Noves dialèctiques

El món occidental, és aquell que és mou sobre el paradigma de la descoberta que hi ha un altre món en vies d’industrialització tardana o que ha perdut el tren de la mateixa, amb un altre món afegit que no arribarà mai ni a plantejar-se tant sols més que economies de subsistència i altres móns, els emergents, en permanent descolonització que compatibilitzen els avenços tecnològics i industrials amb un model primari de societat, on la participació ciutadana es troba ancorada i dirigida, contràriament al passa en els altres móns; podem veure com és de complexa la governabilitat de tot plegat, si tenim presents que ens acostem a una època en la que l’escassetat dels recursos: dels minerals fòssils i de l'aigua, per posar un exemple, seran les dues característiques definitòries del primer quart del segle XXI.

Ubicats doncs en aquesta tessitura, on algunes tendències científiques encara investiguen el model caduc de la democràcia participativa, hem de recordar el que ens diu Habermas, en el sentit que“el procediment democràtic ja no extrau la seva força legítima solament ni tan sols de la participació política i de l’expressió de la voluntat popular, sinó de l’accessibilitat general a un procés deliberatiu estructura de la qual fonamenta una expectativa de resultats acceptables"[1] ; sembla doncs cert que els conceptes polítics són i seran canviants, i aquest cop ja a partir de les noves expectatives globals, sense deixar de tenir en compte aspectes del model realista en les relacions internacionals, model del que n’hem vist alguns exemples concrets en els darrers anys.

Així doncs es faran absolutament acceptables les paraules de Schmitt qui afirma que “una de les manifestacions més importants de la vida legal i espiritual de la humanitat és el fet de que qui tingui el poder real és capaç de determinar el contingut dels conceptes i de la paraula. Caesar dominus et supra grammaticam (César és també senyor de la gramàtica)” [2] en el sentit que les noves circumstàncies, com en tot canvi de paradigma establiran un nou discurs polític, excurs que beurà de les fonts de les noves dialèctiques, que s’establiran, un cop més en la història a partir de les societats en conflicte, un conflicte en el que l’adversari haurà de constituir una categoria crucial per a la vida política democràtica com reconeix Mouffe, per a qui “el model adversarial haurà de considerar-se com a constitutiu de la democràcia perquè permet a la política democràtica transformar l’antagonisme en agonisme” [3] .

Com ha d’influir tot plegat en els models d’estratificació social, ens haurà de fer revisar als teòrics, des de Marx fins a Weber, passant per Parsons, Davis i Moore, Dahrendorff, etc. I valorar, avaluar i establir nous paradigmes en la construcció dels models nous d’estratificació social i de desigualtats que aquest món canviant ens dibuixi al llarg de la segona dècada del segle.

---

[1] Habermas, Jünger. The Postnational Constellation”. MIT Presse. Cambridge. 2001. Pag. 110

[2] Schmitt, Carl. Völskerrechtliche formen des modernen imperialismos. A Positionen und begriffe. Duncker and Humbolt. Berlin. 1.988. Pag. 202

[3] Mouffe, Chantal. En torno a lo político. Fondo de Cultura Económica. Buenos Aires. 2007. pag. 27

L'amplificació del teixit de classe

De vegades cal posar blanc sobre negre, estendre aquella veritat que trenca amb les visceralitats que defineixen el nostre entorn sense perspectiva, sustentades en una component sociològica que defineix, no poques vegades, aquella dinàmica social que ens plantejava una societat transformant-se abordant la modernitat com un hàlit desconegut, sense un acurat adoctrinament, sense democratitzar l’esperit per entendre’ns, afrontant els canvis que el post modernisme aporta a aquestes societats, com la nostre, que durant els darrers anys ha anat a cavall i remolc dels nostres socis europeus, per esdevenir en la darrera dècada, al marge de les limitacions en les visions que en dona la política mateixa, un país en el que les dinàmiques ens fan reconèixer en una nova dimensió, abandonats a la creença que el model de classe estava esgota, com ens deien les referències post weberianes, reinterpretadores de les teories clàssiques del conflicte, de manera que assolir un moderat repartiment de la riquesa, estableix l’amplificació del teixit de classe en una dimensió nova, el xoc que provoca el fet migratori que ara esdevé complex i reinventat com un no problema, en allò que no troba explicació científica més que la lluita dels teòrics en els models de convivència amb un suposat nou fenomen, sense posar en qüestió la dimensió mateixa de l’existència d’una nova classe social que alimenta aquesta estamentació diferenciada i en la que no hi havia més cabuda.

