Existeix, si més no...

“Existeix, si més no, una veritat molt simple: el naixement, el creixement i la mort constitueixen el cercle ferri en el que es troba confinat tot allò humà i que cal sigui corregit. No hi hauria, aleshores, res de més estrany en el fet que la filosofia grega, després d’haver assolit el més elevat creixement amb Aristòtil, s’hagués marcit immediatament.

Però la mort dels herois és similar a la posta de sol i no a l’esclat d’una granota que s’ha unflat. I, a més, el naixement, el creixement i la mort, són representacions molt generals, molt vagues, en que tot s’hi pot encabir, però on res és aprehès. La mort està ella mateixa preformada en allò vivent; seria menester, aleshores, tant com la forma de la vida, captar aquesta altra, segons la seva estructura, mitjançant el seu caràcter específic.” [1]    

---

[1] Marx, Karl. Diferència de la filosofia de la natura en Demòcrit i Epicur. Ed. Ayuso. Madrid. 1971.  pag. 9

El Concepte de riquesa

"El concepte mateix de riquesa nacional s’insinua entre els economistes del segle XVII – una representació que en part continua entre els del segle XVIII de una forma tal que la riquesa sembla creada exclusivament per a l’Estat, mentre que el seu poder sembla ser proporcional a aquesta riquesa.[1] Aquesta era una forma encara inconscientment hipòcrita en la que la riquesa mateixa i la producció de la riquesa s’anunciava com la finalitat dels Estats Moderns, els que eren considerats exclusivament com a instrument per a la producció de la riquesa."[2]

[1] Stewart, James, An Inquiry into the Principles of Political Economy, etc. Vol. I, pág. 327. Dublin 1770.
[2]Marx, Karl. Línies fonamentals de la crítica de la economia política (Grundiße) Edit. Crítica, Barcelona, 1977. pag. 5

Urtext

Certament, si els Grundi§e de Karl Marx, ens permeten descobrir l’ impacte de la filosofia en la interpretació de la crítica a la economia política en aquells els seus “Elements Fonamentals..." , obra anterior a El Capital, però certament podem descobrir la veritable aportació filosòfica marxiana anterior a la Einleitung "Introducció general a la crítica....", i per tant encara més antiga reflexió que no pas l'obra més reconeguda del filòsof alemany en el seu tractat: "Urtetx, Contribució a la Crítica de l’Economia política" [1], on hi podem descobrir en els inicis del text la següent reflexió transcendent, important, especialment important: “A primera vista, la riquesa burgesa se’ns apareix com una descomunal acumulació de mercaderies, i la mercaderia individual com la seva existència elemental. Hom però, tota mercaderia es presenta sota un doble punt de vista: de valor d’ús i de valor de canvi" i sobre aquest particular ens aclareix Aristòtil [2] que: “l’ús de tot bé és de dues classes (...) Un li és propi a la cosa com a tal, mentre que l’altre no, com en el cas d’una sandàlia, que serveix com a calçat, però també com a objecte susceptible de canvi. Ambdós són valors d’ús de la sandàlia, doncs encara que algú canviï la sandàlia per alguna cosa que no tingui, per exemple aliments, estarà usant la sandàlia com a tal. Però no en el seu mode d’ús natural. Doncs la mateixa no existeix amb la finalitat d’intercanvi, el mateix cas es dona amb els altres bens”

[1] Marx, Karl . Contribución a la crítica de la economía política. Traducción de Jorge Tula. Ed.Siglo XXI. Madrid. 2007. Pag. 9

[2] Aristòtil. De República. Libro I Cap. 9. Ed. I Bekkeri. Oxonii. 1837

Una cita: Louis Althusser

“Sens dubte, els temes de preocupació de Marx[1] desborden les preocupacions immediates de Feuerbach[2], però els esquemes i les problemàtiques teòriques són els mateixos. Marx no liquidà, per usar una expressió seva, veritablement aquesta problemàtica fins a 1845. La ideologia alemanya és el primer text que marca la ruptura conscient i definitiva amb la filosofia i la influència de Feuerbach. L’estudi comparat dels textos de Feuerbach i de les obres de joventut de Marx, pot, per tant, permetre una lectura històrica dels texts de Marx i una millor comprensió de la seva evolució” [3]

[1] Karl Heinrich Marx (Tréveris, Prúsia, 5 de maig de 1818 – Londres, 14 de mars de 1883) fou un filòsof, historiador, sociòleg, economista, escriptor i pensador socialista alemany. Pare teòric del socialisme científic i del comunisme.
[2] Ludwig Andreas Feuerbach (28 de juliol de 1804 – 13 de setembre de 1872) fou un filòsof alemany, antropòleg i crític de la religió.
[3] Althusser, Louis. La revolución teórica de Marx. (Traducció de Marta Harnecker). Siglo XXI. Madrid. 1990. Pg. 35

El valor d'allò essencial

Distingir en les cultures antigues la seva manera de respectar la vida, ens duu a aquelles percepcions atàviques que hores d’ara defineixen el model de la civilització que s’esgota, el model de la civilització que arriba als seus moments finals, tot just quan tot plegat esclata en mil trossos, amarats de cobdícies malsanes, de conceptes de vida erronis, de malbaratament de recursos...

