De vegades el teatre, en aquests formats intangibles, amb pocs personatges però amb un missatge senzill i concret, recreatextos antics que et descobreixen, potser, el seu mestratge encara proper i la paraula, sempre la paraula, rondant per la ment tot recordant tal o qual figura de la política actual. És ben probable que algú ho pugui veure com un pur joc de simplificació, la política és més complexa: segurament, i aquell qui ho pensi tindrà raó, però val a dir que no hem d’obviar dels nostres electes que son persones, de vegades humanes, que tenen com la majoria de nosaltres sentiments i passions o passions i sentiments segons vulgueu posar l’accent en una o altra manera d’entendre la sensibilitat, en definitiva que puguin o no disposar en la seva bossa de la bonhomia suficient.
La il·lusió de poder saludar l’Oriol Genís moments després de la seva magnífica interpretació en l’obra: “
Assajant Pitarra”, on compartia escenari en la Sala petita del
Lliure amb Ricard Borràs, Montse Esteve, Lina Lambert i Xavier Pujolras, en el que ha estat un assaig general al que gentilment m’han convidat per a poder veure la posada en escena de l’espectacle que han presentat Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé a partir de l’obra de Frederic Soler (Serafí Pitarra), m'ha omplert aquest dia de setembre en que els arcàngels fan festa . Ha estat, doncs, un plaer de sentir les indicacions d’en Xavier, assegut al nostre costat, i de veure i sentir aquests actorasos en una posada en escena minimalista a l’entorn del “canó de Salmeron”; no us desvetllaré la trama perquè mereix la pena de veure aquesta obra, però és cert que potser els cal afegir als cartells de propaganda, només per si de cas :”qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència” : política!