De fet, afrontar-ho tot en la vida a partir de noves perspectives, com una falsació de la hipòtesi que cal plantejar permanentment en l’anàlisi del paradigma, seria tant senzill..! Però quantes vegades la nostra pròpia limitació, la limitació de la nostra mateixa perspectiva, de la nostra visió de les coses, ens fa no ser capaços de comprendre aquesta incapacitat nostra per a ser reflexius, alimentats per coneixements poc aprofundits, per realitats distorsionades, per límits difusos dels que no se n’ha fet prospectiva, i encara així, la nostra mirada continua en perspectives errònies, ni més ni menys que el que ens relata Plató en el llibre setè de la seva obra “La República” (1).

(1) l'al·legoria de la caverna

Notes IV: La estètica del poder

La estètica del poder, uns dels elements consubstancials a l’anàlisi del conflicte que ens aporten les teories weberianes, que amplien i corregeixen la interpretació marxiana, ens defineix l’escenari habitual de desenvolupament de les relacions de partit, enteses com la disputa de faccions, i per tant referides a les parts que entren en conflicte en la definició de mecàniques de poder, en l’escenari mateix de la lluita política, de la lluita per definir qui ha de ser el representant que hauran de triar els ciutadans i ciutadanes.

Així doncs aquestes faccions anomenades partits, estableixen en el verb “haurien” aquella potencialitat, amb l’interès de convertir el futurible en un potencial a través de la forma condicional simple de la semàntica lingüística que volen que esdevingui un futur simple. És en aquesta acció de conversió on s’esmercen els recursos necessaris per a la determinació o consolidació d’una massa electoral determinada, que hores d’ara encara que pugui semblar el contrari manté una definició estable i molt poca variabilitat, subjecta a pics en les respectives campanes de Gauss formades a partir de les excepcionalitats a l’interval modal aquella freqüència absoluta, el valor que conta en la distribució de dades en un període concret, de manera que salvant la distància d’un “pic” possible l’estabilitat hauria de ser la tònica general de qualsevol moment electoral si les masses electorals es troben suficientment consolidades, travades, diria jo, a partir d’aquesta consideració.

És probable que aquesta consolidació de les masses que és un factor previ a tota comtessa electoral posi de manifest determinades mancances si les organitzacions polítiques no han estat amatents a l’evolució de la seva pròpia massa, nerviossisme que es manifesta en un percepció de les coses de manera poc objectiva, de manera que aquella calma que és exigible a tota organització a tot candidat posen de manifest, denuncien, per les seves accions i reaccions actituds i posicions de debilitat en un mateix escenari electoral, on les forces polítiques estableixen el seu espai vital.

Reconèixer doncs la necessària virtut exigible a tot candidat, que ha de mostrar i encarnar allò que el ciutadà reflecteix de la seva pròpia experiència en aquells que han de gestionar la cosa pública, és la primera de les normes que s’ha d’imposar, a l’hora que ha d’establir en el seu discurs, el respecte més absolut, a partir de la senzillesa i la templança cap a totes les opcions polítiques sense excepció, de manera que els arguments puguin ser “sostenibles” i per tant creïbles, arguments que han d’haver estat repetits abastament al llarg de la legislatura, de manera que l’imaginari col•lectiu les pugui identificar com a pròpies.

Certament la preocupació per les tendències establertes que hores d’ara venen determinades pels estudis de mercat que realitzen històricament els mèdia, desvirtuen aquesta calma necessària en l’estadi de la confrontació de partit i de poder en llenguatge weberià, tot i que la aportació d’aquests ítems hauria de ser una aportació més al debat i la dialèctica, però no els únics, si entenem que convé també la discussió en la clau “màgica” de l’estat de les coses i de l’Estat en si mateix, la variable ideològica present i permanent en el debat existencial de les forces polítiques que ronda com un element circular que s’enroca de vegades en totes les forces, el debat liberal vs social, Estat mínim vs Estat servidor i estat de les coses vs paper de l'Estat, en el convenciment que el model de democràcia en el que l’estat ha d’intervenir per les correccions al mercat en defensa del més dèbil és una pauta que és universalment admesa en els països de l’òrbita europea.

Publicat a "La Tribuna" (radiofònica) d'Onda Cero