Consulta sobre la Independència, el gran engany

Jugar amb els sentiments, és fer joc brut en política però també en qualsevol de les accions de la nostra vida; això és el que està passant a Catalunya amb aquesta “Consulta” sobre la independència que té lloc, el 13 de desembre de 2009 a 166 poblacions de les més de 900 que conformen el mapa municipal català, que representa a grosso modo poc menys del 5% de la població total catalana.

Evidentment no val la pena considerar ni tan sols la viabilitat de la qüestió sotmesa a consulta, ni la consulta mateixa, fruit d’una mena d’enquesta sense control previ de la mostra, però si que hi ha algunes qüestions que val la pena de valorar, entre altres coses, pel que considero ha estat una manca de respecte cap als suposats electors que puguin haver-hi participat.

• En ella no hi ha un control efectiu sobre el cens a priori ni del vot a posterior
• Els observadors internacionals no són tals observadors sinó convidats de moviments independentistes d’altres tants països
• Permeten el vot dels menors de 18, menystenint la majoria d’edat establerta per la codificació civil catalana.
• Permeten el vot dels immigrants sense tenir present si estan en situació legal o no en el país i sense tindre present que el seu vot en una consulta “legal” no podria ser tinguda en compte com tampoc la dels menors.

Imagino que aquells que defensen aquesta consulta, de bona fe, pensaran que el meu plantejament no deixa de ser un recurs al que ells acostumen anomenar “botiflerisme”, res de mes lluny, la veritat és que des de la meva perspectiva no deixa de ser una recurs a la consolidació de una determinada massa electoral que havia quedat malmesa en els darrers estudis d’opinió i poca cosa més, de manera que aquella bona fe que referia és només un aprofitament jo diria que il·legítim per les estructures d’algun partit que veu en aquesta “consulta” aquella emoció infantil que no deixa d’amagar els falsos interessos de recapitular sobre una massa electoral malmesa, però on el resultat és lluny de tot rigor demogràfic, democràtic i politològic.

Generals 2008. Avaluació de dades relatives a la circumscripció de Lleida.

PSC 73.492 (1) 36.746 (3) 24.479 (6)
CIU 56.541 (2) 28.271 (4) 18.847 (7)
ERC 25.479 (5) 12.740 (9) 8.493 (11)
PPC 29.984 (4) 14.992 (8) 9.995 (10)
ICV *No entren en el comput per quedar per sota del 3% ( barrera legal)

Observem com el primer i segon diputats queden consolidats tant per part del PSC com per part de CiU, el tercer diputat queda clarament adscrit al PSC, però podem observar com el quart diputat que passa a ser propietat del PP queda en disputa amb les dades del hipotètic segon de CiU, del que s’allunya, però el resultat del que hauria de ser el número 1 de CiU, a l'igual com ho fa de l'hipotètic tercer del PSC.

Aquestes dades, a expenses de la validació per part de la Junta Electoral i la incorporació del vot C.E.R.A. (1), posen de manifest la consolidació del vot socialista, el manteniment a la baixa del vot convergent, una tendència que es manifesta en CiU des de fa alguns cicles electorals; el retorn a la seva "moda" (2) habitual per part d’ERC i tot i que no s’ha produït una recuperació del vot del PP cap a la seva moda habitual, el rebaix tant del partit radical, com dels nacionalistes permet als populars la recuperació de l’escó que, per altra banda queda lluny de la possibilitat d’obtenir-lo el partit socialista en aquesta darrera distribució del càlcul d'Hondt (3) .

Per tant si fem una avaluació objectiva de resultats a banda dels escons obtinguts, a la demarcació de Lleida hi ha un vencedor clar el PSC.

Nota: El present estudi pot tenir alguna variació donat que no hi havia escrutat encara el 100 de vot en el moment en que ha estat realitzat

(1)

Cens de residents absents

(2) La moda és el valor que compta amb una major freqüència en una distribució de dades.

