Declaració de Sobirania i el Dret a decidir del poble de Catalunya

Preàmbul

El poble de Catalunya, durant el curs de la seva història, han demostrat democràticament el seu desig col · lectiu de governar-se a si mateixos, amb l'objectiu d'avançar en el seu desenvolupament, el seu benestar i oferir igualtat d'oportunitats a tots els ciutadans, alhora que reforça la seva cultura i identitat col · lectiva.

L'autogovern de Catalunya es fonamenta en els drets històrics del poble català, en les seves institucions antigues, i en la tradició jurídic català. Parlamentarisme català té les seves arrels en l'edat mitjana, en les assemblees de Pau i Treva i la Cort del Comte.

Al segle 14 el general Diputació, o com se li coneix comunament la Generalitat, va ser creat, i va ser adquirint grans nivells d'autonomia fins que es va convertir, en els segles 16 i 17, el Govern del Principat de Catalunya. Amb la caiguda de Barcelona el 1714, durant la Guerra de Successió Espanyola, Felip V amb el Decret de Nova Planta va abolir el dret de Catalunya i les institucions d'autogovern.

Aquesta experiència històrica ha estat compartida amb diversos altres territoris, fet que s'ha vinculat a una lingüístic comú, origen cultural, social i econòmica, amb la intenció de reforçar i promoure el seu reconeixement mutu.

Al llarg del segle 20 el desig d'autogovern ha estat una constant per als catalans. L'establiment de la Mancomunitat català l'any 1914 va ser un primer pas en la recuperació de l'autogovern, però va ser abolida per la dictadura de Primo de Rivera. El 1931, amb la proclamació de la Segona República Espanyola, el govern català es va crear amb el nom de la Generalitat de Catalunya i dotat d'un Estatut d'Autonomia.

La Generalitat es va suprimir de nou el 1939 pel general Franco, que va establir una dictadura que va durar fins a 1975. La dictadura es va resistir activament pel públic català i el Govern de Catalunya. Un de les fites en la lluita per la llibertat va ser l'establiment el 1971 de l'Assemblea de Catalunya, abans del restabliment de la Generalitat, de manera provisional, fins el retorn del seu president des del seu exili el 1977. Durant la transició a la democràcia, i en el marc del nou sistema de comunitats autònomes segons el definit per la Constitució espanyola de 1978, els catalans van aprovar en referèndum de 1979, l'Estatut català d'autonomia, i el 1980 les primeres eleccions per al Parlament de Catalunya es van celebrar .

Durant els últims anys, amb l'enfortiment de la democràcia, la majoria de les forces polítiques i socials catalanes han impulsat una transformació de les estructures judicials i polítics. L'esforç més recent, va ser el procés de reforma de l'Estatut d'Autonomia català iniciat pel Parlament el 2005. Les dificultats i els obstacles plantejats per les institucions de l'Estat espanyol, especialment la sentència de la Cort Suprema de Justícia 31/2010, era una negació radical de l'evolució democràtica de la voluntat col · lectiva del públic català, i ha creat la base d'una regressió en l'autogovern , que avui s'expressa amb claredat en diversos aspectes incloent política, jurídica, financera, social, cultural i lingüística.

El públic català ha, utilitzant diversos mitjans, va expressar la seva voluntat col · lectiva per superar els obstacles posats per l'Estat espanyol. Les manifestacions massives el 10 de juliol de 2010, sota el lema "Som una nació", i l'11 de setembre, 2012, sota el lema "Catalunya, un Estat europeu Nova", són expressions contra el rebuig de la del públic català decisions.

Amb data del 27 de setembre de 2012, i de conformitat amb la Resolució 742/IX, el Parlament de Catalunya estableix la necessitat que el poble de Catalunya de determinar lliurement i democràticament el seu futur col · lectiu per mitjà d'un referèndum. Això va ser clarament i amb decisió expressada pels resultats de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya celebrades el 25 de novembre de 2012.

Per dur a terme aquest procés, el Parlament de Catalunya, assegut a la primera sessió de la legislatura X, i d'acord amb la voluntat dels ciutadans de Catalunya que s'ha expressat democràticament en les últimes eleccions, s'establia lasegüent:

DECLARACIÓ DE SOBIRANIA I EL DRET A DECIDIR DEL POBLE DE CATALUNYA

D'acord amb la voluntad majoritària expressa democràticament per part del poble de Catalunya, el Parlament de Catalunya acorda iniciar el procés per fer efectiu l'exercici del dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir el seu futur col·lectiu, d'acord amb els principis següents:

Sobirania:  El poble de Catalunya té per raó de legitimitat democràtica, caràcter de caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.

Legitimitat democràtica: El procés de l'exercici del Dret a decidir, serà escrupulosament democràtic, garantint especialment la pluralitat d'opcions i el respecte a totes elles, a través de la deliberació i el diàleg en el sí de la societat catalana, amb l'objectiu que el pronunciament que en resulti sigui l'expressió majoritària de la voluntat popular , que en serà el garant fonamental del Dret a decidir.

Transparència: Es facilitaran totes les eines necessàries perquè el conjunt de la població i de la societat civil catalana  tingui tota la informació i el coneixement precís per a l'exercici del Dret a decidir i  es promogui la seva participació en el procés.

Diàleg: Es dialogarà i es negociarà amb l'Estat espanyol, les institucions europees i el conjunt de la comunitat internacional.

Cohesió social:    Es garantirà la cohesió social i territorial del país i la voluntat expressada en múltiples ocasions per la societat catalana de mantenir Catalunya com un sol poble.

Europeísme: Es defensaran i promouran els principis fundacionals de la Unió Europea, particularment els drets  fonamentals dels ciutadans, la democràcia, el compromís amb l'estat del benestar, la solidaritat entre els diferents pobles d'Europa i el progrés econòmic, social i cultural.

Legalitat:  S'utilitzaran tots els marcs legals existents per fer efectiu l'enfortiment democràtic i l'exercici del Dret a decidir.

Paper principal del Parlament:  El Parlament en tant que la institució que representa el poble de Catalunya té un paper principal  en aquest procés i per tant d'hauran d'acordar  i concretar els mecanismes i les dinàmiques de treball  que garanteixin aquest principi.

Participació:  El Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat han de fer partícipis en tot aquest procés , el món local i  el màxim de forces polítiques, agents econòmics i  socials, i entitats culturals i cíviques del nostre país, i concretar els mecanismes que garanteixin aquest principi.

El Parlament de Catalunya encoratja al conjunt de ciutadans i ciutadanes a ser actius i protagonistes d'aquest procés democràtic de l'exercici del dret a decidir del poble de Catalunya

Parlament de Catalunya, 23 de gener de 2013.

