Crònica electoral XXXIX: Superant l'esperit de la Segona Repúbica

En part des de la segona República, si exceptuem els primers mandats socialistes de la dècada dels vuitanta, mai s’havia donat a Espanta una producció legislativa com la que s’ha produït en el darrer trienni. Certament, aquell que fou portaveu del grup socialista al Congrés en els darrers anys dels governs Aznar (el de la Guerra d’Iraq), José Caldera, ha portat a terme una feina callada i ferma en diferents àmbits que afecten al seu ministeri, el de Treball i assumptes socials.

Un amic meu em destacava avui les dues lleis Caldera que defineixen el treball d’aquest home: La Llei de dependència i la Llei d’igualtat., és cert que respecte d’aquesta segona tinc les meves dubtes que no he amagat, perquè la igualtat no s’imposa, com no s’imposen els valors, però també és cert que ha estat una de les apostes expressament polítiques i per tant en aquest sentit extremadament progressistes, segurament tant avançades com ho va ser el que les dones poguessin votar en la segona república, per tant, felicitem-nos de la voluntat d’aquest castellà, que em va presentar un dia a Lleida la Diputada socialista Tere Cunillera.

Dissabte al matí culmina la tasca desenvolupada a l’entorn de les taules participatives que han de fer aportacions al programa polític i de govern de l’alcalde i candidat socialista Àngel Ros, una Convenció Municipalista que té lloc un cop la nacional ha estat feta a l’hospitalet, on ens aplegarem aquells que creiem en un projecte sòlid i en la persona que el portar a bon port. Certament la recerca d’una societat més justa, d’una societat transformada a partir dels paradigmes clàssics de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, però a més en el desenvolupament dels drets de ciutadania, ha de ser l’objectiu que ens hauríem de fixar tots i cadascun dels que d’una o altra manera confiem en aquest projecte polític, amb la prudència, amb la paciència i amb la capacitat de fer universals aquests principis, contruïnt una societat sens dubte millor.

Crònica electoral VII i VIII

Sempre havia sostingut la necessitat d’adaptar els horaris de la política, és a dir dels “polítics” al model normal de treball, es clar que per arribar a això caldria fer-ne una adequació horària d’acord amb els models existents actualment a Europa, que és el que d’alguna manera ha vingut proposant l’actual ministre de treball i assumptes socials, Jesús Caldera.

Doncs bé, seria bo i naturalment acceptable per la ciutadania en general, potser menys pels mèdia que s’haurien de trencar el cap cercant la informació, el que els ensenyen o haurien d’ensenyar a les facultats. Veieu com sinó els dol que no puguin tenir informacions morboses respecte de l’acció del govern d’entesa nacional i de progrés.

De fet és poc instructiu de veure que un certamen oficial té més o menys importància en funció de les visites que rep dels polítics en actiu, i com les diferents fires o esdeveniments rivalitzen al respecte. No s’adonen que això no fa sinó desmerèixer als propis i foranis, i en caldria valorar quin és el valor afegit que se’ls aporta. Proposo copiar el model francès, on és impensable activitats de cap de setmana liderades per polítics, penso que aquesta no és la seva feina, la seva és ben bé una altra.

L’amic Alexis Guallar, segueix entestat en cercar un tensionament que a totes llums es fa innecessari, respecte de la gestió econòmica que es reconeix impecable a l’ajuntament de Lleida, és clar que és la seva feina, si pretén assolir de ser un numero dos en les llistes de la federació nacionalista a les properes, però passa per ocupar la tasca que li caldria fer al seu grup en l’oposició municipal, el que no fa més que demostrar el menyspreu als electes que han de fer la seva feina, per part d’aquests joves lleons que reben fortes crítiques de les bases històriques del seu partit.

Àngel Ros, l’alcalde de Lleida, valora en el seu article la tasca, innegable diria jo, de l’"Escola del Treball”. De vegades en parlem amb el meu amic Joan, que n’és professor del Centre i com cal valorar en la seva justa mesura aquesta branca del sistema educatiu. Jo crec que cada cop som més a proa del model Alemany, on en arribar al Gymnàsium, els estudiants es divideixen en funció dels seus intensos, però on els cicles formatius, com també ara ho denominem aquí albiren un reconeixement curricular de rellevància universitària. De fet el món de l’empresa demanda de professionals formats i més ara en que el moment econòmic ho posa de manifest.

Acabo de rebre la informació dels resultats legislatius a la república de Sèrbia, després de la secessió de la república de Montenegro, amb una participació relativament baixa, encara que amb una moderada recuperació des de la caiguda de Milòsevic, es veu com la tendència a la fragmentació electoral porta a l’inevitable model de pacte, quelcom que aporta una visió menys radical de les coses i con la necessitat de confluir diferents visions de la realitat aporta nogensmenys un valor afegit a qualsevol govern sortit d’aquest model complex. Esperem que tinguin sort, que es resolgui l’estatut de Kosovo i que puguin avançar en la reconstrucció del país, del que en parlem tantes vegades amb el meu amic Zoran.