dilluns, 9 de juliol de 2007

...A la llum tèbia d'una petita llàntia....


Reprenc la nit tot estimant Kavafis (1) i com per exemple en el seu cant a les “Finestres” que il•luminen habitacions fosques és capaç de fer-nos veure un paisatge descriptiu dels conceptes interiors de les relacions humanes. M’emociono amb els versos de les “Veus" dels que van morir o de les "Espelmes" que ens aventuren dies de futur.

Quan en la negra nit, el silenci plana, nosaltres els humans mirem en la fosca i de vegades som capaços de percebre les formes i poca cosa més, és el moment de la reflexió, de valorar el dia i fer-ho amb la poesia del poeta d’Alexandria és un goig per a l’ànima quan ens parla de llibertat, de llunyania, d’amor, de tristesa, de guerra..., desgranant vers a vers, desgranant expressions tant boniques com en el poema “Llunyà” quan ens diu:”…una pell feta de gessamí en la nit….”, podem fins i tot sentir la flaire que invoca el poeta.

Quan Salvat-Papasseit ens deia a “Res no és mesquí” en la veu de Joan Manuel Serrat allò de”...res no és mesquí, ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit...”, fa evident que la poesia és a la nit, com el silenci i la foscor o la llum tèbia d’una llàntia petita, on hi podrem trobar tants matisos com es trobi la nostra ànima. Avui en parlava amb un amic, també de poesia, i recordàvem “al poeta”, a Màrius Torres, que ens deia al juny de 1.939 que res no cridava amb més tendresa que els xops i els canyars.

Obrim doncs i tanquem setmana amb uns versos de Kavafis , del seu poema “Jònic” on ens diu:

Encara que hagin tombat les seves estàtues
I siguin proscrits els seus temples,
Els déus viuen sempre,
Oh terra de Jònia......



(1) Konsdantinos Kavafis. “56 poemas” Grijalbo-Mondadori. Madrid. Març de 1.998