(3) Mètode matemàtic ideat pel jurista belga Victor d'Hondt aplicat als models proporcionals

LXXIII, 七十三 , 73

73 és el número atòmic del Tàntal, un lantànit, però no és aquesta la significació que vull explicar ni que es tracta del 21è nombre primer, bessó del 71.

73 dies hauran hagut de passar exactament fin que s’hagi fet possible una realitat que ja era incontestable des del principi, la constitució de la Diputació de Lleida amb un govern on sumen la majoria absoluta el nombre d’escons que composen els grups del PSC i d’ERC, també amb Unitat d’Aran.

73 dies d’inoperativitat institucional, d’aprofitament mediàtic del president en funcions que no ha subscrit el mandat legal que l’obliga només a les accions de tràmit ordinari i fins i tot ha fet rodes de premsa, evidentment que la prudència i el silenci amb el que han actuat d’ambdues forces polítiques del futur govern li devien de semblar al president sortint com una carta blanca. De fet fins i tot amb la senzillesa que caldria, és a dir amb una encaixada de mans en l’acte de constitució, tampoc li sembla prou, i convoca un acte de transferència de poders, tot sigui per poder garantir-se una fotografia, en això ha centrat el mandat els darrers Quatre anys i així ho acaba.

73 dies després de celebrar-se les eleccions municipals, el proppassat 27 de maig, la darrera de les diputacions catalanes es constituirà, el ple de constitució ha estat ja convocat per a les 11 hores del proper dimecres dia 8 d’agost, en una sala de plens que a ben segur quedarà petita, malgrat la canícula estival per establir un nou govern, una nova forma de governar, una coalició de progrés de 13 diputats, 9 del PSC, 1 d’UA i 3 d’ERC que donaran la presidència al meu amic Jaume Gilabert d’ERC, una aposta decidida on les forces de progrés s’hauran d’esmerar en plantejar quins són els objectius i definir els clients de la institució: els 231 ajuntaments de la demarcació.

Obrir la caixa de la política

Obrir la caixa de la política en majúscules i descobrir-ne la combinació ha estat un joc al que ens hem entretingut aquest vespre a ràdio popular de Lleida, de la mà de Sergi Tor; sense haver-ho previst, com succeeix en les bones tertúlies, recuperat de nou en Jaume Fernández, entestat en el seu quefer polític a l’entorn del Reagrupament d’Esquerra, i amb l’alcaldia de Roselló recent estrenada, amb una Marta Alòs radiant, substituint a Ramon Alturo en guerres intestines a CiU que el tenen molt liat i l’amic Paco Pinies del PP.

Acostumem normalment en tota tertúlia a parlar de les polítiques, en plural, a analitzar la gestió. Avui, si més no, hem fet un exercici de catarsi col·lectiva i hem parlat de conceptes teòrics, amanits de exemples, cadascun des de la seva perspectiva, amb un extens coneixement, tots plegats d’allò que dèiem, una classe de Ciència Política que hauria estat recomanable a estudiants del ram.

La reflexió, en definitiva és la mateixa des de fa algun temps i l’he dita jo mateix com a recull dels diferents apunts, està canviant el paradigma dels partits, que ja, avui, són màquines de poder, que han deixat de ser realment partits de masses, que s’estan reconfigurant al mateix temps que ho fa el paradigma ideològic dels diferents espais, recomposant l’eix. Avui m’he sentit realment còmode en una tertúlia de nivell.

Hem començat parlant de l’errada de la Junta electoral de zona del partit judicial de Cervera, que ha portat a una petita revolta de nervis els partits durant el matí que a final del mateix ha quedat resolt, d’acord a com inicialment s’havia previst, un escó per CiU, un escó per ERC i un escó pel PSC. He volgut trencar una llança a favor de l’administració judicial, en el sentit que ells també reben la pressió innecessària dels mitjans i per això l’error, quan de fet no els calia resoldre avui mateix, donat que la pròpia LOREG no estableix un termini per resoldre la comunicació als partits del nombre d’escons assignats.

