Tu rai...

Amb aquella naturalitat que correspon a tota una senyora, la Vicky Peña, flamant Premi Nacional de Teatre, que atorga el Ministerio de Cultura, reconeixia* que la van trucar mentre era a les Oficines de l’Atur a renovar la seva targeta, segurament es tracta d’un eufemisme, però servia per aclarir la següent pregunta que li faria l’entrevistador: “perquè aquest premi et suposarà nova feina, veritat?”, li deia, a la qual cosa la Peña reconeixia que el Premi no necessàriament passaria a suposar-li més encàrrecs

La veritat és que en els moments que estem vivint, aquesta visió que l’actriu catalana ens trasllada, no deixa cap mena de dubte sobre la vigent situació, al menys des de la perspectiva en la que jo m’ho miro, malgrat totes les cortines de fum i boira que es vulguin usar des de qualsevol dels punts de l’eix d’abscisses ideològic i/o nacional que es pretengui de fer planar sobre la realitat mateixa i em recorda molt aquell comentari al personatge en l’imaginari de Lleida que segurament pot ser propi de moltes altres localitats: el “tu rai”, que es va acabar morint de gana, perquè sempre rebia per resposta l’expressió: tu rai! us a sona?

* programa "Divendres" de la Televisió de Catalunya

Interpretacions

“Això no és un teatre”, deia aquell actor disfressat de persona en una interpretació magistral, quasi en la atonia final d’aquella obra. Probablement respondre alguna pregunta amb aquesta sensació de no saber exactament que dir; emprar respostes grandiloqüents, no fa grans homes, simulen adequadament aquell joc en les dialèctiques fútils.

Deia Marc Tul·li Ciceró[1] que "...ell feia el mateix que ara fas tu, per bé que ell ho feia amb una part de raó i tu no en tens gens, i amb tot no va fer acceptar per ningú el punt de vista que defenses, perquè feia l’efecte de valer-se dels mots per combatre la justícia”. El procés cíclic dels esdeveniments històrics, ens descriu de vegades un recorregut magistral a través dels textos antics, redescobrint que malgrat es tractés d’un text jurídic del segle I a.c., on la qüestió que es dilucida era la propietat d’un predi, i per tant era una qüestió de Dret, una causa civil, el llenguatge esdevé deliberadament carregat de valors no estrictament jurídics.

Com a jurista Ciceró es el més gran i influent dels oradors romans, alhora que un home de lletres en la seva integritat, un moralista que defensava la existència d’una comunitat humana universal més enllà de les diferències ètniques. Tot i les seves creences i la prevalença que establia en el lliure designi, va afirmar: “Oh déus immortals! Tant gran és l’increïble i diví valor d’un home sol, que en tan poc temps, ha pogut dur la llum a la república, de tal manera que vosaltres, que fa poc vèieu l’esquadra dels enemics davant la boca del Tíber, ara no sentiu dir que hi hagi cap nau pirata més ençà de la boca de l’oceà?”[2]

Tota interpretació, però, resulta fatídica, com diu el personatge Pséudolus de Plaute, quan aquest afirma: “Si tens cap pregunta a fer-me, fes-la; pel que jo sàpiga diràs que et respon l’oracle de Delfos.” [3] És a dir, cerquis el que cerquis pot veure’s embolcallat de la resposta que esperes inspirades en estances superiors, sense ser necessàriament verídiques o reals. El més aproximat a la realitat és, de fet, la realitat mateixa com també la seva interpretació més acurada.

Llatí com Ciceró, Plaute en la complicació de les seves trames de vegades afegeix un petit pròleg declamat per un actor, quina funció no era altra que la d'explicar arguments complicats tot evitant que el públic es... desorientés.

[1] Ciceró, Marc Tul·li. Discursos Vol. VII. Fundació Bernat Metge. 1.955. Barcelona. Defensa d’Aulus Cecina. Epígraf XXIV pag. 73,
[2] Ciceró, Marc Tul·li. Discursos Vol. VIII. Fundació Bernat Metge. 1.962. Barcelona. Sobre el Comandament de Gneu Pompeu. Pag. 33.

[3] Plaute, Tito Marci. Comèdies, volum IX. Psèudolus. Fundació Bernat Metge. 1.954. Acte I. Pag. 41

El somni de Cassandra, l'homenatge d'Allen a Eurípides

Descobrir com un autor, com un escriptor i director com Woody Allen, es recrea en els principis de la mitologia grega, emociona quan ho descobreixes; fins i tot el títol fa referència a Cassandra (Κασσάνδρα), "la que enreda als homes", que dóna nom a la pel·lícula i al vaixell protagonista estàtic dels esdeveniments al principi i al final de l'obra, i fa referència als principis mateixos que van ser presents en les tragèdies gregues, en les obres també d' Esquilo, Sòfocles i Eurípides.