Aquesta declaració ha estat aprovada pel Parlament de Catalunya en la sessió d'obertura de la X legislatura amb els següent posicionament dels grups parlamentaris:

A favor:       En contra:         s'han abstingut:     Eren Absents:       No han votat essent-hi presents:

CiU   (50)     PSC (13)           CUP (2)                    PP (1)                    PSC (5)

ERC (21)     PPC (18)                                             C' (1)

ICV (13)       C'    (8)

CUP (1)

85 diputats a favor (CiU/ERC/ICV/CUP)  41 diputats en contra (PSC/PPC/C`') i  2 diputats que s'abstenen (CUP), 128  diputats.

Fins al total de 135 escons, hi ha 7 diputats que no han votat  5 que formen part del PSC           

Té sentit...

Té sentit, no creieu, la existència de dos blocs en el tradicional eix d’abscisses que jo rebutjava per intranscendent en la lectura electoral, allò de nacional/no nacional, català/espanyol, hores d’ara i ben definit, Déu ni do, allò que era intrascendent en la lectura electoral ara esdevé nucli i eix; el problema rau en la composició, és a dir no hi ha un gran partit unionista, com seria d’esperar des d’una perspectiva racional, sinó uns grups minoritaris d’ideologies no tant diverses com podria semblar, que blasmen aquesta postura, a saber: PSC (liberal-social-conservador), PPC (conservador), C’ (liberal-social-conservador) i en front CDC (liberal-social /democristià) i UDC (liberal-social-conservador-democristià), ERC (liberal-social-radical) amb un tercer bloc de coincidències puntuals: ICV-EUA  (liberal-social-ecologista) i CUP (social-radical), dos blocs, els de l’eix sobiranista en absolut homogenis però amb, de moment, clares coincidències en aquest eix entre CDC-ERC-CUP i coincidències menys clares amb UDC i ICV-EUA per raons distintes en ambdós darrers.

El fet, però, és que a càlcul parlamentari, si tenim prenem en consideració aquestes darreres eleccions al Parlament de Catalunya, les del 25 de novembre de 2012, amb unes característiques proto-constituents, la raó parlamentària, sostraient-ne raons no coincidents, ens situen el dibuix de l’eix nacional en un equilibri: CDC-UDC-ERC-CUP-ICV/EUA en 50 + 21 + 13 + 3: 84 i un eix unionista en equilibri, sostraient-ne raons no coincidents, menors que en bloc oposat:, PSC-PPC-C’ en 20+19+9: 48, de manera que el bloc sobiranista (amb els seus matisos) representa el 62,22% del parlament, mentre que el bloc unionista (amb els seus matisos) representa el 35,55% del Parlament.

D’entrada, la proposta CDC-UDC-ERC (52,59%) que no es planteja com una declaració unilateral de secessió, sinó com una declaració unilateral de sobirania cap a l’Estat propi, matís que no l’allunya especialment d’aquella declaració unilateral, suposa una formulació que a ulls del Dret Internacional Públic, de tall de Dret Germànic, és a dir basat en precedents i proclamacions, ha de representar un plantejament que defineix, més enllà d’un full de ruta parlamentari, una manifestació de voluntat juridico-legislativa que planteja de manera fefaent un nou escenari.

La realitat que plantejarà la situació però no és nova, i caldria recordar a les forces unionistes que és força similars en el que respecta a la seva formulació respecte del que va succeir a Espanya des de 1975 fins a 1978, doncs tota l’activitat legislativa que es va produir era també contra lege si tenim present que la legislació vigent no derogada, les Lleis Fonamentals del Moviment, el model constitucional vigent aleshores, no preveia res del que va succeir aleshores, però la memòria és fràgil...

© Albert Balada

11-01-2013

Originalitat

Fotografia original de Montse Esteba

Era el mes de febrer de l’any 2005, els ciutadans espanyols, érem cridats a un referèndum, no vinculant per altra banda, quina pregunta ens deia : “¿Aprueba usted el Tratado por el que se establece una Constitución para Europa?. Un moment important per a la constitució política de la Unió que vaig viure amb molta intensitat, aleshores formava part de l’estructura orgànica del Partit dels Socialistes de Catalunya (partit que vaig abandonar el 19 de gener de 2009).

La meva visió aleshores, era que un text d’articulat llarg, complex fins i tot per a experts, no havia estat prou explicat a la ciutadania, malgrat que se n’havia fet enviament massiu a les llars dels ciutadans del text constitucional íntegre. De fet el resultat posterior, avui el text constitucional europeu encara no ha estat adoptat per les reticències d’algun estat, como ara l’Irlandès, va provar la dificultat d’adoptar una constitució complexa.

El meu plantejament de campanya, doncs, dins de les meves responsabilitats va ser la de la creació d’un sistema d’explicació simbòlica que vaig batejar amb el nom de “Speakers corners”, ubicant en cantonades emblemàtiques de la ciutat de Lleida, del meu record: plaça de la Diputació, plaça de Sant Joan, plaça de St. Francesc, cruïlla del carrer cavallers i major a la capella del peu del Romeu, plaça de la catedral, església de la sang al carrer Sant Antoni.

Tot un recorregut per l’eix peatonal de la ciutat de Lleida, on diferents responsables polítics: Alcalde, regidors, Diputats, sobre una catifa blava, un faristol per sostenir el text constitucional, la bandera europea al fons i la megafonia corresponent, anàvem recorrent aquells llocs estratègics fent lectura d’articles significatius del text, un invent interessant, agosarat, arriscat que  va tenir el seu reflex en la ciutadania que recorre aquest eix que defineix la ciutat de Lleida i que neix pràcticament a l’estació de ferrocarril.

Ara, aquell invent que no va ser rebut amb especial entusiasme per gent de les cúpules, és emprat com a instrument de campanya en les europees ’09, satisfacció per descobrir que aquell meu invent, basat com es diu ara efectivament en el model dels speakers del Hyde Park londinenc, aquell on la tradició anglesa estableix que pot ser atacada fins i tot la casa reial sempre que no es trepitgi terra britànica, de manera que sobre una caixa de fusta així s’allibera qualsevol del risc de ser processat; aquella pràctica anecdòtica, doncs, que certament em va inspirar en el seu dia, sembla que un cop oblidada la fórmula lleidatana, ara serà posada en pràctica com a novadora pels socialistes catalans: bravo, per la  originalitat!!!!.... 