Hem convingut alguns del paper director dels mitjans, tot i que de vegades la formació política de molts experts dista molt que desitjar i fins i tot no saben delimitar la diferència entre liberalisme econòmic i liberalisme polític. De fet he lamentat que de les eleccions franceses que aporten variables diferenciades, allò que interessa és la separació entre la ex candidata Royal i el secretari general del PS, Hollande, quina pena!

Els nous mapes consistorials i la Diputació a Lleida

Els mapes consistorials sorgits de les darreres eleccions, quan encara s’estan tancant pactes i acords, evidencien una situació, per la seva banda del mapa polític que en proposa una situació similar a la que podem trobar en països de la Europa continental, enllà on prima el model de la proporcionalitat i la representativitat política, front d’altres models de menor proporcionalitat i on la utilitat el vot queda malmesa en produir-se un rebuig del sistema cap unes restes altes de la meitat de l’electorat aproximadament per afavorir un nominalisme majoritari que podríem considerar excloent i que tampoc garanteixen una estabilitat a ultrança, com apunten els seus defensor.

El model polític de pentapartit, és a dir de 5 partits principals a diferents graus, a banda d’aquelles organitzacions polítiques o agrupacions d’electors que testimonialment concorreixen als comicis del tipus que siguin, queda clarament consolidat en el nostre país, després de quasi treinta anys d’eleccions democràtiques, i per tant abundant en la proporcionalitat del nostre sistema que el legislador va voler primar per sobre d’una tendència majoritària, el nostre model recull diferents sensibilitats en diferents àmbits de l’espectralitat política que, a banda, en dibuixen vectors diferents, com vectors diferents en trobem en les pròpies organitzacions polítiques, en la seva majoria sorgides de la suma de diferents perfils teòrics en el moment de definició i consolidació d’aquestes organitzacions.

L’absència de votants, l’absentisme- denominació que prefereixo -, no és una opció vàlida com ho és el vot abstencionista i per tant no recull una sensibilitat política concreta a tenir en compte, on l’elector opta per no fer cap mena esforç per complir amb el que hores d’ara és un deure institucional de ciutadania, considero, parlant d’aquests absentistes doncs, que el nostre sistema que mai va establir l’inscripció preceptiva en el cens serveix per a fer denuncia d’aquella part de la ciutadania que fa deixadesa de la seva obligació i no queda emmascarat com en països com ara Bolívia, per exemple, on de declarar una abstenció del 29 %, l’abstenció real si no hi hagués inscripció voluntària, seria de l’ordre del 75%, de manera que potser no cal que ens estripem les vestidures, tot i que és absolutament adequat que se’n facin els estudis que corresponguin i es miri de prendre les accions de foment de la participació que puguin ser viables.

Resulta de recurs fàcil a determinats analistes i polítics d’atribuir, per altra banda, a l’absentisme la determinació de pactes i acords post-electorals, pactes i acords lògics per a la creació de majories, en un sistema en el que prima la proporcionalitat i per tant una tendència definida pel sistema que beu de les fons de la tolerància política, contra altres fórmules que han apostat per la delimitació de l’espectre polític i que alguns ara semblen voler abonar en ares a l’estabilitat política, quan la política mateixa neix de les essències del conflicte entès com a dialèctica necessària.

En aquest ordre de coses ens trobem amb institucions d’elecció secundària, institucions supra-municipals, algunes hereves de les tradicions pre-constitucionals, com ara les Diputacions provincials, amb un sistema d’elecció a banda del model general, en utilitzar un districte anacrònic: el Partit Judicial, on el model de distribució proporcional, llevat que una força política manllevi un suport excepcional, com ha estat fins ara, vindria determinada pel sistema de repartiment de ”quota” proporcional a partir dels districtes, de manera que l’acord sigui la tònica que ha de permetre la estabilitat institucional i per tant la governabilitat de la institució provincial en un resultat que en aquest cop veu resol una tercera força política que, en aquest cas, ha vist com la generositat de un dels partits majoritaris amb els que establiria el pacte li atorga la presidència de la institució.