Els valors, els principis, la participació dels déus en el devenir dels homes, el fatalisme, l’atzar, l’ambició, l’odi, la mort, l’amor, el sexe i el teatre mateix com un homenatge que l’autor fa a la influencia europea en la seva obra; Allen ens diu tot un seguit de missatges que si estem atents podem anar descobrint al llarg de l’obra que conclou la trilogia britànica de l’autor, trilogia amb la que ens vol recordar especialment a Eurípides autor de "Medea", una obra que és citada, també, al llarg del film, i que n'estic convençut ho planteja com un homenatge al escriptor grec, però també a ell mateix i com en Medea, Woddy Allen ens presenta en "El somni de Cassandra", un final inesperat i abrupte amb el que clou la pel·lícula.

Una obra en la que cal conèixer una mica d’Allen, però també una mica del que representa per a ell la cultura, la grega, a la que admira des de la seva perspectiva nord-americana, un plaer per als sentits, us ho ben asseguro.

...Un tren que no s'atura....

La fotografia de Jordi Play sobre la obra recent de l'artista de l'alt urgell Perico Pastor

Sense saber-ho, gairebé, amb la subtilesa que dona el llenguatge, he recreat el meu univers particular al llarg dels darrers temps, mentre corria inexorablement, no com un estadi perdut en la meva vida, al contrari, avançant en l’aprenentatge que cada segon d' aquesta meva existència m’aportava; d’allò que als ulls podria semblar alguna cosa de dolent, jo la he vist com un afrontar determinats reptes de futur, d'allò que pot semblar excepcionalment bo, jo ho matiso, com correspon a qui veu més en els petits detalls que en les grans coses allò que ens fa i ens deixa viure.

El dia no ho anunciava, però ha estat fantàstic de descobrir els carrers mullats de la ciutat, el xim xim de l’aigua rebotant per sobre del tapís de pedra que recobreix la nostra història i veure’t reflectit de vegades en alguns tolls, acomboiat de la grisor que apaivaga la llum del sol de tardor. El dia no ho anunciava però jo ho he agraït, he sentit aquella dolça frescor que acaricia el rostre mentre l’aigua cau i cau sobre els paraigües que defineixen aquest nostre paisatge urbà.

Me n’adono, que amb aquest seran 700 els comentaris o post com es diu en llenguatge blogger que hauré penjat d’aquest diari de sessions de la meva vida, on he recollit no poques vivències, també consells i cites importants, amb comentaris d'amics i coneguts també, a través dels que m’he convertit en transparent per bona part dels qui m’heu llegit alguna vegada i per tant heu fet certa la dita que només sóc propietari dels meus silencis, ja no de les meves paraules ni els meus pensaments posats per escrit.

He descobert com n’és de bell el llenguatge si t’acompanya en el sentir de cada moment de la teva vida, si l’uses d’acord al que et demanda, i com a aquells i aquelles que no els és donat de saber entendre aquests llenguatges, els molesta més que ofèn aquesta nova manera meva d’entendre la vida, d’igual manera com entendre que els principis i els valors han de ser consubstancials a l’existència mateixa m’aporta una nova dimensió de mi mateix i més si de les meves paraules escrites i sentides i del que d’elles se’n desprèn assumeixo una certa complicitat amb tothom, però en particular amb aquells que veuen en la simplicitat de les coses allò que els fa feliços.

Saber per exemple que un amic ha descobert de nou en la música, aquella sensació plaent de saber conduir les sensacions, o aquell amic que veu en una tassa de cafè amb llet compartint esmorzar el millor moment del dia. Aquestes coses senzilles, però també saber-ne parlar de filosofia, de política, de música, d’amor, de llibres, de teatre, de silenci, d’esperança, de virtuts, de valors, és la meva aportació a un tren que no s’atura, com és la vida mateixa.

Realitats i semblances

De vegades el teatre, en aquests formats intangibles, amb pocs personatges però amb un missatge senzill i concret, recreatextos antics que et descobreixen, potser, el seu mestratge encara proper i la paraula, sempre la paraula, rondant per la ment tot recordant tal o qual figura de la política actual. És ben probable que algú ho pugui veure com un pur joc de simplificació, la política és més complexa: segurament, i aquell qui ho pensi tindrà raó, però val a dir que no hem d’obviar dels nostres electes que son persones, de vegades humanes, que tenen com la majoria de nosaltres sentiments i passions o passions i sentiments segons vulgueu posar l’accent en una o altra manera d’entendre la sensibilitat, en definitiva que puguin o no disposar en la seva bossa de la bonhomia suficient.

La il·lusió de poder saludar l’Oriol Genís moments després de la seva magnífica interpretació en l’obra: “Assajant Pitarra”, on compartia escenari en la Sala petita del Lliure amb Ricard Borràs, Montse Esteve, Lina Lambert i Xavier Pujolras, en el que ha estat un assaig general al que gentilment m’han convidat per a poder veure la posada en escena de l’espectacle que han presentat Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé a partir de l’obra de Frederic Soler (Serafí Pitarra), m'ha omplert aquest dia de setembre en que els arcàngels fan festa . Ha estat, doncs, un plaer de sentir les indicacions d’en Xavier, assegut al nostre costat, i de veure i sentir aquests actorasos en una posada en escena minimalista a l’entorn del “canó de Salmeron”; no us desvetllaré la trama perquè mereix la pena de veure aquesta obra, però és cert que potser els cal afegir als cartells de propaganda, només per si de cas :”qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència” : política!