Els principis revolucionaris segons Norberto Bobbio

Ens deia Norberto Bobbio[1], que: “cap de les ciutats ideals descrites pels filòsofs, ha estat mai proposada com una idea per a ser duta a la realitat; Plató sabia que la república ideal de la que parlava amb els seus amics –continua- , no hauria d’existir en cap lloc de la terra; com va dir Glauco a Sòcrates, només era real en les seves paraules”. El valor, doncs del pensament i les reflexions esdevé quelcom d’eteri en el moment en que considerem la utopia com quelcom d’ inasumible des d’una perspectiva de realitat a partir de la concepció del politòleg italià, però era aquest filòsof italià qui ens advertia, tanmateix, com són la llibertat i el concepte dels drets de ciutadania que acostumen a reconèixer els preceptes constitucionals moderns, en el sentit de la participació en les decisions col·lectives, els que estableixen un estat de llibertat que es deriva directament del propi Estat de dret, entenent-ho com a principis autènticament revolucionaris: llibertat, democràcia i dret, molt més enllà de la forma històrica tant coneguda de les revolucions fracassades o impossibles.

---

[1] Bobbio, Norberto*. Después de la caída: el fracaso del comunismo y el futuro del socialismo. UNAM. México. 1994. Pag. 27

*Norberto Bobbio (Turí 18 d'octubre de 1909 - 9 de gener de 2004), Jurista, filòsof i politòleg italià, se'l considera un dels més eminents pensadors dels darrers temps. professor de Filosofia del Dret a la Universitat de Camerino des del 1935 fins al 1938, a Siena des del 1938 fins al 1940, i a Pàduva des del 1940 fins al 1948; va ser membre de la Resistència Italiana entre 1942 i 1943, patint pressó. Professor emèrit de la universitat de Turí i membre corresponent de l'Acadèmia Britànica. Doctor Honoris Causa per les Univeristats de: Paris, Buenos Aires, Complutense de Madrid y Bolonia.

Interpretacions

“Això no és un teatre”, deia aquell actor disfressat de persona en una interpretació magistral, quasi en la atonia final d’aquella obra. Probablement respondre alguna pregunta amb aquesta sensació de no saber exactament que dir; emprar respostes grandiloqüents, no fa grans homes, simulen adequadament aquell joc en les dialèctiques fútils.

Deia Marc Tul·li Ciceró[1] que "...ell feia el mateix que ara fas tu, per bé que ell ho feia amb una part de raó i tu no en tens gens, i amb tot no va fer acceptar per ningú el punt de vista que defenses, perquè feia l’efecte de valer-se dels mots per combatre la justícia”. El procés cíclic dels esdeveniments històrics, ens descriu de vegades un recorregut magistral a través dels textos antics, redescobrint que malgrat es tractés d’un text jurídic del segle I a.c., on la qüestió que es dilucida era la propietat d’un predi, i per tant era una qüestió de Dret, una causa civil, el llenguatge esdevé deliberadament carregat de valors no estrictament jurídics.

Com a jurista Ciceró es el més gran i influent dels oradors romans, alhora que un home de lletres en la seva integritat, un moralista que defensava la existència d’una comunitat humana universal més enllà de les diferències ètniques. Tot i les seves creences i la prevalença que establia en el lliure designi, va afirmar: “Oh déus immortals! Tant gran és l’increïble i diví valor d’un home sol, que en tan poc temps, ha pogut dur la llum a la república, de tal manera que vosaltres, que fa poc vèieu l’esquadra dels enemics davant la boca del Tíber, ara no sentiu dir que hi hagi cap nau pirata més ençà de la boca de l’oceà?”[2]

Tota interpretació, però, resulta fatídica, com diu el personatge Pséudolus de Plaute, quan aquest afirma: “Si tens cap pregunta a fer-me, fes-la; pel que jo sàpiga diràs que et respon l’oracle de Delfos.” [3] És a dir, cerquis el que cerquis pot veure’s embolcallat de la resposta que esperes inspirades en estances superiors, sense ser necessàriament verídiques o reals. El més aproximat a la realitat és, de fet, la realitat mateixa com també la seva interpretació més acurada.

Llatí com Ciceró, Plaute en la complicació de les seves trames de vegades afegeix un petit pròleg declamat per un actor, quina funció no era altra que la d'explicar arguments complicats tot evitant que el públic es... desorientés.

[1] Ciceró, Marc Tul·li. Discursos Vol. VII. Fundació Bernat Metge. 1.955. Barcelona. Defensa d’Aulus Cecina. Epígraf XXIV pag. 73,
[2] Ciceró, Marc Tul·li. Discursos Vol. VIII. Fundació Bernat Metge. 1.962. Barcelona. Sobre el Comandament de Gneu Pompeu. Pag. 33.

[3] Plaute, Tito Marci. Comèdies, volum IX. Psèudolus. Fundació Bernat Metge. 1.954. Acte I. Pag. 41