El valor de la llegenda, de vegades transcendeix el seu propi origen, així, el valor de la significació, de la conversa que diuen va mantenir Alexandre magne amb Diògenes de Sínope[1], quan el primer va anar a consultar a qui creia que si es poses el mateix esforç en l’enaltiment de les virtuts i els valors morals, en compte de destinar-ho a la gimnàstica, la música o l’astronomia, les coses anirien molt millor; es diu que Diògenes, qui vivia en un bocoi va dir al general hel·lènic que s’apartés, que no el deixava veure el sol.... “No em deixes veure el sol”, li digué, el que sintetitza el valor d’allò essencial, el valor singular i el valor plural, el valor d’allò concret i alhora el valor d’allò múltiple, d’allò complex, la visió d’allò realment important i transcendent.

És prudent de recordar de nou a Marx[2], quan ens diu que:” un home no pot convertir-se de nou en nen, sense convertir-se en infantil. Però –es pregunta- no gaudeix amb la ingenuïtat del nen i no ha d’aspirar a reproduir a un nivell més elevat la seva veritat? No reviu en la natura infantil el caràcter propi de cada època en la seva veritat natural? Perquè la infantesa històrica de la humanitat, enllà on s’ha desenvolupat en la forma més bella, no hauria d’exercir un encant etern, com un estadi que no ha de tornar ja mai més? Hi ha nens mal educats i nens precoços. Molts dels pobles antics pertanyen a aquesta categoria. Els grecs varen ser sempre nens normals” , ens diu.

[1] García Gual, Carlos La secta del perro: vidas de los filósofos cínicos. Alianza editorial. Madrid. 2005
[2] Marx, Karl. Líneas fundamentales de la crítica de la economía política (Gründiße). Editorial Crítica. Barcelona. 1977 (Ed. dirigida per Manuel Sacristán Luzón)

In memoriam

No he entès mai aquelles manifestacions no reivindicatives, festives; “para que coño sirven”es preguntaria el que va ser un bon amic meu, fidel a l’ofrena floral del primer de maig als Camps Elisis de Lleida, davant el bust de Pablo Iglesias. Per cercar aquella foto aguantant una pancarta, buscant portades de diari o alguna més en la que sentir-se human politic person, probablement. Però el cert és que el valor de la classe obrera, aquella que ha sofert al llarg de la història en pell pròpia els canvis de paradigma i que continua reben, perquè potser s’ha perdut tot el sentit i ningú no sap gestionar aquella societat de l’oci tant ben descrita per Marx.... Quin sentiment ha de tenir aquell que té un treball a precari, que cerca en competència dins del mercat el nínxol, un mercat en el que ens hem resistit a tot el que no sigui consum per fer del consum el màxim exponent del que som, del que ens defineix com a societat i per tant ens uniformitza, malbaratant valors com ara la solidaritat perquè aquest principi no ens val si no ens solidaritzen amb un mateix?

De que serveix enlairar banderes vermelles, sinó ens reconeixem com a classe, sinó sabem descobrir en la nostra igualtat el que els científics socials ens han descrit, sinó sabem veure que encara restem lluny de saber-nos fraternals més que solidaris, perquè no reconeixem en el germà els límits de la nostra pròpia inquina. Potser quan els “pares liberals” entonaven els clams de la llibertat, desconeixien que les revolucions burgeses tampoc van tenir en compte als milions d’homes i dones que pateixen encara ara per a poder subsistir , però ailàs, Madràs ens queda molt lluny, potser tant com els suburbis de totes les grans ciutats on hi ha instal·lada la pobresa, un fidel reflex de la nostra mateixa pobresa de valors. Mentre l’alegria embarga l’ambient i si el temps acompanya, perquè si plou tot i la sequera això no seria un bon dia, aixecaran barbetes, discursos elaborats, pocs convençuts, poc esperit obrer, poc esperit intel·lectual, mentre algú deu riure feliç al redós de la càlida presència en que embolcalla els seus havers, els nostres.

Les bledes no cotitzen en borsa

Avui venia convençut que em seria difícil trobar de que parlar, de quina cosa adduir per poder semblar original quan hores d’ara resulta tot tant repetit, però després d’entendre com Quim Monsó, l’admirat Quim, es recreava en el seu propi discurs per dir alguna cosa de nou en aquella fira alemanya, m’he dit que potser aquesta és la millor manera de ser transcendent.