 

Emocions

Era un goig de poder gaudir d’aquesta experiència, l’11è Congrés del PSC, on aquell clima càlid que ens descriuen no pocs bloggers, us puc assegurar que a partir d’aquella catifa blanca amb les sagetes vermelles, que simbolitzen l’eslògan escollit: La Catalunya que sap on va, que era a l’entrada del Palau de Congressos de Barcelona aquesta cap de setmana passat, augurava, el que en aquelles hores intenses de divendres, de dissabte i de diumenge, dels debats dels delegats, sobre la ponència marc, sobre les esmenes, sobre les resolucions, sobre aquella proposta de Comissió Executiva, delataven aquella voluntat, aquell valor que ens descriu el president del partit, Isidre Molas, en les seves primeres declaracions: “impulsar un partit que sigui internament mol plural i molt unit al voltant dels grans valors que el defineixen com a partit socialista i catalanista”.

Moments intensos que es cloïen amb els cants de la Internacional i aquells “segadors” a capella de tot el Palau de Congressos, moments després d’haver escoltat al primer secretari, José Montilla, frases que fan historia en aquest trentè aniversari, quan ens diu:”hem renovat el nostre projecte polític i ho fem mirant cap enfora, ho fem, pensant en el país i en la seva gent, molt més que en propi partit”; o quan ens diu: “lliçons de català les que calguin..., lliçons de catalanisme, cap ni una!” o quan dirigint-se al president del govern d’Espanya, afirma: “...La música del nuevo sistema de financiación que nos ha llegado hasta hoy no nos gusta. Esperaremos las siguientes notas y el acuerdo. Y que para nosotros no hay otra partitura... que el Estatut. El Estatut fue nuestro acuerdo. Y hoy es nuestra ley. La mia, la tuya y la de todos....”.

El Congrés que havíem somniat! Parafrasejant el que ens diu Miquel Iceta, viceprimer secretari en el seu blog; un Congrés, aquest 11è que, parafrasejant a Obiols, va mostrar el valor de parlar, el valor d’escoltar; un Congrés emocionant, sens dubte.

Principis

Moments interessants per a qualsevol analista, el que culmina amb el darrer dels congressos, el del PSC; totes les forces polítiques han esgotat els seus terminis, els seus mandats congressuals i han encarat el rumb de la segona dècada d’aquest segle. Els Congressos serveixen per apaivagar els ànims, hi afloren aquells principis de conflicte, aquells valors compartits i tota una amalgama de sentiments que també són propis de la política, com a tota cosa humana i per tant susceptible de poder veure’s afectada per les mateixes virtuts i els mateixos defectes com afecten a la vida humana.

Llegia recentment a Jorge Wagensberg[1], qui, a banda dels principis “revolucionaris” propis de la evolució humana, ens ensalça -amb això s’haurà guanyat el vist i plau dels antropòlegs-, el que ell anomena la tercera efemèride de la història, l'emergècia de la cultura –les dues anteriors són per ell l’origen de l’univers i l’origen de la vida- , aquella que sens dubte ens duu com també apunta Wagensberg als principis del mètode científic, inexorablement aplicables a les ciències socials i per tant també a la Ciència Política; aquests principis del mètode són:

1. El principi d’objectivitat, per el qual en el qüestionament no s’ha d’influir lo més mínim en les respostes que puguin obtenir-se.
2. El principi d’intel·ligibilitat, que ens guia en la recerca del que s’anomena mínima expressió de la màxima representació
3. El principi dialèctic, que ens duu a afrontar la representació de la realitat amb la seva pròpia per a poder extreure’n i resoldre les contradiccions.

És en aquest sentit que el treball de camp desenvolupat i les dades obtingudes en els estudis de la Conselleria d’Economia i Finances, com en els estudis del Ministeri d’Economia, aquests no haurien de ser objecte en si mateix de cap mena de conflicte, donat que no fan sinó constatació de la realitat amb dades empíriques i per altra banda amb moltes coincidències en els plantejaments que una i altra, a “grosso modo” i simple vista s’observen; és doncs necessari, que la política, tant la gestió de les coses com la gestió de les idees, vagin de la mà de les avaluacions tècniques corresponents en tots els àmbits, de manera que els estudis duguin, com ja va provocar la República Federal d’Alemanya en el seu moment, a partir de la pròpia crisi interna de la OPA efectuada sobre l’antiga República Democràtica, com aquells aconsellaven als tècnics administrativistes alemanys a forçar la petició de reconsideració de les aportacions al creixement d’altres països en el context Europeu, entre ells Espanya, no ho oblidem; la quota de la postguerra entrava en crisi.

Cal doncs una quota de solidaritat? És evident que de moment, encara sí, els fons estructurals, sigui quina sigui la seva denominació, el seu efecte inversor, i l'administració d'orígen, ajuden a l’obtenció d’equilibris que permeten també aquell denostat principi de civilització que ens és exigible a tots plegats. Resulta per altra banda obvi que els horitzons han canviat, com ha canviat en definitiva també el teixit productiu i de serveis del país, de manera que tot fa pensar en la necessitat d’enfortir per una banda el model federatiu que consagra el text constitucional, però per l’altre en establir un principi d’aportació diferent al que s’ha definit en la darrera dècada, evidentment a partir d’un consens generalitzat que no ens faci, per impossible, aquell equilibri de nivell zero que mantenen les finances basques.

En tot cas s’obra pas ara una curta temporada en la que el llenguatge metalingüístic, el dels símbols i missatges encriptats, seran definitoris dels discursos dels “interpretadors” de les normes de que ens hem de dotar? Haurem doncs de cercar, els simples mortals en aquell identitari per a descobrir el rumb de la sageta que hauria de delimitar el repartiment, no ja de les restes, sinó dels recursos en qüestió.

Recordo ara l’acte primer de la comèdia de Plaute, “Pséudolus”[2], quan un dels personatges, Bal·lió, diu: “Per començar, Hedilia, a tu m’adreço que ets amiga dels formenters, d’aquesta gent que té a casa muntanyes de blat. Fes siusplau que me’n portin aquí en quantitat suficient per a mantenir-me, a mi i a tot la gent de la casa, tot aquest any; que tan curull n’estigui, que els ciutadans em canviïn el nom, i en comptes de Bal·lió, l’alcavot, em diguin Jasó, el rei” ; potser aquesta reflexió ens dugui a pensar, com la sessió avui del Parlament de Catalunya, ens analitza la realitat i els factors endògens que influeixen negativament en la marxa de l’economia –no només la catalana-; en tot cas l’establiment de mesures pal·liatives ens descriu voluntats, sempre a partir dels raonaments científics, mai a partir de les meres especulacions i/o conjectures molt pròpies per altra banda de les cultures mediterrànies com la nostra. Així doncs si la dinàmica parlamentària té encarat adequadament el seu rumb, sembla prudent d’assenyalar que, com apunten els periodistes dedicat a les anàlisi, que també hi ha d’haver una connexió entre el modelatge parlamentari i la configuració a futur d’aquest partit que ara celebra el seu 30è aniversari, amb un rumb ben definit i que, com diria Ciceró[3], "...ha assolit un singular sentit de l’honor, reconeguda virtut, provada lleialtat i gran reputació.....moltes proves de valor i d’humanitat”

[1] Wagensberg, Jorge. El gozo intelectual. Teoría y práctica sobre la inteligibilidad y la belleza. Tusquets. 2007. pag. 29
[2] Plaute. Pséudolus –traducció de Marçal Olivar-. Fundació Berrnat Metge. Barcelona. 1.954.pag. 24
[3] Ciceró, Marc Tul·li..Discursos –traducció Josep Verges-. Defensa d’Aulus Cecina. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 1.955. pag.88

El cafè d'Orient o una resposta a Joaquín Leguina

Qui pot dir que un altre s’equivoca, qui és capaç de poder arribar als límits del saber per poder afirmar, com l’oracle que hom té el senderi de la veritat i que la possessió d’aquesta només a un pertany?

