De raons i sospirs....

Quan en la nit replegues, els somnis els reculls i els guardes en aquella caixa de caudals feta expressament per a resguardar-hi de manera precisa les utopies, entre els llençols quan la teva ment les llença al vent; com els records, cada dia diferents, com un desig, cada cop en aquella foscor que t’acarona en la nit, com allò més estimat, allò que mai es va perdre, encara que calgui cercar noves llunes que albirar, com descobrir que tot és tant eteri, tant fugaç que la saviesa de vell et fa saber que potser, demà, quan ens neix un altre dia, brollaran noves sensacions, noves imatges que emmagatzemar sense deixar que es gastin. Deia el poeta que caminant per la sorra tova, vas creant un sender que arriba fins a l’escuma i que les angoixes i els dolors vells, s’esgoten, en els udols dels cargols del mar, marxant com en somnis vestit de mar, sense esquivar els fantasmes que fan del final una raó i un sospir...

Olor de camp

Sentia el sospir de la ciutat en el lent caminar gaudint de la fresca primaveral, quasi afrancesada, on el verd dels arbres i la gespa s’omplia d’aquella aigua recent caiguda que els enverdia de goig. Un lleuger airet feia bellugadisses les branques com forçant una saludada en cadena a mesura que passeges al seu cantó, sentint aquella distinta olor de camp que transpira lentament, fins que en sents l’essència. El sol enlluernava encara una mica, forçant-te a tancar els ulls i oblidar la visió total, per recrear-te en els detalls que pots percebre per entre les celles clausurades a l’entorn de les retines que veuen del goig del lloc que encara respira.