Bestiari humà

Tantes vegades et sorprèn la vida, malgrat passin els anys, un rera l’altra amb aquella disciplina germànica, no podem enganyar pas el temps, com tampoc ens podem enganyar nosaltres mateixos, deixant de ser transparents si ho hem estat tota la vida, o intentar dissimular el que no podem. Sempre vulguem-ho o no ens acaba sorprenent tot plegat, perquè mai saps que passarà un instant, un sol instant després de l’instant que acabes de passar, i tot i així la capacitat de sorpresa mai esgota el nostre enginy que cerca i recerca els principis i els finals de tot plegat, si de fet conformem la vida intel·ligent del planeta.

Fa dies que en sortir de la feina, em dedico a recórrer a pas lent, amb tranquil·litat, recreant-me en mi mateix, però també en la meva necessitat de pau, aquells carrers que recorro habitualment, gaudint de la presencia intangible de tanta gent amb la que coincidim trepitjant aquelles rajoles que semblen no gastar-se mai, ciutadans i ciutadanes anònims que conformem el bestiari humà que recrea la vida d’una ciutat, com la meva, de l’interior de Catalunya, quan la llum del sol ha deixat de fer-nos companyia i podem gaudir d’aquella quasi inesgotable llum que adorna el nostre paisatge amb aquelles tonalitats groguenques.

Després de parlar hores i hores, de recabar i aportar informació a temes diversos, sembla que aquell món limitat que hom pot veure alguna vegada es transforma, sense que res hagi canviat, només aquella percepció fútil i inútil que podia haver-te capficat, sense fer cas a l’amic que ja t’ho advertia; que complicats som els humans, però que complicats!, quan podent gaudir de la pau i la tranquil·litat ens compliquem la vida amb els problemes dels altres, fent-los nostres, com si tot plegat no tingués prou complicació....

Dins d'un núvol

Quan parles amb un amic, de les coses transcendents de la vida, de tu i poca cosa més, és de tot improbable que surtis volant i provis de tocar amb la punta dels dits els núvols i pentinis els cels com aquell que es pentina els cabells al vent.

Però també és cert que de vegades la conversa et pot fer volar a un món màgic, un món personal i intransferible que només coneixem molt poques persones, aleshores cerques una música i t’és exigible la reflexió, per poder arribar a saber que ets i t’espera en la vida, com una nota que cau dolçament sobre el teclat d’un piano, com la música que Antoni Tolmos ofereix en aquest vídeo que he trobat a la xarxa. Que vagi de gust!

Créixer

Créixer en la quietud del silenci i la pau d'esperit, saber fer del món interior un món ple de sensualitat, on les petites coses, com les que ens descriu Arundahti Roy (1), la vida mateixa amb les seves pors, les seves temences, les se ves cuites, els seus amors, els seus odis, la seva harmonia o el caos mateix, omplen aquella essència mundana.

Morir una mica en el sentit de deixar de ser qui som, per passar a ser altri, amb un beneït tresor que ens ha d’acompanyar la resta de la nostra vida, si som capaços de saber, tanmateix transmetre el missatge de la solidesa, dels principis del misteri de l’home mateix que albira a transformar en el seu interior la seva pròpia essència humana.

(1) Roy, Arundahti. "El déu de les petites coses". Edit. Anagrama-Empuries. Barcelona 2007.

Un bé nomenat veritat

La veritat, se’ns presenta com un bé preuat que rarament pot ser una moneda de canvi en diferents estadis de la nostra vida, segurament en el món dels negocis jurídics, on el modelatge del contracte esdevé un paradigma heretat dels romans, això, que hauria de definir fonamentalment el negoci jurídic, i per tant totes aquelles relacions que del dret se’n deriven venen afectades per la possibilitat o impossibilitat de determinar el bé com a element substancial en la configuració objectiva de la voluntat.

De fet podria establir-se un principi paradigmàtic, o el que és el mateix la determinació d’una paradoxa que estableix la bondat del mercat en totes les relacions que se’n deriven, però alhora el maleïment del mateix i la necessitat de corregir-ne els efectes perversos que la seva manca pugui generar.

Podria ser cert doncs que en el món de la política, que encara no és vist com un autèntic negoci jurídic, la determinació del bé com a font de generació de vincles entre el mandat que no reconeix els procediments democràtics, esdevé un signe que hauria de quedar perfectament blasmat en les interpretacions que com a ciutadans receptor del producte que se’ns ofereix estem disposats a vindicar.

...La vida