dissabte, 14 de juny de 2008

Temple de solitud


M’he perdut aquesta tarda, pels camins del versos pausats i potents, dels missatges amarats de saviesa, dels salms que ens alcen de vegades fins a aquella immensitat etèria que ens saben descriure aquelles paraules ordenades i mimades. Avui he transitat per un món particular i personal que ens descobreix, amagat en la xarxa paraules ínfimes i íntimes, que de vegades no cal que estiguin escrites a la manera com els cànons exigeixen.

Resseguia els pensaments, els aforismes i destriava, ara un ara un altre, mentre la claror del sol encarava aquell raig que definia un camí clar en l’estança, en el meu temple de solitud, és aleshores quan m’he vist descobrint els versos de Juan Ramon Jiménez, senzills, com la senzillesa de la brisa mateixa, quan ens diu: “...Passeu, no penseu en la meva vida....”[1]; com poden les paraules testimoniar tant de misteri, tanta saviesa en tant poc espai, en la blancor dels somnis....?

Potser quan el poeta ens descriu, ens obre el seu sentiment, ens està creant un altre món, una altra dimensió que ens agafa la mà i ens acarona, amb aquella carícia anònima que entendreix el cor, si ens diu com Josep Porcar que “....els pensaments són gats famolencs que es passegen cauts per les taulades d’un món pensat per mi només ....”[2]


[1] Jiménez, Juan Ramon. Fragment del poema “El ser uno”
[2] Porcar, Josep. Fragment del poema “Gats”