures socials fa un quart de segle que es mouen i per tant en els mons liberal democràtics hem assistit a un procés revolucionari com mai s’havia vist en la història dels essers humans, però cap govern ha estat capaç d’establir reformes estructurals mínimament intel·ligents, per a abordar la construcció de la societat del futur, viuen de les idees caduques del segle XX, aferrats a axiomes que comencen a no tenir cap mena suport teòric, i poc a poc, sembla, que tampoc social.

És en aquest context en el que la nova administració nord-americana, lluny de semblar només en principi una proposta estètica sobre la castigada economia de les estructures industrials, como de la mateixa classe mitjana, com ells l’anomenen, aposta per unes línies bàsiques d’acció, trencadores, però que arriben en el moment adequat i amb la visió d’Estat i global que han de permetre consolidar-se, de nou, com a primera potència mundial, establint els canals de comunicació adients en el context internacional, però abordant, si més no, reformes estructurals agosarades però inevitables.



[1] Assistant Professor, Department of Sociology, University of California at San Diego
[2] "Which direction for the welfare state? Legacies of welfare reform in the United States" La vie des idees (http://www.laviedesidees.fr)
[3] Martin, Isaac William. The Permanent Tax Revolt : How the Property Tax Transformed American Politics (Stanford University Press, 2008) ; co-winner of the President’s Book Award, Social Science History Association.

Càntic per un dia

Càntic per un dia[1]

Tots els dies les cuites ens captiven,
Passem de llarg els uns dels altres, tot mirant-nos,
O sense mirar-nos, a punt de parlar-nos o parlant.
Al voltat, tot és soroll. Al voltant, tot és
Soroll i bardissa, espines i terrabastall,
Tots els ancestres en les nostres llengües.
Algú cus, arregla un uniforme trencat,
Repara una llanta,
Restaurant tot allò que és precís de restaurar.
Algú busca la música en alguna part,
Amb culleres de fusta sobre el cubell metàl·lic,
Amb violoncel, altaveus, armòrica, veu.
Una dona espera l’autobús amb el seu fill.
Un pagès examina el voluble firmament
Un mestre diu: traieu els llapis. Comenceu.
Trobem als altres en les paraules, paraules
Mordaces o afectuoses, xiuxiuejades o declamades,
Paraules que s’avaluen i es revaluen.
Recorrem vies entre la pols i autopistes que indiquen
la determinació d’¡alguns, i la de altres que diuen
necessito veure que hi ha a l’altre costat.
Se que després, en el camí hi ha quelcom de millor.
Ens urgeix trobar un lloc on ens trobem a resguard.
Entrem en allò que encara no podem veure.
Que es digui amb franquesa: molts moriren per aquest dia.
Cantem els noms dels morts que ens han portat a aquí,
Que van col·locar les vien del tren, que van aixecar els ponts,
Que van recol·lectar el cotó i els enciams, construïren
Pam a pam els edificis lluents
Que després mantindrien nets, enllà dins treballaren.
Lloances per a l’esforç, càntic per al dia.
Lloances per tots els cartells fets a mà,
Per les conjectures en les taules de la cuina.
Alguns viuen d’acord com estima al teu proïsme com a tu mateix,
Altres anteposa no fer mal, o no quedar-se amb més
De lo necessari. Què tal que amor fos la paraula més poderosa?
Amor que superi lo conjugal, lo filial, lo nacional,
Amor que irradií una onada de claredats,
Amor que no es previngui contra el patiment.
En la nítida lluentor del dia, en aquest cel d’hivern,
Qualsevol cosa es pot aconseguir, iniciar qualsevol oració.
En el llindar, sobre la vora, en la cúspide,
Càntic per avançar dins d’aquella claredat.

[1] Poema original de Elizabeth Alexander (*) llegit per l’autora en la pressa de possessió de Barack H. Obama, com a 44è President dels Estats Units d’Amèrica el 20 de gener de 2009.
(*) Elizabeth Alexander (1962) va nèixer a Harlem, Nueva York, és professora del Departament d'estudis Afro-americans de la Universitat de Yale. És autora de quatre libres de poesia. La seva darrera colecció "Amèrica Sublim" fou un dels tres libres finalistes per al premi Pulitzer.

Tot és possible....

