Crònica electoral L: Ros, els valors.

Les campanyes electorals solen ser, per a càstig dels electors, un cúmuls de promeses que en la majoria de les vegades són projectes inassolibles o retrocs, és a dir, intents de neutralitzar a l’adversari que ha presentat abans que tu alguna iniciativa; com la contraprogramació televisiva!

El model de serenitat i actitud conciliadora, dialogant, amatent, del candidat socialista a a la renovació en l’alcaldia de Lleida, Àngel Ros, contrasta abastament amb les presses i l’acceleració del candidatura nacionalista, i per molt que s’entesti el meu amic Alexis Guallar, hi ha una amonestació cap al model que ha vingut utilitzant no ja en campanya, sinó en tota la legislatura, tríptics informatius amb la imatge del president de l’ens provincial, segurament amb l’intent de millorar el nivell de coneixement, de manual diria jo, però que ara la Junta Electoral ve a dir: potser que ja n’hi ha prou, no?.

Ahir rodejat dels membres de la llista, i fa goig de veure una fotografia amb tots els amics i companys, Ros presentava a la Junta, oficialment, la llista, un acte si es vol protocol·lari, però que significa que ara ja si, són formalment candidats, bé un cop la Junta els proclami, és clar.

Abastar els elements simbòlics que constitueixen l’identitari personal de cada un dels ciutadans (sense distinció de gènere) que configuren la “demos”, el “corpus electoral” resulta difícil, sempre, perquè el configuren aspectes emocionals primaris de vegades, segurament el context cultural en el que es desenvolupa la nostra vida i també la formació cultural per una banda i la formació acadèmica per l’altra, hom però els intents de voler expressar una actitud centrada, que no centrista, aporta la possibilitat que només configura, hores d’ara el PSC, que abasta bona part de l’espectre electoral, excloent-hi extrems, mentre que la resta de forces polítiques determinen algun perfil molt determinat i per tant configuren un electoral concret i específic, el que permet albirar, si Àngel Ros juga bé les seves cartes, com ara la simpatia i empatia que se li reconeix, la capacitat de treball que també li ho és reconeguda i l’estima pels valors i els elements simbòlics, que també li ho són reconeguts, és, des de la meva perspectiva una possibilitat raonablement encertada i acceptada que ell pugui repetir mandat, consolidant a més una majoria raonablement àmplia.

Que mengin brioixos!

Maria Antonieta, quan li deien, majestat els francesos no tenen pa, contestava: que mengin brioixos. Ara la dreta francesa parafrasejant aquella reina consort decapitada, els diu als francesos si voleu cobrar mes feu més hores. De fet el vell argument de la productivitat obrera, quan les estadístiques demostren que la productivitat que no avança és la empresarial, aquella referida a l’I+D+i. No us creieu doncs que la nostra dreta és més civilitzada, no us enganyeu! Mireu a nivell local les crítiques de Zapater (PP) i Guallar (CiU)

Crònica electoral VII i VIII

Sempre havia sostingut la necessitat d’adaptar els horaris de la política, és a dir dels “polítics” al model normal de treball, es clar que per arribar a això caldria fer-ne una adequació horària d’acord amb els models existents actualment a Europa, que és el que d’alguna manera ha vingut proposant l’actual ministre de treball i assumptes socials, Jesús Caldera.

Doncs bé, seria bo i naturalment acceptable per la ciutadania en general, potser menys pels mèdia que s’haurien de trencar el cap cercant la informació, el que els ensenyen o haurien d’ensenyar a les facultats. Veieu com sinó els dol que no puguin tenir informacions morboses respecte de l’acció del govern d’entesa nacional i de progrés.

De fet és poc instructiu de veure que un certamen oficial té més o menys importància en funció de les visites que rep dels polítics en actiu, i com les diferents fires o esdeveniments rivalitzen al respecte. No s’adonen que això no fa sinó desmerèixer als propis i foranis, i en caldria valorar quin és el valor afegit que se’ls aporta. Proposo copiar el model francès, on és impensable activitats de cap de setmana liderades per polítics, penso que aquesta no és la seva feina, la seva és ben bé una altra.

L’amic Alexis Guallar, segueix entestat en cercar un tensionament que a totes llums es fa innecessari, respecte de la gestió econòmica que es reconeix impecable a l’ajuntament de Lleida, és clar que és la seva feina, si pretén assolir de ser un numero dos en les llistes de la federació nacionalista a les properes, però passa per ocupar la tasca que li caldria fer al seu grup en l’oposició municipal, el que no fa més que demostrar el menyspreu als electes que han de fer la seva feina, per part d’aquests joves lleons que reben fortes crítiques de les bases històriques del seu partit.

Àngel Ros, l’alcalde de Lleida, valora en el seu article la tasca, innegable diria jo, de l’"Escola del Treball”. De vegades en parlem amb el meu amic Joan, que n’és professor del Centre i com cal valorar en la seva justa mesura aquesta branca del sistema educatiu. Jo crec que cada cop som més a proa del model Alemany, on en arribar al Gymnàsium, els estudiants es divideixen en funció dels seus intensos, però on els cicles formatius, com també ara ho denominem aquí albiren un reconeixement curricular de rellevància universitària. De fet el món de l’empresa demanda de professionals formats i més ara en que el moment econòmic ho posa de manifest.

Acabo de rebre la informació dels resultats legislatius a la república de Sèrbia, després de la secessió de la república de Montenegro, amb una participació relativament baixa, encara que amb una moderada recuperació des de la caiguda de Milòsevic, es veu com la tendència a la fragmentació electoral porta a l’inevitable model de pacte, quelcom que aporta una visió menys radical de les coses i con la necessitat de confluir diferents visions de la realitat aporta nogensmenys un valor afegit a qualsevol govern sortit d’aquest model complex. Esperem que tinguin sort, que es resolgui l’estatut de Kosovo i que puguin avançar en la reconstrucció del país, del que en parlem tantes vegades amb el meu amic Zoran.