El model de gestió d’aquesta institució, que arrossega els tics propis de governs provincials que l’han dirigida ininterrompudament en el període democràtic, llevat del període 1983-1987, proposa, tot i ser una elecció indirecta un canvi en el color polític quasi permanent, en l’acord PSC-ERC que hauria de definir un nou model en la gestió dels recursos provincials, on es doni pas al principi de la cooperació que paral·lelament als de la coordinació i la subsidiarietat, a banda de la identificació adequada dels seus clients: única i exclusivament els 231 ajuntaments i 11 Consells comarcals, que haurien de ser els que primessin en l’objectiu de desenvolupament de la demarcació, a través de la reforma i revisió dels diferents instruments de que es dota l’ens provincial fonamentant la nova gestió en el criteri de les dues “E”s: Eficàcia i Eficiència, així com d’un adequat estudi d’accions presents i futures i de l’espai geogràfic i polític en el que accionar.

Nous temps, noves idees

A la foto, d'esquerra a dreta, Cunillera (PSC), Gilabert (ERC), Llena (PSC) i Font (ERC)

Una setmana intensa que s’inicia de fet el diumenge, amb els resultats electorals que planifiquen un clar guanyador d’aquestes eleccions municipals a Catalunya, però també a Lleida, amb un resultat històric, el de Àngel Ros a la capital Lleidatana amb 15 regidors, un més que la majoria absoluta, però també a Balaguer, Tàrrega, Mollerussa, Tremp, Les Borges Blanques, i poblacions més petites com Alguaire, Alfarràs, Torrefarrera, Maials, Els Alamús i tants d’altres, quasi bé doblant el nombre d’alcaldies que es tenien al 2003, però capgirant-ne també Consells Comarcals, com ara el del Segrià i amb un resultat espectacular a la Diputació de Lleida, empat tècnic dels socialistes amb la federació nacionalista que s’ha resolt a favor d’un tercer, esquerra, que de fet tenia la clan.

A l’acord s’hi va arribar ahir, ho anuncien avui els diaris i la resta de mitjans, que permet al republicà Jaume Gilabert, un bon amic, amb qui hem compartit algun que altre sopar tertúlia i on se m’ha mostrat el seu talant polític, assolir la presidència de la Diputació provincial. Certament hauria preferit que la presidència quedés en mans socialistes, perquè el resultat ha estat espectacular, però els acords i les negociacions són així i ara s’obre un procés de col•laboració intensa, en la que el PSC detectarà la vice-presidència primera, la segona i la quarta de la institució provincial.

En tot cas veure com el rigor s’ha fet palès en la rapidesa en que s’han produir les negociacions, sense filtracions inadequades, com ha de ser en un procés negociador, alguna dels que hi era altament qualificada per la seva experiència en situacions dures i segurament haurà aportat la seva visió de com resoldre’s temes negociatius d’aquestes característiques.

Restar oberts, ara, doncs, al procés de constitució de les administracions locals i supra-municipals i entrar en un nou període que ens haurà d’exigir a tots plegat una dedicació absoluta en els afers de la gestió local, amb un únic objectiu, amb una única finalitat, l’interès col•lectiu del territori que es gestioni, entenent que el territori abasta els ciutadans i les ciutadanes que el composen, però també els valors distintius i diferencials i l’orgull, l’autoestima com a subjecte que ha de definir les potencialitats emergents.