Albirar els resultats de l’opinió que és lliure, perquè aquesta ja no només pertany a qui la emet, em permet d'afirmar que aquesta es socialitza en el moment en que deixa de ser una íntima reflexió per esdevenir quelcom de públic i en tant que pública opinable, però pot configurar així una reflexió dialèctica, discutible?, en tinc, si us he de ser sincer, serioses dubtes.

Sorprèn la setmana amb la reflexió que l’expresident de l’assemblea de Madrid Joaquin Leguina fa al seu bloc. Aquest polític, escriptor, bidoctorat, economista, en un post que titula “Mejorando lo presente”, ens descriu la seva particular visió de l’estat de les coses, analitza críticament el resultat no ja electoral, sinó la composició parlamentària i quina ha de ser la posició de les aliances, quina no pot abandonar-se, amb una crítica, ni tan sols velada al PSC, segurament sense entendre, hores d’ara, 30 anys després del Congrés fundacional, el que és i el que representa en l’escenari polític català i espanyol i fins i tot si m’apureu en l’imaginari col·lectiu.

Destil·la Leguina, si m'ho permeteu, un cert menyspreu per dir-ho d'allò més suau, respecte del qual segurament allò de més fàcil seria d'usar el recurs a la discussió, al debat, sobre el seu plantejament que es veu carregat d'una ràbia atàvica; però en tot cas em permetré de ser acadèmica i políticament correcte perquè el seu modus interpretatiu no és particular ni exclusiu i partint del supòsit de la subjectivitat que la seva anàlisi planteja i que només sorgeix d’un ancorament personal històric referit a un moment i un plantejament ad hoc distint i molt anterior a l'actual, em permetria de recordar hores d'ara el que va dir Francesc Pi Margall un 11 de febrer de 1.891, en el banquet celebrat en el Cafè d’Oriente en commemoració del divuitè aniversari de la proclamació de la Primera República, per si no enten on són les aliances al 2008, els pesos i els contrapesos:

“Les coalicions permanents, us ho he dit repetides vegades, no serveixen sinó per a enervar als partits que les formen. ho dubteu?”

Generals 2008. Avaluació de dades relatives a la circumscripció de Lleida.

PSC 73.492 (1) 36.746 (3) 24.479 (6)
CIU 56.541 (2) 28.271 (4) 18.847 (7)
ERC 25.479 (5) 12.740 (9) 8.493 (11)
PPC 29.984 (4) 14.992 (8) 9.995 (10)
ICV *No entren en el comput per quedar per sota del 3% ( barrera legal)

Observem com el primer i segon diputats queden consolidats tant per part del PSC com per part de CiU, el tercer diputat queda clarament adscrit al PSC, però podem observar com el quart diputat que passa a ser propietat del PP queda en disputa amb les dades del hipotètic segon de CiU, del que s’allunya, però el resultat del que hauria de ser el número 1 de CiU, a l'igual com ho fa de l'hipotètic tercer del PSC.

Aquestes dades, a expenses de la validació per part de la Junta Electoral i la incorporació del vot C.E.R.A. (1), posen de manifest la consolidació del vot socialista, el manteniment a la baixa del vot convergent, una tendència que es manifesta en CiU des de fa alguns cicles electorals; el retorn a la seva "moda" (2) habitual per part d’ERC i tot i que no s’ha produït una recuperació del vot del PP cap a la seva moda habitual, el rebaix tant del partit radical, com dels nacionalistes permet als populars la recuperació de l’escó que, per altra banda queda lluny de la possibilitat d’obtenir-lo el partit socialista en aquesta darrera distribució del càlcul d'Hondt (3) .

Per tant si fem una avaluació objectiva de resultats a banda dels escons obtinguts, a la demarcació de Lleida hi ha un vencedor clar el PSC.

Nota: El present estudi pot tenir alguna variació donat que no hi havia escrutat encara el 100 de vot en el moment en que ha estat realitzat

(1)

Cens de residents absents

(2) La moda és el valor que compta amb una major freqüència en una distribució de dades.

(3) Mètode matemàtic ideat pel jurista belga Victor d'Hondt aplicat als models proporcionals

Missatge clar, transmissor.

"L’evocació dels elements del missatge que busquen més una comunicació directa amb l’intel·lecte que amb els desitjos de compra (versió propaganda publicitària) han contribuït sobremanera a dimensionar novament l’efecte de contacte entre les forces polítiques i l’electorat en general per una part i l’electoral potencial de cada un dels nínxols polítics en qüestió................L’evolució dels missatges polítics evidencia també l’evolució de la societat, la maduresa en el terreny polític abasta ja les nostres societats, quelcom que no pot mesurar-se però que existeix en la forma i en el fons dels missatges electorals, els que sense lloc a dubtes tenen un caràcter marcadament polític-partidistes i repetitiu al llarg del cicle electoral de que es tracti.”[1]

[1] Balada, Albert. “El missatge polític de campanya. De l’eslògan publicitari al missatge amb contingut transmissor”. Comunicació al VIII Congrés espanyol de Sociologia. Alacant 2004.

Una cita: Miquel Iceta

"La resposta a la pregunta quin és l'objectiu del PSC en les properes eleccions generals és tan senzilla com rotunda: governar Espanya".[1]

[1] Iceta, Miquel. “Avui”. 05-01-08

LXXIII, 七十三 , 73

73 és el número atòmic del Tàntal, un lantànit, però no és aquesta la significació que vull explicar ni que es tracta del 21è nombre primer, bessó del 71.

73 dies hauran hagut de passar exactament fin que s’hagi fet possible una realitat que ja era incontestable des del principi, la constitució de la Diputació de Lleida amb un govern on sumen la majoria absoluta el nombre d’escons que composen els grups del PSC i d’ERC, també amb Unitat d’Aran.

