Aire

De vegades aquell ambient angoixant, de calor amarada d’humiditat, de cels grisos que en fan “cancel·les” de l’aire que encerclen els espais; de vegades, només de vegades, alimenten aquelles pluges que sanegen l’aire, que netegen aquelles branques amarades de pols, que respiren el mateix aire que tu i que jo, que tots i que necessiten obrir els seus porus a l’aliment únic i indispensable: l’aire indispensable per a la vida, l’aire que compartim tots i del que tots com una societat anònima participem a parts alíquotes que cotitzen en la borsa de tot allò que es viu.

Potser aquella mirada innocent, que cerca en el paisatge urbà un skyline, aquella línia d’horitzó que ens defineix; potser aquella línia que mai no es troba, aquella línia desdibuixada que correspon amb les seves vivències d’infantesa, aquelles que potser es recrea entre els somnis que ens envolten des del moment en el que varem esdevenir sers socials. Aquella mirada entendrida malviu entre mirades que veuen només el gris brut i deixat d’aquells carrers que recorren els turons que s’enlairen un i altre cop en els sentiments i els records.

Mentre, la gota una gota suor et pentina el rostre i et reculls el serrell que despentinat té la gosadia, inconscient, de caure’t sobre el front, donant-te un aire distint. Respires aquell aire humit i te n’adones que encara et plau pensar com un infant.

Olor de camp

Sentia el sospir de la ciutat en el lent caminar gaudint de la fresca primaveral, quasi afrancesada, on el verd dels arbres i la gespa s’omplia d’aquella aigua recent caiguda que els enverdia de goig. Un lleuger airet feia bellugadisses les branques com forçant una saludada en cadena a mesura que passeges al seu cantó, sentint aquella distinta olor de camp que transpira lentament, fins que en sents l’essència. El sol enlluernava encara una mica, forçant-te a tancar els ulls i oblidar la visió total, per recrear-te en els detalls que pots percebre per entre les celles clausurades a l’entorn de les retines que veuen del goig del lloc que encara respira.

Bellesa...

El caprici de l’atzar o la fatalitat que ens és propera, fins i tot propietària dels nostres més preuats sentiments de llibertat, ens acarona de vegades, com qui acarona el rostre de l’amic al que fa dies que no dius com l’aprecies; també ens impulsa a voler volar en un mar de sensacions que ens haurien d’endinsar en un món distint i fantàstic, en el que descobrir com hom pot ser una papallona i recórrer els cinc continents, a la recerca de la bellesa d’una flor que resta oblidada en una illa remota de la micronèsia, o escalar aquelles moles de fusta que vesteixen els boscos tropicals de les seves altes i impenetrables branques carregades de vegetació que aixopluga no pocs misteris.

L’atzar, com instrument del destí, ens dibuixa els buits que la memòria ens deixa de tant en tant i ens recrea les passions desenfrenades que ens aborden en el viatge a la fermentada malta que cau gota a gota regalimant la gerra que, freda, aglutina el primer bon dia de la temporada, quan en les hores matutines, faran acte de presència i ens arrepleguen com un mocador que aconsegueix de mantenir expectants davant d'aquella cadernera que surt a la recerca de les molles de pa que ha deixat el matí.