diumenge, 15 de febrer del 2009

Olímpia


Fa molts anys que vaig passejar per les seves runes, vestigis només del que va ser, un llogaret petit on dels racons de l’ Hellas es trobaven per a mesurar força i enginy. El lloc era ben trobat, entre alzines i pinars, bordejat d’oliveres, terreny sec, mediterrani agresta, si m’ho permeteu. A penes si es dibuixa el seu estadi, que sorprèn per la seva senzillesa i costa d’imaginar les graderies plenes de gent cobejant al seu atleta.

Quina civilització aquella que ho aturava tot per uns jocs, perquè de fet eren una ofrena als déus i no calia que aquests fossin enutjats per no guardar la festa. Cert és que les instal·lacions de Delphi eren superiors, aquelles que acollien els jocs pitis, però la solemnitat olimpíaca, a ben segur tenia tota una càrrega distinta a la que podia tenir el gran santuari de l’Oracle.

La veneració de l’ Hermes mitològic protector de fronteres i de viatgers, prudent i circumspecte com ens el descriu Homer, en correspondència al que ha de ser tot herald i missatger dels déus, l’inventor del foc, patró dels atletes, mantenidor de la pau, en feia referència, transcendent i transgressor, venerat en el numero quatre, el seu símbol quadrangulat, caduceu de la prudència i de la vida, de l’atzar i de la sort.

Fa molt de temps que passejava entre les aures runes, en el silenci del temps que s’atura per un instant, mentre el sol colpeja finament les arrodonides pedres, els espectres atàvics, les restes d’un imperi dels sentits amarat del sacrifici de la fertilitat i la benedicció.