dimecres, 20 de febrer de 2008

Equipatges


Per ilustrar aquest post, un fotografama del film "le chien andalou" de Luis Buñuel


De vegades el monstre que portem dins, aquella fera alimentada amb els infortunis i delida per les misèries i els capricis de la vida, com per les formes desvirtuades de l’existència, no se’ns presenta a la vista confonent-se amb models de prudència i misteri, aquell somriure potser maliciós o la mirada ingènua teatralitzada ens fa reinterpretar, malinterpretar l’autèntic sentit de tot plegat

L’espai es desdibuixa, perquè aquella ària esplèndida com murmuri en l’aire dels sons melodiosos resulta un pentagrama de motius sense sentit que desdibuixen el contrapàs dels somnis, aquells que arrelats en una interpretació ascètica de la realitat mateixa, quan les mans omnímodes de la saviesa arrabassada en fan del foc d’encenalls quelcom de normal.

Només amb el convenciment que el somriure és la medecina més efectiva davant de tot incivisme, que el silenci advoca un principi d’honestedat indescriptible, ens pot fer conscients de fins a quin punt la senda humana està necessitada del recurs al saber, al saber antic, al saber clàssic, aquell que fins a Plató es va transmetre de manera oral de mestre a deixeble, com quelcom eteri que pot fondre’s en la immensitat de l’univers del coneixement que els homes han de menester per a subsistir en el bosc de l’existència, arrossegant aquella càrrega que el temps en dóna d’experiència com un bagul que conforma el nostre únic i eficaç equipatge.