John Trumbull's (June 6, 1756 – November 10, 1843) famous painting is usually incorrectly identified as a depiction of the signing of the Declaration. What the painting actually depicts is the five-man drafting committee presenting their work to the Congress. Trumbull's painting can also be found on the back of the U.S

Viure aquest moment és un dels privilegis que ens ha atorgat la vida, sí, esser present en aquest moment històric, difícil, no hi ha dubte, emociona, il·lusiona, però a la vegada obliga a analitzar cada paraula que es diu, cada detall, cada gest, cada mirada, és sens dubte el recurs al sentiment i les emocions aquell que en circumstàncies com les presents aboca al món a embadalir-se en escoltar, de nou, el missatge senzill, però eloqüent, que justifica la màxima liberal del “tot és possible”, amb esforç, tenacitat, audàcia, enginy, treball, esforç i també, estima.

S’atribueix al canceller alemany Otto von Bismark una frase lapidària: “els polítics pensen en les properes eleccions, els estadistes en les properes generacions”; de fet no he pogut trobar on i quan ho va dir, però el cas és que aquesta senzilla frase, sigui o no del polític prussià, recull el model del sentiment perdut que ens aboca a construir un nou món sobre les bases del model liberal democràtic en el que vivim, mancat del valor i la essència dels estadistes. Algú també en algun moment havia parlat de lideratge, de la seva manca, potser aquesta és la clau: el lideratge dels humils.

És també cert que és fàcil fer un discurs, construir frases, adobar les orelles amb allò que la gent espera sentir, necessita escoltar, però no resulta tant fàcil crear líders, crear la empatia necessària per a aconseguir que la sang bombegi de nou en els cors de la gent, això no neix de la nit al dia, fruit de l’atzar, fruit de cinc minuts d’inspiració, d’improvisació o d’empatia momentània, és quelcom més. És cert que en el silenci del treball rigorós apareixen noms més anònims que d’altres: David Plouffe, David Axelrod, Emmet S. Beliveau, Valery Jarret, John D. Podesta, i tants d’altres; també és cert que tot plegat ara serà objecte d’estudi, però el valor més important, el valor transcendent en realitat és aquell que va una mica més enllà del que està fet o del que està per fer, és aquell que distingeix el abans i l’ara del després, és la senzillesa mateixa de tot plegat, és la pròpia humanitat del valor de reconèixer en tots i cadascun de nosaltres un valor inexcusable com a element constitutiu dels principis revolucionaris de la declaració d’independència nord-americana, recordar el valor que s’estableix en el preàmbul que van signar aquells “54 representants” el 4 de juliol de 1776, principis encara vàlids, hores d’ara: “...Sostenim com a evidents per elles mateixes aquestes veritats, que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests estan la Vida, la Llibertat i la cerca de la Felicitat. Que per a garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs que deriven els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan vulgui que una forma de govern es faci destructora d’aquests principis, el poble té el dret a reformar-la o abolir-la, i a instituir un nou govern que es fonamenti en aquells principis....” .

Va deixar escrit John Locke[1] : “no val la pena interessar-se en el que diu o pensa qui només diu o pensa el que l’altre mana” i certament aquest aforema, aquest principi de codi natural, ens aboca a la relectura del nostre món, a la cerca, de nou, de les essències mateixes que els clàssics ja ens van descriure i que tant fàcilment han estat oblidades. En recuperar els valors, no només d’aquell que diuen va inspirar aquella declaració revolucionària, rau, doncs la rauxa de l’evolució humana, perquè, com ens diu de nou el filòsof: “les idees més amples i més abstractes procedeixen de la sensació o de la reflexió, ja que no són sinó lo que la ment, per l’ús comú de les seves pròpies facultats ocupades en les idees rebudes dels objectes sensibles o de les operacions que prop d’elles s’observa en si mateixa, pot albirar i de fet albira”.

La memòria d’aquells que ens han precedit ens mira i ens observa i ens demanda a la vegada passes enèrgiques, actives proclames que deixin clar quin món estem obligats per imperatiu natural a deixar a les generacions futures, que no s’avergonyeixin dels que serem els seus avantpassats i acabin honorant, com ho fem ara nosaltres, per les decisions encertades que en el seu dia prenguem.

[1] John Locke, Samuel Eliot Morison. “Ensayo sobre el entendimiento humano”. Traducció de Edmundo O'Gorman. Fondo de Cultura Economica. Méxic D.F. . 1999. pag. 6

Una cita: Barack H. Obama

"Lo que los cínicos no entienden es que el suelo se ha movido bajos sus pies" (1)

(1) fragment del discurs de Barack H. Obama, 44è president dels USA, font El País