73 dies d’inoperativitat institucional, d’aprofitament mediàtic del president en funcions que no ha subscrit el mandat legal que l’obliga només a les accions de tràmit ordinari i fins i tot ha fet rodes de premsa, evidentment que la prudència i el silenci amb el que han actuat d’ambdues forces polítiques del futur govern li devien de semblar al president sortint com una carta blanca. De fet fins i tot amb la senzillesa que caldria, és a dir amb una encaixada de mans en l’acte de constitució, tampoc li sembla prou, i convoca un acte de transferència de poders, tot sigui per poder garantir-se una fotografia, en això ha centrat el mandat els darrers Quatre anys i així ho acaba.

73 dies després de celebrar-se les eleccions municipals, el proppassat 27 de maig, la darrera de les diputacions catalanes es constituirà, el ple de constitució ha estat ja convocat per a les 11 hores del proper dimecres dia 8 d’agost, en una sala de plens que a ben segur quedarà petita, malgrat la canícula estival per establir un nou govern, una nova forma de governar, una coalició de progrés de 13 diputats, 9 del PSC, 1 d’UA i 3 d’ERC que donaran la presidència al meu amic Jaume Gilabert d’ERC, una aposta decidida on les forces de progrés s’hauran d’esmerar en plantejar quins són els objectius i definir els clients de la institució: els 231 ajuntaments de la demarcació.

El respecte i la vergonya

Tancar el cicle, el curs electoral, resulta difícil, en uns moments en els que els contenciosos electorals, a la demarcació de Lleida, defineixen la paràlisi de les administracions supra-municipals, fruit, segurament d’una estratègia premeditada i calculada per part de CiU, que respon més al reconeixement de la possibilitat que l’afer els ofereix en el context de la comunicació i per tant de la permanència en la noticia, en un moment en el que es fa evident una vegada més el tsunami que en les darreres eleccions municipals s’ha produït en la Federació nacionalista, on la ruptura ha estat la nota destacable en un dia a dia esperpèntic que, ara a dos mesos ja de les eleccions, ens situa en un panorama on els Consells Comarcals i la Diputació Provincial continuen sense constituir-se, paralitzada doncs l’administració dels assumptes locals, a partir d’uns procediments legals que comencen a assemblar-se cada vegada més a un frau de llei.

El silenci que és una actitud de suma prudència, ha estat la nota dominant per part de totes les organitzacions polítiques, tant pel que fa a la crisi que s’ha mostrat urbi et urbi dins dels nacionalistes com respecte de la seva actitud de menyspreu, permetent-ne la paralització més absoluta de la administració local supra-municipals, sabent que hi ha jurisprudència al respecte, que els contenciosos promoguts en altres demarcacions han estat perduts, reiteren el procediment, ens haurem de plantejar que és el que realment cerquen amb aquesta actitud.

Obrir la caixa de la política

Obrir la caixa de la política en majúscules i descobrir-ne la combinació ha estat un joc al que ens hem entretingut aquest vespre a ràdio popular de Lleida, de la mà de Sergi Tor; sense haver-ho previst, com succeeix en les bones tertúlies, recuperat de nou en Jaume Fernández, entestat en el seu quefer polític a l’entorn del Reagrupament d’Esquerra, i amb l’alcaldia de Roselló recent estrenada, amb una Marta Alòs radiant, substituint a Ramon Alturo en guerres intestines a CiU que el tenen molt liat i l’amic Paco Pinies del PP.

Acostumem normalment en tota tertúlia a parlar de les polítiques, en plural, a analitzar la gestió. Avui, si més no, hem fet un exercici de catarsi col·lectiva i hem parlat de conceptes teòrics, amanits de exemples, cadascun des de la seva perspectiva, amb un extens coneixement, tots plegats d’allò que dèiem, una classe de Ciència Política que hauria estat recomanable a estudiants del ram.

La reflexió, en definitiva és la mateixa des de fa algun temps i l’he dita jo mateix com a recull dels diferents apunts, està canviant el paradigma dels partits, que ja, avui, són màquines de poder, que han deixat de ser realment partits de masses, que s’estan reconfigurant al mateix temps que ho fa el paradigma ideològic dels diferents espais, recomposant l’eix. Avui m’he sentit realment còmode en una tertúlia de nivell.

Hem començat parlant de l’errada de la Junta electoral de zona del partit judicial de Cervera, que ha portat a una petita revolta de nervis els partits durant el matí que a final del mateix ha quedat resolt, d’acord a com inicialment s’havia previst, un escó per CiU, un escó per ERC i un escó pel PSC. He volgut trencar una llança a favor de l’administració judicial, en el sentit que ells també reben la pressió innecessària dels mitjans i per això l’error, quan de fet no els calia resoldre avui mateix, donat que la pròpia LOREG no estableix un termini per resoldre la comunicació als partits del nombre d’escons assignats.

Hem convingut alguns del paper director dels mitjans, tot i que de vegades la formació política de molts experts dista molt que desitjar i fins i tot no saben delimitar la diferència entre liberalisme econòmic i liberalisme polític. De fet he lamentat que de les eleccions franceses que aporten variables diferenciades, allò que interessa és la separació entre la ex candidata Royal i el secretari general del PS, Hollande, quina pena!

Els nous mapes consistorials i la Diputació a Lleida

Els mapes consistorials sorgits de les darreres eleccions, quan encara s’estan tancant pactes i acords, evidencien una situació, per la seva banda del mapa polític que en proposa una situació similar a la que podem trobar en països de la Europa continental, enllà on prima el model de la proporcionalitat i la representativitat política, front d’altres models de menor proporcionalitat i on la utilitat el vot queda malmesa en produir-se un rebuig del sistema cap unes restes altes de la meitat de l’electorat aproximadament per afavorir un nominalisme majoritari que podríem considerar excloent i que tampoc garanteixen una estabilitat a ultrança, com apunten els seus defensor.

El model polític de pentapartit, és a dir de 5 partits principals a diferents graus, a banda d’aquelles organitzacions polítiques o agrupacions d’electors que testimonialment concorreixen als comicis del tipus que siguin, queda clarament consolidat en el nostre país, després de quasi treinta anys d’eleccions democràtiques, i per tant abundant en la proporcionalitat del nostre sistema que el legislador va voler primar per sobre d’una tendència majoritària, el nostre model recull diferents sensibilitats en diferents àmbits de l’espectralitat política que, a banda, en dibuixen vectors diferents, com vectors diferents en trobem en les pròpies organitzacions polítiques, en la seva majoria sorgides de la suma de diferents perfils teòrics en el moment de definició i consolidació d’aquestes organitzacions.

