Noves dialèctiques

El món occidental, és aquell que és mou sobre el paradigma de la descoberta que hi ha un altre món en vies d’industrialització tardana o que ha perdut el tren de la mateixa, amb un altre món afegit que no arribarà mai ni a plantejar-se tant sols més que economies de subsistència i altres móns, els emergents, en permanent descolonització que compatibilitzen els avenços tecnològics i industrials amb un model primari de societat, on la participació ciutadana es troba ancorada i dirigida, contràriament al passa en els altres móns; podem veure com és de complexa la governabilitat de tot plegat, si tenim presents que ens acostem a una època en la que l’escassetat dels recursos: dels minerals fòssils i de l'aigua, per posar un exemple, seran les dues característiques definitòries del primer quart del segle XXI.

Ubicats doncs en aquesta tessitura, on algunes tendències científiques encara investiguen el model caduc de la democràcia participativa, hem de recordar el que ens diu Habermas, en el sentit que“el procediment democràtic ja no extrau la seva força legítima solament ni tan sols de la participació política i de l’expressió de la voluntat popular, sinó de l’accessibilitat general a un procés deliberatiu estructura de la qual fonamenta una expectativa de resultats acceptables"[1] ; sembla doncs cert que els conceptes polítics són i seran canviants, i aquest cop ja a partir de les noves expectatives globals, sense deixar de tenir en compte aspectes del model realista en les relacions internacionals, model del que n’hem vist alguns exemples concrets en els darrers anys.

Així doncs es faran absolutament acceptables les paraules de Schmitt qui afirma que “una de les manifestacions més importants de la vida legal i espiritual de la humanitat és el fet de que qui tingui el poder real és capaç de determinar el contingut dels conceptes i de la paraula. Caesar dominus et supra grammaticam (César és també senyor de la gramàtica)” [2] en el sentit que les noves circumstàncies, com en tot canvi de paradigma establiran un nou discurs polític, excurs que beurà de les fonts de les noves dialèctiques, que s’establiran, un cop més en la història a partir de les societats en conflicte, un conflicte en el que l’adversari haurà de constituir una categoria crucial per a la vida política democràtica com reconeix Mouffe, per a qui “el model adversarial haurà de considerar-se com a constitutiu de la democràcia perquè permet a la política democràtica transformar l’antagonisme en agonisme” [3] .

Com ha d’influir tot plegat en els models d’estratificació social, ens haurà de fer revisar als teòrics, des de Marx fins a Weber, passant per Parsons, Davis i Moore, Dahrendorff, etc. I valorar, avaluar i establir nous paradigmes en la construcció dels models nous d’estratificació social i de desigualtats que aquest món canviant ens dibuixi al llarg de la segona dècada del segle.

---

[1] Habermas, Jünger. The Postnational Constellation”. MIT Presse. Cambridge. 2001. Pag. 110

[2] Schmitt, Carl. Völskerrechtliche formen des modernen imperialismos. A Positionen und begriffe. Duncker and Humbolt. Berlin. 1.988. Pag. 202

[3] Mouffe, Chantal. En torno a lo político. Fondo de Cultura Económica. Buenos Aires. 2007. pag. 27

Crònica electoral LI: Homo Homini Lupus

Els principis que ens impulsen tantes vegades son diversos, que configurar un perfil cultural resulta molt complicat, per molt que s’entestin determinades formacions per establir una quota nacional que determini a la majoria. El haver nascut en una lloc o en un altre és una pura i absoluta coincidència i una raó més de l’atzar que tantes vegades apareix en la vida dels homes com bé que ho sabien els grecs.

El que és cert és que cal tenir present que la societat de l’oci com la va descriure Marx (el Karl, no el Groucho), aquella que se’n deriva dels canvis estructurals en els factors productius, quan la societat econòmica està guiada quasi en exclusiva per la component trans-nacional en lo macro-econòmic, aquella societat aposta contràriament al que prevèiem els filòsofs marxians, no pas per la revolució permanent, si més no pel permanent retorn a l’individualisme que fa bona aquella expressió, també dels clàssics: homo homini lupo (l’home és un llop per a l’home, entenent home sense determinació de gènere), que va dir inicialment Plauto al segle III a.c. i que va popularitzar definitivament Hobbes, al segle XVIII d.c..

En aquest context que podem esperar dels qui albiren a governar les relacions humanes, d’aquells que aspiren a discernir entre el bé i el mal i a dir-nos com hem de viure, com hem de relacionar-nos i el que és més preocupant: que és el que ens convé, recuperant vells axiomes dirigistes que tenen, però una contra, aquella del desinterès cada cop més generalitzat de la població en allò que representa la carrera política i la designació democràtica dels nostres representants.

Em resisteixo a determinar que la exigència social passa per voler establir un nou paradigma democràtic, el de la democràcia participativa, perquè la cultura política del nostre país no és ni tan sols incipient, és inexistent i només els que participen del model del comunisme reformat, ara dit eco-socialisme, defensen un model que els situa en posició de privilegi en la gestió de voluntats, inversament proporcional al suport democràtic rebut. El model utilitzat i que necessita els retocs que calen a un sistema d’elecció de representants potser ja caduc, és el que mantenim, el de la democràcia deliberativa, en la que hem de recuperar el vell axioma d’un home (sense determinar gènere) un vot, excloent el moviment transitori (suposadament) que ens porta a l’establiment de quotes, que ara delimiten la qüestió de gènere, però més endavant serà ampliables al tercer gènere, o a la discriminació positiva de les religions minoritàries, o vés a saber quina nova reivindicació de drets i presència.

Si mirem, per altra banda, també la patrimonialització del concepte república que en fan uns minoritaris com ara els republicans catalans (que se m'assemblen més als radicals italians i no tant als radicals francesos), veurem com el terme república queda adscrit, lamentablement a una sola visió, molt limitada del que realment és el paradigma republicà, absorbint a més i desvirtuant el que va significar i el que de fet significa, malgrat el joancarlisme imperant i difícil d’eradicar per part de la societat espanyola. És cert que el paradigma republicà representa tot un seguit de símbols i alhora tota una essència de praxis política, que de una o altra manera son presents en les essències del nostre model constitucional, aquells que tant s’entesten en defensar com irreformable els capitostos de la dreta cavernària. Potser seria hora de començar a identificar axiomes, de reconèixer el seu modelatge republicà i reivindicar-la, no pas com ho fan ara en una boutade a Madrid, forçant un atac frontal contra la institució monàrquica, una clara aposta electoral i poca cosa més, fent-ho com cal, amb la serietat i el rigor que es mereixen aquests tipus de paradigmes.