Una cita: Konsdantin Kavafis.

“Si el teu pensament és elevat, si una exquisida emoció penetra en la teva ànima i el teu cos. Els lestrígons i els ciclops i el ferotge Positró no podran trobar-te si tu no els portes ja dins, en la teva ànima.” [1]

---

[1] Kavafis, Konsdantin. Poesías completas. Ed. Hiperion. Madrid. 1993. Fragment del poema “Ítaca”.

Posem que parlem de poesia

Kondstantin Kavafis, rebrà un homenatge poètic el proper dia 14 de setembre als jardins del Museu de Cardedeu, on m’ha convidat l’actor i rapsode Oscar Genis, qui farà un recital d’un recull de 34 poemes del poeta d’Alexandria amb uns quants textos en prosa que donaran cohesió al conjunt de la aposta que contarà a més amb el bouzuki d’Eduard Iniesta, tota una festa de la poesia, on si us he de ser sincer m’hi agradaria anar responent a l'invitació que se'm formula, acompanyat dels meus amics i amigues amb els que gaudim en aquelles estones que ens permet la nostra activitat diària, de la lectura detinguda, lenta i delectant dels poemes.

Descobrir Kavafis és evocar la moderna poesia grega, amarada, això sí, de les referències clàssiques, però descobrint-ne un autor contemporani que es recrea tantes vegades en la bellesa, en l’amor, en l’idil·li, en l’oblit, en la distància, en el calor d’un jaç. Crec que aquesta audició dirigida per Manuel Dueso i Mariona Rosselló deixarà en l’ambient les paraules escrites ara fa 100 anys, al redós de la mediterrània, mentre l’aire càlid vestia de fragàncies exòtiques les costes alexandrines.

Com ens proposa en aquest poema que recullo del grup de poemes canònics (1895-1915), que trobo d’una elegant bellesa, en una traducció feta per jo mateix.

A LA ENTRADA DEL CAFÈ

Quelcom que digueren al meu costat

Va dirigir la meva atenció a la entrada del cafè.

I vaig veure el cos que semblava,

Com si l’amor l’hagués forjat

Amb la seva més consumada experiència,

Blasmant les seves harmonioses formes amb alegria,

Elevant-ne esculturalment l’estatura;

Blasmant amb emoció el rostre

I deixant a través del tacte de les seves mans

Un sentiment a la front,

En els ulls, i en els llavis...

O en aquest vídeo on Sean Connery ens recita el poema "Ithaca" un dels més coneguts de Kavafis, amb un fons musical de Vangelis.

Desiderata

“....A Lestrigons i a Cíclops,
O a l’enfurismat Posseïdó mai temis,
No trobaràs aitals sers en la teva ruta
Si alt és el teu pensament i neta
L’emoció del teu esperit i el teu cos....”[1]

[1] Kavafis Kondstantin. “Kavafis, 56 poemes” Grijalbo-Mondadori. Madrid. 1998. pag. 23 fragment del poema “Ítaca” traducció del castellà d'Albert Balada

El centre de l'univers

Els antics ho creien, creien que Delfos (Δελφοί), la petita ciutat a cavall de la serralada que conté la muntanya sagrada del Parnàs, era el centre de l’univers, el lloc central de tot plegat, Els reculls mitològics ens diuen que va estar dedicada a diferents déus, però que el primer va ser Apolo. El poeta i dramaturg Esquilo (Αἰσχύλος) deia que va pertànyer a la deessa Gea; Pausanias (Παυσανίας), viatger i geògraf ens digué que l’oracle invocava a Posseïdon. Sigui com sigui la visita a la muntanya va omplint els pulmons d’aquell aire estrany que, a mesura que puges, et desdibuixa l’entorn i t’endinses en un món quasi màgic, místic diria jo, on la pedra groga ens descriu el camí fins a l’oracle de Delfos, el més famós de l’antiguitat, el que va dir que Sòcrates era l’home mos savi de tota Grècia.

He trobat un vers antic, de principis del segle XX, de Kondstantin Kavafis, el poeta d’Alexandria i ens deia:

Encara que vam trencar les seves estàtues

Encara que els vam expulsar dels seus temples.

No per això van morir del tot els deus.

Oh terra de la Jònia,

a tu t’estimen encara,

A tu les seves ànimes recorden.