L’absència de votants, l’absentisme- denominació que prefereixo -, no és una opció vàlida com ho és el vot abstencionista i per tant no recull una sensibilitat política concreta a tenir en compte, on l’elector opta per no fer cap mena esforç per complir amb el que hores d’ara és un deure institucional de ciutadania, considero, parlant d’aquests absentistes doncs, que el nostre sistema que mai va establir l’inscripció preceptiva en el cens serveix per a fer denuncia d’aquella part de la ciutadania que fa deixadesa de la seva obligació i no queda emmascarat com en països com ara Bolívia, per exemple, on de declarar una abstenció del 29 %, l’abstenció real si no hi hagués inscripció voluntària, seria de l’ordre del 75%, de manera que potser no cal que ens estripem les vestidures, tot i que és absolutament adequat que se’n facin els estudis que corresponguin i es miri de prendre les accions de foment de la participació que puguin ser viables.

Resulta de recurs fàcil a determinats analistes i polítics d’atribuir, per altra banda, a l’absentisme la determinació de pactes i acords post-electorals, pactes i acords lògics per a la creació de majories, en un sistema en el que prima la proporcionalitat i per tant una tendència definida pel sistema que beu de les fons de la tolerància política, contra altres fórmules que han apostat per la delimitació de l’espectre polític i que alguns ara semblen voler abonar en ares a l’estabilitat política, quan la política mateixa neix de les essències del conflicte entès com a dialèctica necessària.

En aquest ordre de coses ens trobem amb institucions d’elecció secundària, institucions supra-municipals, algunes hereves de les tradicions pre-constitucionals, com ara les Diputacions provincials, amb un sistema d’elecció a banda del model general, en utilitzar un districte anacrònic: el Partit Judicial, on el model de distribució proporcional, llevat que una força política manllevi un suport excepcional, com ha estat fins ara, vindria determinada pel sistema de repartiment de ”quota” proporcional a partir dels districtes, de manera que l’acord sigui la tònica que ha de permetre la estabilitat institucional i per tant la governabilitat de la institució provincial en un resultat que en aquest cop veu resol una tercera força política que, en aquest cas, ha vist com la generositat de un dels partits majoritaris amb els que establiria el pacte li atorga la presidència de la institució.

El model de gestió d’aquesta institució, que arrossega els tics propis de governs provincials que l’han dirigida ininterrompudament en el període democràtic, llevat del període 1983-1987, proposa, tot i ser una elecció indirecta un canvi en el color polític quasi permanent, en l’acord PSC-ERC que hauria de definir un nou model en la gestió dels recursos provincials, on es doni pas al principi de la cooperació que paral·lelament als de la coordinació i la subsidiarietat, a banda de la identificació adequada dels seus clients: única i exclusivament els 231 ajuntaments i 11 Consells comarcals, que haurien de ser els que primessin en l’objectiu de desenvolupament de la demarcació, a través de la reforma i revisió dels diferents instruments de que es dota l’ens provincial fonamentant la nova gestió en el criteri de les dues “E”s: Eficàcia i Eficiència, així com d’un adequat estudi d’accions presents i futures i de l’espai geogràfic i polític en el que accionar.

Nous temps, noves idees

A la foto, d'esquerra a dreta, Cunillera (PSC), Gilabert (ERC), Llena (PSC) i Font (ERC)

Una setmana intensa que s’inicia de fet el diumenge, amb els resultats electorals que planifiquen un clar guanyador d’aquestes eleccions municipals a Catalunya, però també a Lleida, amb un resultat històric, el de Àngel Ros a la capital Lleidatana amb 15 regidors, un més que la majoria absoluta, però també a Balaguer, Tàrrega, Mollerussa, Tremp, Les Borges Blanques, i poblacions més petites com Alguaire, Alfarràs, Torrefarrera, Maials, Els Alamús i tants d’altres, quasi bé doblant el nombre d’alcaldies que es tenien al 2003, però capgirant-ne també Consells Comarcals, com ara el del Segrià i amb un resultat espectacular a la Diputació de Lleida, empat tècnic dels socialistes amb la federació nacionalista que s’ha resolt a favor d’un tercer, esquerra, que de fet tenia la clan.

A l’acord s’hi va arribar ahir, ho anuncien avui els diaris i la resta de mitjans, que permet al republicà Jaume Gilabert, un bon amic, amb qui hem compartit algun que altre sopar tertúlia i on se m’ha mostrat el seu talant polític, assolir la presidència de la Diputació provincial. Certament hauria preferit que la presidència quedés en mans socialistes, perquè el resultat ha estat espectacular, però els acords i les negociacions són així i ara s’obre un procés de col•laboració intensa, en la que el PSC detectarà la vice-presidència primera, la segona i la quarta de la institució provincial.

En tot cas veure com el rigor s’ha fet palès en la rapidesa en que s’han produir les negociacions, sense filtracions inadequades, com ha de ser en un procés negociador, alguna dels que hi era altament qualificada per la seva experiència en situacions dures i segurament haurà aportat la seva visió de com resoldre’s temes negociatius d’aquestes característiques.

Restar oberts, ara, doncs, al procés de constitució de les administracions locals i supra-municipals i entrar en un nou període que ens haurà d’exigir a tots plegat una dedicació absoluta en els afers de la gestió local, amb un únic objectiu, amb una única finalitat, l’interès col•lectiu del territori que es gestioni, entenent que el territori abasta els ciutadans i les ciutadanes que el composen, però també els valors distintius i diferencials i l’orgull, l’autoestima com a subjecte que ha de definir les potencialitats emergents.

El vot intangible

Avui, responent a un invitació de Santi Roig, el coordinador de Lleida TV, he participat en “la tertúlia”, en la que participo habitualment, però en aquesta de manera extraordinària per tractar-se del "dia després", un petit debat entorn del resultat electoral que ha acabat centrant-se pràcticament en la ciutat de Lleida i una mica en la de Mollerussa, amb uns tertulians d’excepció, Josep Borrell “Xerric”, Anna Gómez, sots directora del diari Segre i Montse Bergès Regidora de turisme en funcions, que no ha vist revalidat el seu escò municipal.

Certament he felicitar al conductor del programa perquè hi he trobat un molt alt nivell de debat i unes persones altament enteses, cadascú des de la seva vessant. Jo, hi he intentat aportar una mica raó científica, sense acabar sent incomprensible i/o pedant. En la introducció se’ns demanava de valorar els resultat, de fer-ne una anàlisi, per no repetir el que ja s’havia dit, he intentat fer una reflexió per introduir un concepte, el “vot intangible”. De fet he formulat la meva hipòtesis a partir de la necessària relació entre el procés del 2003 i el del 2007 en les municipals a la ciutat de Lleida, una relació sine qua non no es pot explicar aquesta majoria de l’amic Àngel Ros.