De fet, allò políticament correcte queda obsolet a marxes forçades, quan també un voldria de vegades perdre’s en el marasme de les coses intranscendents i dibuixar-se com un ciutadà normal, amb qui et sents identificat perquè comparteixes els seus problemes, però clar potser això seria massa corrent, parlar del que costa arribar a final de mes o com encara no hem superat aquella abusiva adaptació a l’euro del preu del diari o del cafè que ja ningú sembla voler recordar, perquè tot plegat ja està igual de car com ho està a la resta d’Europa.

Pensar per la gent, identificar per ella quins són els seus problemes i decidir quines han de ser les seves solucions, és hores d’ara una lletania que anirem escoltant dia rera dia, com una llarga marxa Radetzky on cal picar fort de mans de manera cadenciosa si no vols quedar fora de ritme. En tot cas sempre queda el recurs de la política 2.0, usar de la xarxa per a crear consciència col·lectiva i debatre allò que ja ens va dir Marx, com ens ha recordat recentment Eric Hobsbauwm als seus 93 anys, que aquell ja va vaticinar al segle XIX la globalització, mentre alguns analistes forjats a les files del neo liberalisme ens diuen que cal una més gran flexibilitat en àrees de la vida ciutadana regulades per les forces del mercat.

Segurament el mercat de valors res té a veure amb el mercat on ens mirem els filets i comprem les bledes, perquè aquestes no cotitzen al selectiu Ibex 35. Potser val la pena pensar-hi per poder calibrar la distància entre el preu del llonsat i el valor de les accions, la mateixa que pot semblar existir entre la política i la realitat.

Article publicat radiofònicament a Onda Cero de Lleida

Crònica electoral LI: Homo Homini Lupus

Els principis que ens impulsen tantes vegades son diversos, que configurar un perfil cultural resulta molt complicat, per molt que s’entestin determinades formacions per establir una quota nacional que determini a la majoria. El haver nascut en una lloc o en un altre és una pura i absoluta coincidència i una raó més de l’atzar que tantes vegades apareix en la vida dels homes com bé que ho sabien els grecs.

El que és cert és que cal tenir present que la societat de l’oci com la va descriure Marx (el Karl, no el Groucho), aquella que se’n deriva dels canvis estructurals en els factors productius, quan la societat econòmica està guiada quasi en exclusiva per la component trans-nacional en lo macro-econòmic, aquella societat aposta contràriament al que prevèiem els filòsofs marxians, no pas per la revolució permanent, si més no pel permanent retorn a l’individualisme que fa bona aquella expressió, també dels clàssics: homo homini lupo (l’home és un llop per a l’home, entenent home sense determinació de gènere), que va dir inicialment Plauto al segle III a.c. i que va popularitzar definitivament Hobbes, al segle XVIII d.c..

En aquest context que podem esperar dels qui albiren a governar les relacions humanes, d’aquells que aspiren a discernir entre el bé i el mal i a dir-nos com hem de viure, com hem de relacionar-nos i el que és més preocupant: que és el que ens convé, recuperant vells axiomes dirigistes que tenen, però una contra, aquella del desinterès cada cop més generalitzat de la població en allò que representa la carrera política i la designació democràtica dels nostres representants.

Em resisteixo a determinar que la exigència social passa per voler establir un nou paradigma democràtic, el de la democràcia participativa, perquè la cultura política del nostre país no és ni tan sols incipient, és inexistent i només els que participen del model del comunisme reformat, ara dit eco-socialisme, defensen un model que els situa en posició de privilegi en la gestió de voluntats, inversament proporcional al suport democràtic rebut. El model utilitzat i que necessita els retocs que calen a un sistema d’elecció de representants potser ja caduc, és el que mantenim, el de la democràcia deliberativa, en la que hem de recuperar el vell axioma d’un home (sense determinar gènere) un vot, excloent el moviment transitori (suposadament) que ens porta a l’establiment de quotes, que ara delimiten la qüestió de gènere, però més endavant serà ampliables al tercer gènere, o a la discriminació positiva de les religions minoritàries, o vés a saber quina nova reivindicació de drets i presència.

Si mirem, per altra banda, també la patrimonialització del concepte república que en fan uns minoritaris com ara els republicans catalans (que se m'assemblen més als radicals italians i no tant als radicals francesos), veurem com el terme república queda adscrit, lamentablement a una sola visió, molt limitada del que realment és el paradigma republicà, absorbint a més i desvirtuant el que va significar i el que de fet significa, malgrat el joancarlisme imperant i difícil d’eradicar per part de la societat espanyola. És cert que el paradigma republicà representa tot un seguit de símbols i alhora tota una essència de praxis política, que de una o altra manera son presents en les essències del nostre model constitucional, aquells que tant s’entesten en defensar com irreformable els capitostos de la dreta cavernària. Potser seria hora de començar a identificar axiomes, de reconèixer el seu modelatge republicà i reivindicar-la, no pas com ho fan ara en una boutade a Madrid, forçant un atac frontal contra la institució monàrquica, una clara aposta electoral i poca cosa més, fent-ho com cal, amb la serietat i el rigor que es mereixen aquests tipus de paradigmes.