Quan sobre te surt el sol un matí d’agost,

El rigor de les seves vides travessa la teva atmosfera;

I de vegades una etèria figura d’un efebus,

Indefinida, amb passa ràpida,
Per les teves carenes travessa.

(Jònic de K. Kavafis, traduït per A. Balada)

Del meu record, aquelles imatges perfectes de proporcions, en la solitud de la canícula, protegides per un paratge que els poetes no han deixat de cantar al llarg del segles i el meu particular homenatge a la deessa i a la musa en aquests meus versos:

La veig mirant-me als ulls,
Nua, embriagadora,
De cama llarga i pit petit,
Protegint amb la mà
Els discrets didals
I el centre de l’univers.

(Una bonica historia d'amor -fragment- de A. Balada)

...A la llum tèbia d'una petita llàntia....

Reprenc la nit tot estimant Kavafis (1) i com per exemple en el seu cant a les “Finestres” que il•luminen habitacions fosques és capaç de fer-nos veure un paisatge descriptiu dels conceptes interiors de les relacions humanes. M’emociono amb els versos de les “Veus" dels que van morir o de les "Espelmes" que ens aventuren dies de futur.

Quan en la negra nit, el silenci plana, nosaltres els humans mirem en la fosca i de vegades som capaços de percebre les formes i poca cosa més, és el moment de la reflexió, de valorar el dia i fer-ho amb la poesia del poeta d’Alexandria és un goig per a l’ànima quan ens parla de llibertat, de llunyania, d’amor, de tristesa, de guerra..., desgranant vers a vers, desgranant expressions tant boniques com en el poema “Llunyà” quan ens diu:”…una pell feta de gessamí en la nit….”, podem fins i tot sentir la flaire que invoca el poeta.

Quan Salvat-Papasseit ens deia a “Res no és mesquí” en la veu de Joan Manuel Serrat allò de”...res no és mesquí, ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit...”, fa evident que la poesia és a la nit, com el silenci i la foscor o la llum tèbia d’una llàntia petita, on hi podrem trobar tants matisos com es trobi la nostra ànima. Avui en parlava amb un amic, també de poesia, i recordàvem “al poeta”, a Màrius Torres, que ens deia al juny de 1.939 que res no cridava amb més tendresa que els xops i els canyars.

Obrim doncs i tanquem setmana amb uns versos de Kavafis , del seu poema “Jònic” on ens diu:

Encara que hagin tombat les seves estàtues
I siguin proscrits els seus temples,
Els déus viuen sempre,
Oh terra de Jònia......

(1) Konsdantinos Kavafis. “56 poemas” Grijalbo-Mondadori. Madrid. Març de 1.998

Un poema

Un bon amic em demana poesia, per rematar una jornada, diria jo. Com quasi bé sempre recorreixo a Kondanstinos Kavafis i amb ell, un poema que ens parla de la tranquil.litat.

Mar en la muntanya

Que em pari aquí.
Que també jo contempli,
per un moment la natura.
Del mar en la muntanya i del cel sense límits
El lluminós blau, la groga riba: estança
bonica i gran de la llum.

Que em pari aquí.
Deixeu-me creure que això veig
(certament això vaig veure,
per un instant
quan aquí em vaig parar)
i no ara els meus somnis,
la meva memòria,
la reapareguda imatge del plaer.

Un record a Konstandinos Kavafis

Konstantinos Petrou Kavafis (en grec Κωνσταντίνος Πέτρου Καβάφης), transliterat també com Cavafis, Cavafy o Kavaphes; va nèixer a Alexandria, Egipte, un 29 abril -com jo-, de l'any 1.863 i moria, curiòs, un 29 d’abril de 1.933. Fou un poeta grec, una de les figures literaries més importants del segle XX i un dels més grans exponents del renaixement de la llengua grega moderna. En la fotografia Kavafis l'any 1.900.

LO OCULT (1908)

Por quan vaig fer i quan vaig dir
que no tractin de trobar qui era jo.
Un obstacle s’aixecava i transformava
Les meves accions i la meva manera de viure.
Un obstacle s’aixecava i em parava
Moltes vegades quan anava a parlar.
Les meves accions més inobservades
I els meus escrits més ocults
- només per allà m’entendran.
Més potser no val la pena gastar
Tanta atenció i tant esforç per a conèixer-me.
Més tard –en la societat més perfecta-
Algú altre, fet com jo,
Certament sorgirà i actuarà lliurement.