Introduir el tema de no voler l’alcaldable en 2003 de manifestar públicament la seva intenció de retirar-se en acabar aquella legislatura, el que molt probablement li hauria atorgat no pocs sufragis, que segurament haurien pogut portar-lo de nou a una majoria absoluta, va implicar un retorcés en el resultat de vots que, acompanyat d’un increment en la participació creava la paradoxa que hi havia una abstenció localitzada dins d’un augment de participació que la llei d’Hondt va traduir en menor nombre d’Escons.

A partir d’aquí i malgrat els processos no son comparables per contenir variables no homogènies i variables independents com la renovació de 3 dels 5 candidats principals, he entrat a comparar, com s’ha produït un lleuger augment en la intenció de vot socialista, que per si sol no li hauria atorgat una majoria tan “holgada” a la ciutat de Lleida com la que ha obtingut, el vot intangible, la recol·locació de la frontera de volt d’ERC i ICV en un escenari nou, en el límit que jo he considerat natural, per un dimensionament excessiu, degut precisament a un cert vot de càstig al 2003 que podien haver capitalitzat aquestes forces, vot intangible, és a dir no existent que incrementa la diferencia entre la força més votada i les dues forces minoritàries, com succeeix també respecte del PP com també respecte de CiU, posa de relleu que la pèrdua en tots Quatre partits, significativa, per altra banda, contribueix a augmentar el valor del vot tangible, de manera que en la distribució d’Hondt es veu reflexat aquest consideració del PSC com la força amb major nombre d’escons, en definitiva perquè més que dobla a la segona força i successivament.

Després de valorar que porta a votar a la gent i fer consideracions que potser són vàlides per a les Elits, he apostat per valors més senzills, qüestions utilitaristes o de sentiments i fins i tot comodaticis, valors diversos que poden portar a l’emissió de vot, tema que anava lligat amb l’anàlisi de l’abstenció de la que ja n0havia parlat al matí, i com al matí he desmuntat un tòpic, el de l’abstenció bàrbara en aquestes eleccions, quan una participació del 52% es pràcticament la “moda” de les participacions i justament la mateixa participació de 1.979, any de efervescència democràtica que en canvi no va portar a rasgar-se les vestidures.

Hem passat de puntetes pels resultats de Mollerussa, on Gómez i Borrell han estat d’acord en problemes interns i aspectes de gestió que havien debilitat a l’alcalde sortint, Toni Bosch, i jo he volgut destacar la tasca realitzada en aquest darrer mandat per part de l’actual llista guanyadora, la del PSC, encapçalada per l’amiga Teresa Ginestà.

Per cloure parlar de CiU, de qui no s’havia parlat i definir al líder de l’oposició i la seva campanya. Ho he de reconèixer m’ha costat de trobar les paraules per intentar ser el més objectiu possible sense que se’m pogués titllar de sectari i he concretat alguns punts, un cert clientelisme, la manca de simpatia que li permeti arrelar en la gent i segurament una campanya equívoca, còpia de la realitzada en 2003.

Agrair dons l’invitació extraordinària a participar en aquesta tertúlia que em permet de poder mostrar les meves interpretacions de la realitat i en concret de la realitat política.

Crònica electoral LXXX. Ros: la feina feta i la il.lusió

Avui era un dia esperat, el darrer de la campanya, on es celebra el ja tradicional debat que organitza el grup Segre en els seus estudis de Lleida TV. Àres Escribà, vestida de gala per a l’ocasió conduiria un debat a cinc, en format clàssic, amb seients còmodes per poder abordar una hora i mitra de debat, amb una interrupció per a la publicitat. L’enregistrament es feia al matí, de manera que als candidats els permetia de poder tenir més disponibilitat de tancar el dia, el darrer de la campanya de les eleccions municipals 2007.

Després de 15 dies de campanya electoral, tot i que hi ha hagut una certa treva per la festa major i l’aplec del caragol, els candidats arriben cansats, molt cansats a aquest darrer debat, la darrera carta, el darrer intent.

Així ho entenien els candidats de la dreta, el nacionalista i el del Partit Popular, qui per cert és reestrenava després de la seva afonia. Plantejant noves propostes de darrera hora, ensenyant fotos sense identificar-ne el lloc, el del PP, i portant botelles d’aigua bruta i neta, en una escenificació de manual, el de CiU.

La serenitat de l’alcalde i candidat socialista, Àngel Ros, ha estat absoluta, d’una dignitat d’alcalde, com correspon, amb respostes contundents i una rapidesa mental que li és pròpia. No li ha agradat a l’opositor nacionalista que li recordés que la Diputació de Lleida no tenia consignació pel Diocesà que tant defensa, per exemple.

Segurament, donat que ja era la darrera oportunitat, el candidat nacionalista s’ha atrevit fins i tot a falsejar les dades de delictivitat de la ciutat, confonent-les amb les de la província, una actitud cicatera que ha estat aviat resposta per Ros, com també tot val a dir-ho per la resta de forces progressistes (ERC i ICV). Perdut per perdut tot s’hi val i aquest falsejament de dades l’ha intentat el de la federació nacionalista una i altra vegada, però ha rebut resposta contundent.

Ros ha basat el seu discurs en la feina que ha desenvolupat al llarg del darrer mandat on s’han afrontat qüestions pendents que s’han resolt adequadament i que ha portat una part de debat que anava allargant-se a partir de rèpliques i contrarèpliques que incomodaven absolutament el líder de l’oposició, perquè no ho portava en el guió.

La petició del vot per part del candidat socialista ha estat d’una sensibilitat exquisida, en referència als valors que sustenta el partit socialista, valors que hem heretat i que compartim tots amb absoluta probabilitat. I una apel·lació al voluntarisme de vot a partir de l’anàlisi i la reflexió sobre el que s’ha fet i el que es pot fer, defugint promeses magnífiques. Un bon cop d’efecte que reconeixia Àngel Ros el candidat del PSC, com el candidat que surt a la cursa del 27 de maig en el millor posicionament possible.

Un cop més el laborista Atlee li serveix per cloure: treball i il.lusió

El debat enregistrat als estudis de Lleida TV s’emetrà avui a les 22:00 h.

Crònica electoral LXXIV: tercer i quart debat a cinc i l'errada com anècdota

Alguna cosa mes que una anècdota és que una fotografia pagada i utilitzada amb escreix abusivament en la publicitat institucional de la Diputació de Lleida, ara a més el líder de la Federació nacionalista la faci servir ara per ús privat, és a dir per a fer la campanya electoral. A aquells que m’atacaven al blog ara fa mig any, se’ls hi ha girat la truita i no saben on comença el límit no ja del copyrigt, com de la dignitat política i l'ús i abús. La Junta electoral que ja els va estirar de les orelles per la utilització de la mateixa foto, ara els hi haurà d’estirar novament per ús abusiu i per utilització de cabdals públics en la campanya.