El vot intangible

Avui, responent a un invitació de Santi Roig, el coordinador de Lleida TV, he participat en “la tertúlia”, en la que participo habitualment, però en aquesta de manera extraordinària per tractar-se del "dia després", un petit debat entorn del resultat electoral que ha acabat centrant-se pràcticament en la ciutat de Lleida i una mica en la de Mollerussa, amb uns tertulians d’excepció, Josep Borrell “Xerric”, Anna Gómez, sots directora del diari Segre i Montse Bergès Regidora de turisme en funcions, que no ha vist revalidat el seu escò municipal.

Certament he felicitar al conductor del programa perquè hi he trobat un molt alt nivell de debat i unes persones altament enteses, cadascú des de la seva vessant. Jo, hi he intentat aportar una mica raó científica, sense acabar sent incomprensible i/o pedant. En la introducció se’ns demanava de valorar els resultat, de fer-ne una anàlisi, per no repetir el que ja s’havia dit, he intentat fer una reflexió per introduir un concepte, el “vot intangible”. De fet he formulat la meva hipòtesis a partir de la necessària relació entre el procés del 2003 i el del 2007 en les municipals a la ciutat de Lleida, una relació sine qua non no es pot explicar aquesta majoria de l’amic Àngel Ros.

Introduir el tema de no voler l’alcaldable en 2003 de manifestar públicament la seva intenció de retirar-se en acabar aquella legislatura, el que molt probablement li hauria atorgat no pocs sufragis, que segurament haurien pogut portar-lo de nou a una majoria absoluta, va implicar un retorcés en el resultat de vots que, acompanyat d’un increment en la participació creava la paradoxa que hi havia una abstenció localitzada dins d’un augment de participació que la llei d’Hondt va traduir en menor nombre d’Escons.

A partir d’aquí i malgrat els processos no son comparables per contenir variables no homogènies i variables independents com la renovació de 3 dels 5 candidats principals, he entrat a comparar, com s’ha produït un lleuger augment en la intenció de vot socialista, que per si sol no li hauria atorgat una majoria tan “holgada” a la ciutat de Lleida com la que ha obtingut, el vot intangible, la recol·locació de la frontera de volt d’ERC i ICV en un escenari nou, en el límit que jo he considerat natural, per un dimensionament excessiu, degut precisament a un cert vot de càstig al 2003 que podien haver capitalitzat aquestes forces, vot intangible, és a dir no existent que incrementa la diferencia entre la força més votada i les dues forces minoritàries, com succeeix també respecte del PP com també respecte de CiU, posa de relleu que la pèrdua en tots Quatre partits, significativa, per altra banda, contribueix a augmentar el valor del vot tangible, de manera que en la distribució d’Hondt es veu reflexat aquest consideració del PSC com la força amb major nombre d’escons, en definitiva perquè més que dobla a la segona força i successivament.

Després de valorar que porta a votar a la gent i fer consideracions que potser són vàlides per a les Elits, he apostat per valors més senzills, qüestions utilitaristes o de sentiments i fins i tot comodaticis, valors diversos que poden portar a l’emissió de vot, tema que anava lligat amb l’anàlisi de l’abstenció de la que ja n0havia parlat al matí, i com al matí he desmuntat un tòpic, el de l’abstenció bàrbara en aquestes eleccions, quan una participació del 52% es pràcticament la “moda” de les participacions i justament la mateixa participació de 1.979, any de efervescència democràtica que en canvi no va portar a rasgar-se les vestidures.

Hem passat de puntetes pels resultats de Mollerussa, on Gómez i Borrell han estat d’acord en problemes interns i aspectes de gestió que havien debilitat a l’alcalde sortint, Toni Bosch, i jo he volgut destacar la tasca realitzada en aquest darrer mandat per part de l’actual llista guanyadora, la del PSC, encapçalada per l’amiga Teresa Ginestà.