És tard quan faig aquest post, de matinada, he passat una estona per l’estand del PSC al carrer vila de Foix, davant de la catedral, per desprès pujar a fer companyia al candidat socialista i alcalde de Lleida, Àngel Ros, a la festa míting de la Bordeta, per després, com també ho han fet la companya Agnès Pardell, Diputada al Parlament i el company Dani Fernández, coordinador del PSC al Congrés dels Diputats, que havien de fer uns parlaments, he anat al míting que l’Antoni Perea, el candidat socialista d’Alguaire, feia avui a l’ajuntament de la localitat, on ens havia convidat al Rafa Criado i a mi.

Avui el quart i cinquè debat a cinc, novament en les instal·lacions de La Mañana TV, pel matí, on és van fer els dos primers, i per la tarda als estudis de Catalunya Ràdio. Veurem quina serà la posició de tots els grups davant la tendència que plantegen els estudis que alguns mitjans han presentat als seus lectors, jo sóc del parer que les estratègies aniran a intentar esgarrapar al candidat socialista la part d’electorat que sigui possible, tot i que he sentit opinions que divergeixen d’aquest criteri, veurem si els assessors donen per perduda ja aquesta batalla o aquesta setmana s’obre una guerra que durarà escassos dies!?

En tot cas el concepte i el criteri de la feina ben feta, la capacitat de treball i el projecte engrescador són tres elements que difícilment poden ser contestables, a banda que la recuperació de l’autoestima de ciutat a partir d’aquest discurs fresc que ens ofereix l’alcalde i candidat Àngel Ros, és difícilment, no ja superable, sinó igualable per la resta de candidats, que ens oferiran a ben segur tot un seguit de propostes diverses que caldrà analitzar amb cautela i desgranar el gra de la palla.

Crònica electoral LXVII: Ros, un altre debat guanyat i un sopar encantador

La veritat és que la meva mala salut de ferro se'n ressenteix, però el cert és que és d'un gran aprenentatge i afalagador de poder escoltar l'Àngel Ros davant de més de 400 persones en la Fonda del Nastasi de Lleida, desgranant els aspectes del programa dels socialistes. Era un risc certament un nou sopar després de l'exitós "sopar dels 600" que va tenir lloc a la Finca prats, recentment. Veure l'entusiasme de la gent que accepta les propostes racionals i efectives en l'àmbit de gestió cap a les persones, com deia Maria Burgués ex-primera Secretària, actual presidenta del PSC i primera tinent d'alcalde, que veiem els socialistes els serveis personals no com un sistema merament assistèncial, sinó universalitzat, una visió molt més complexa i transversal de la funcionalitat municipal envers tot i cadascun dels ciutadans.

Certament ha estat una nova posta en escena que ens podia semblar innecessària, però com m'ha dit Àngel Ros, entre d'altres coses, en acabar el sopar, aquest cop a una hora raonable: " era absolutament necessari", i he de reconèixer que tenia raó, i com no.

Avui també el segon debat i quart encontre electoral en els mijans de comunicació, tres debats i un cara a cara; aquest cop en la desconnexió del Canal 33 que ha fet per les quatre capitals catalanes, on una vegada més ha estat, amb la dificultat que representa un debat a cinc, l'alcalde i candidat del PSC el notori guanyador com ho reconeixien fins i tot assessors de la resta de partits, com m'ho reconeixien també votants del principal partit de la oposició.

Sense entrar a detall del que ha succeït al llarg del debat que, si us he de ser sincer comencen a cansar, per la influència negativa que tant de debat pot acabar tenint de negatiu respecte de la participació electoral, el discurs, la dialèctica de Ros, supera amb escreix la dels seus adversaris, ara ja fins i tot els socis de govern que també volen una quota del formatge. El candidat del PSC ha demostrat el seu profund coneixement de la dinàmica municipal, ell no se n'amaga de ser un bon gestor, justament el contrari del que succeeix amb l'opositor líder de CiU que aporta a un debat, el to que podríem dir negatiu, per no dir innocu en l'administració, la Diputació, en que més que gestionar ha ningunejat als seus clients directes, els ajuntaments; quina pena que en ser d'elecció indirecta no ha de donar explicacions davant dels seus electors, com si que ho ha de fer l'alcalde.

Per això el meu titular un altre debat guanyat (i van 4) i un sopar encantador, que que és absolutament just i objectiu.

Crònica electoral LXV: Mercats

Oberta la campanya, a la ciutat de Lleida l'alcalde i candidat socialista Àngel Ros, avui encetava el dia, a banda de la seva agenda institucional, amb una agenda de campanya que l'ha portat al mercat setmanal dels dissabtes que té lloc al pàrquing davant del pavelló Barris Nord, on els dos mercats, el de la verdura i el de la roba s'instal.len des que van ser traslladat d'on ara s'hi està construint la llotja de Lleida, el palau de congressos. El gadget sorpresa: els barrets de palla amb banda vermella i lletres blanques.

El camió de campanya amb el nou eslògan "Àngel Ros, alcalde, perquè t'agrada Lleida", encara sense demanar el vot, era el lloc de suministrament als candidats i acompanyants que han recorregut el mercat amb aquells globus verts, també color de campanya, que substitueix al tradicional vermell amb lletres i símbols blancs que utilitza habitualment el PSC i que sembla, val a dir-ho, un dels colors de campanya de la coalició eco-socialista.

Crònica electoral LXIV: Continua malament la campanya

Ahir feia una mostra de solidaritat envers del'atac que havia sofert l'atac a l'estand electoral d'ERC i per tant al candidat republicà a l'alcaldia de Lleida, "lo cortés no quita lo valiente". Aquesta matinada era l'estand del PSC, el del candidat socialista a la reelecció Àngel Ros qui ho patia, el que passa ja de ser una bretolada a ser una autèntica agressió a l'esperit mateix de la democràcia, al contacte dels candidats a les magistratures locals amb els ciutadans i des d'on es distribueixen l'informació i gadgets.

Certament la campanya no comença be, és un atac que comença a ser indiscriminat i que al meu entendre abasta alguna cosa més que el que podria ser una bretolada i hem de valorar-ho en la mesura que ens fa mal a tots, com a ciutat perquè no ens agrada conviure amb qui no és capaç de respectar no ja la propietat privada, perquè aquests bretols no saben de que els parlem, tampoc respecte la finalitat ni l'opinió i contravenen els principis universals que defensem: la llibertat, la igualtat i la fraternitat, per tant són assimilables al feixisme.