Per cloure parlar de CiU, de qui no s’havia parlat i definir al líder de l’oposició i la seva campanya. Ho he de reconèixer m’ha costat de trobar les paraules per intentar ser el més objectiu possible sense que se’m pogués titllar de sectari i he concretat alguns punts, un cert clientelisme, la manca de simpatia que li permeti arrelar en la gent i segurament una campanya equívoca, còpia de la realitzada en 2003.

Agrair dons l’invitació extraordinària a participar en aquesta tertúlia que em permet de poder mostrar les meves interpretacions de la realitat i en concret de la realitat política.

Crònica electoral LXXX. Ros: la feina feta i la il.lusió

Avui era un dia esperat, el darrer de la campanya, on es celebra el ja tradicional debat que organitza el grup Segre en els seus estudis de Lleida TV. Àres Escribà, vestida de gala per a l’ocasió conduiria un debat a cinc, en format clàssic, amb seients còmodes per poder abordar una hora i mitra de debat, amb una interrupció per a la publicitat. L’enregistrament es feia al matí, de manera que als candidats els permetia de poder tenir més disponibilitat de tancar el dia, el darrer de la campanya de les eleccions municipals 2007.

Després de 15 dies de campanya electoral, tot i que hi ha hagut una certa treva per la festa major i l’aplec del caragol, els candidats arriben cansats, molt cansats a aquest darrer debat, la darrera carta, el darrer intent.

Així ho entenien els candidats de la dreta, el nacionalista i el del Partit Popular, qui per cert és reestrenava després de la seva afonia. Plantejant noves propostes de darrera hora, ensenyant fotos sense identificar-ne el lloc, el del PP, i portant botelles d’aigua bruta i neta, en una escenificació de manual, el de CiU.

La serenitat de l’alcalde i candidat socialista, Àngel Ros, ha estat absoluta, d’una dignitat d’alcalde, com correspon, amb respostes contundents i una rapidesa mental que li és pròpia. No li ha agradat a l’opositor nacionalista que li recordés que la Diputació de Lleida no tenia consignació pel Diocesà que tant defensa, per exemple.

Segurament, donat que ja era la darrera oportunitat, el candidat nacionalista s’ha atrevit fins i tot a falsejar les dades de delictivitat de la ciutat, confonent-les amb les de la província, una actitud cicatera que ha estat aviat resposta per Ros, com també tot val a dir-ho per la resta de forces progressistes (ERC i ICV). Perdut per perdut tot s’hi val i aquest falsejament de dades l’ha intentat el de la federació nacionalista una i altra vegada, però ha rebut resposta contundent.

Ros ha basat el seu discurs en la feina que ha desenvolupat al llarg del darrer mandat on s’han afrontat qüestions pendents que s’han resolt adequadament i que ha portat una part de debat que anava allargant-se a partir de rèpliques i contrarèpliques que incomodaven absolutament el líder de l’oposició, perquè no ho portava en el guió.

La petició del vot per part del candidat socialista ha estat d’una sensibilitat exquisida, en referència als valors que sustenta el partit socialista, valors que hem heretat i que compartim tots amb absoluta probabilitat. I una apel·lació al voluntarisme de vot a partir de l’anàlisi i la reflexió sobre el que s’ha fet i el que es pot fer, defugint promeses magnífiques. Un bon cop d’efecte que reconeixia Àngel Ros el candidat del PSC, com el candidat que surt a la cursa del 27 de maig en el millor posicionament possible.

Un cop més el laborista Atlee li serveix per cloure: treball i il.lusió

El debat enregistrat als estudis de Lleida TV s’emetrà avui a les 22:00 h.

Crònica electoral LXIV: Continua malament la campanya

Ahir feia una mostra de solidaritat envers del'atac que havia sofert l'atac a l'estand electoral d'ERC i per tant al candidat republicà a l'alcaldia de Lleida, "lo cortés no quita lo valiente". Aquesta matinada era l'estand del PSC, el del candidat socialista a la reelecció Àngel Ros qui ho patia, el que passa ja de ser una bretolada a ser una autèntica agressió a l'esperit mateix de la democràcia, al contacte dels candidats a les magistratures locals amb els ciutadans i des d'on es distribueixen l'informació i gadgets.

Certament la campanya no comença be, és un atac que comença a ser indiscriminat i que al meu entendre abasta alguna cosa més que el que podria ser una bretolada i hem de valorar-ho en la mesura que ens fa mal a tots, com a ciutat perquè no ens agrada conviure amb qui no és capaç de respectar no ja la propietat privada, perquè aquests bretols no saben de que els parlem, tampoc respecte la finalitat ni l'opinió i contravenen els principis universals que defensem: la llibertat, la igualtat i la fraternitat, per tant són assimilables al feixisme.

Crònica electoral LXII: Mal començament

Foto que prenc de la web del candidat republicà.

Llegeixo pel digital diarisegre.com, com algú ha atacat aquesta passada matinada l'estand electoral d'ERC a la cèntrica plaça de Sant Francesc al carrer Major de Lleida. De veritat, que tot va més enllà d'una bretolada i espero, com indica la notícia que les càmares de la Caixa del Penedès que és just al davant d'on els Republicans tenien la parada hagi enregistrat als causant i caigui sobre ells el pes de la justícia, perquè aquest atac ens afecta a tots plegats i és d'obligació mostrar la meva particular i individual solidaritat amb el seu candidat, el també amic Xavier Sàez, malgrat militem en forces polítiques diferents.

El meu suport personal, per amistat i respecte a les regles del joc, no representa però altra cosa que això, solidaritat i suport, perquè la meva opció política és evidentment Àngel Ros i el PSC, i faig aquest aclariment perquè ja sabeu que sempre hi ha gent malintencionada, també dins de les organitzacions polítiques i les conec i les pateixo personalment. Esperem que la festa major tingui la tranquil.litat que ens mereixem i que la campanya torni a les vies netes que ens calen i que els joves de totes les formacions, excepte les de CiU, van demanar.

Crònica electoral LIII: Les llistes a Lleida, del cinisme a la realitat

Ahir em vaig resistir a titllar de cínic al meu amic Ramón Alturo, el president de CDC a la plana de Lleida, en “el contrapunt” de ràdio popular , com ho fa avui el periodista Joan Cal en el seu apunt: “la peixera” al diari Segre, tot i que amb una sagaç pregunta retòrica. Certament el primer pas d’aquesta lletania en el manual de les escenificacions mediàtiques de les organitzacions polítiques al nostre país, ha estat servit a través de la presentació de les llistes, les acusacions d’OPA hostil que em va repetir Alturo i l’evidència del creixement per part de PSC (en particular) i ERC en quant als nombre de llistes presentades i l’estancament de CiU.

Torno a referir-me a “la peixera” de Joan Cal, una cita obligada en la lectura dels rotatius diaris, on malgrat del titular pugui semblar una altra cosa, les dues columnes que publica el director executiu, he d’admetre que, reflecteixen fidelment una realitat objectiva, fins i tot la del PPC que tantes vegades he comentat amb l’amic Paco Piniés i que ahir també ell mateix referia en la tertúlia de Sergi Tor.

És evident que les coses canvien per factors i variables que depenen en bona mesura de la conjuntura del nostre país, a la que el nostre territori no pot quedar aliè de cap de les maneres i que la lluita té una dimensió clara, el control d’uns institució de segon grau com és la Diputació de Lleida en la que és arribada l’hora d’adequar-la a la realitat canviant dels temps i concretar el mandat imperatiu de les lleis locals, per a que sigui un autèntic instrument de suport als més petit (municipis) i amb menys capacitat per raons òbvies de demografia i recaptació; però també hi ha una obligació no escrita d’establir uns estudis, una valoració de la realitat que permeti poder establir accions presents i futures, segurament no era aquesta la intenció en crear la figura del Responsable d’estudis, que no n’ha realitzat ni un de sol que permeti determinar una situació de dèficit concreta o realitats socials que només d’aquesta manera poden ser intuïdes, segurament si pensem en clau utilitarista cal mantenir en la futura corporació aquesta figura i dotar-la d’un contingut específic, que ara, evidentment, no té.

Crònica electoral LI: Homo Homini Lupus

Els principis que ens impulsen tantes vegades son diversos, que configurar un perfil cultural resulta molt complicat, per molt que s’entestin determinades formacions per establir una quota nacional que determini a la majoria. El haver nascut en una lloc o en un altre és una pura i absoluta coincidència i una raó més de l’atzar que tantes vegades apareix en la vida dels homes com bé que ho sabien els grecs.

El que és cert és que cal tenir present que la societat de l’oci com la va descriure Marx (el Karl, no el Groucho), aquella que se’n deriva dels canvis estructurals en els factors productius, quan la societat econòmica està guiada quasi en exclusiva per la component trans-nacional en lo macro-econòmic, aquella societat aposta contràriament al que prevèiem els filòsofs marxians, no pas per la revolució permanent, si més no pel permanent retorn a l’individualisme que fa bona aquella expressió, també dels clàssics: homo homini lupo (l’home és un llop per a l’home, entenent home sense determinació de gènere), que va dir inicialment Plauto al segle III a.c. i que va popularitzar definitivament Hobbes, al segle XVIII d.c..

En aquest context que podem esperar dels qui albiren a governar les relacions humanes, d’aquells que aspiren a discernir entre el bé i el mal i a dir-nos com hem de viure, com hem de relacionar-nos i el que és més preocupant: que és el que ens convé, recuperant vells axiomes dirigistes que tenen, però una contra, aquella del desinterès cada cop més generalitzat de la població en allò que representa la carrera política i la designació democràtica dels nostres representants.

Em resisteixo a determinar que la exigència social passa per voler establir un nou paradigma democràtic, el de la democràcia participativa, perquè la cultura política del nostre país no és ni tan sols incipient, és inexistent i només els que participen del model del comunisme reformat, ara dit eco-socialisme, defensen un model que els situa en posició de privilegi en la gestió de voluntats, inversament proporcional al suport democràtic rebut. El model utilitzat i que necessita els retocs que calen a un sistema d’elecció de representants potser ja caduc, és el que mantenim, el de la democràcia deliberativa, en la que hem de recuperar el vell axioma d’un home (sense determinar gènere) un vot, excloent el moviment transitori (suposadament) que ens porta a l’establiment de quotes, que ara delimiten la qüestió de gènere, però més endavant serà ampliables al tercer gènere, o a la discriminació positiva de les religions minoritàries, o vés a saber quina nova reivindicació de drets i presència.

Si mirem, per altra banda, també la patrimonialització del concepte república que en fan uns minoritaris com ara els republicans catalans (que se m'assemblen més als radicals italians i no tant als radicals francesos), veurem com el terme república queda adscrit, lamentablement a una sola visió, molt limitada del que realment és el paradigma republicà, absorbint a més i desvirtuant el que va significar i el que de fet significa, malgrat el joancarlisme imperant i difícil d’eradicar per part de la societat espanyola. És cert que el paradigma republicà representa tot un seguit de símbols i alhora tota una essència de praxis política, que de una o altra manera son presents en les essències del nostre model constitucional, aquells que tant s’entesten en defensar com irreformable els capitostos de la dreta cavernària. Potser seria hora de començar a identificar axiomes, de reconèixer el seu modelatge republicà i reivindicar-la, no pas com ho fan ara en una boutade a Madrid, forçant un atac frontal contra la institució monàrquica, una clara aposta electoral i poca cosa més, fent-ho com cal, amb la serietat i el rigor que es mereixen aquests tipus de paradigmes.