Què....?

És esfereïdor quan et pregunten: i tu que ets, i que fas?, com si ser fos quelcom que es pot definir. Clar que el que et pregunten és quelcom de distint, no volen dir que fas, que has estudiat, volen dir on influeixes, i això és ben bé una altra cosa, no creieu? I tot i així que cal respondre a una pregunta com aquesta, qui ets, què ets? Els podria explicar que dormo bé, aquesta seria una resposta, que dormo de panxa enlaire, potser? O que a l’estiu m’agrada posar-me fresc, usar barret i que el meu bastó, no és cap xuleria, és d’ús terapèutic, com qui diria. Però no és això el que volen saber, qui t’ho pregunta vol saber si en pots d’estar al marge, perquè ja sap quins estudis universitaris tens, fins quin grau has arribat o com són la teva prosa i el teu vers, no és això el que interessa, el que interessa és saber el que ja no t’interessa a tu, quins són els teus nous ideals, les teves noves perspectives. La resposta és ben senzilla, he alliberat el meu cos i la meva anima de tot odi possible i humanament viable, per adobar els meus sentiments amb noves essències amarades d’olors i aromes ancestrals que alliberen la ment de decebis antiquíssims i malsanes divinitzacions. Ara, que sóc? Sóc un home lliure i de bons costums, com resa el meu facebook, l’estri 2.0 de moda, el twiter no m’agrada pas gaire, el trobo, com us ho diria: exhibicionista. Què sóc, doncs? El mateix de sempre, però ara amb més experiència i havent après i molt de tot plegat i de tots aquells que m’han ensenyat i als que els dono les gràcies, “malgré tout”, evidentment.

Estimar-ho tot.

Alguns amics i amigues sorpresos substancialment per la meva nova aposta poètica, han descobert en mi una manera diferent d’expressió que ha revoltat, vulguem-ho o no, aquest meu blog, que només tenia una certa referència literària, però que en general, molt en general, feia només referències politològiques, sociològiques, antropològiques i en essència, també, de la meva pròpia realitat, de les meves pròpies experiències, a través de les que he pogut anar desenvolupant, malament que bé, la meva activitat política a una ciutat de l’interior com és la ciutat de Lleida, on visc, treballo, penso, escric i parlo, quan em deixen.

El cert és que de vegades es descobreix tard, el que va ser un dels vicis de joventut, aquells vicis explicables és clar; segurament sense saber com, ni perquè, ni de quina manera, o potser sí..., un dia apareix la necessitat de parlar de coses senzilles, de parlar de coses transcendents des d'una altra perspectiva, d’aquelles coses que farien feliç qualsevol persona, i que s’allunyen suficientment de la Ciència Política; de la sorpresa a l’estupor, que es recrea en la recerca d’altres valors ben diferents dels que me m’omplien hores d’ara, d’altres valors allunyats dels acadèmics, que no pas menys intel·lectuals, referint, les possibilitats dels llenguatge en totes les seves perspectives, de manera que la lucidesa que se m’atribuïa, en més o menys mesura sobre les realitats polítiques que acostumava a retratar, ara s'esmerçaven com uns nous esforços a partir d’un procés discursiu que aniria de la mà del llenguatge poètic per una banda i del llenguatge com a element d’expressió per una altra, i per tant ben diferenciats d’aquell blog que s’anava configurant des de 2005.

Al meu entendre, no caldria fer un enfrontament entre l’expressió literària amb millor o pitjor gust i la recreació de l’actualitat diària, de l’activitat en definitiva i més ara, quan ens trobem en uns mesos, els d’estiu, en els que ens és permès aquella nova recreació que fa un temps havia començat; en tot cas prometo que descobert aquest nou potencial quina qualitat està per demostrar, hauré d’alternar en aquest meu blog una diversitat acurada de temàtiques, sense deixar de banda, de cap manera, aquelles reflexions que sobre el quefer polític diari he anat fent al llarg de ja dos anys acomplerts en aquest mes juliol de 2007 que ja s’acaba.

M’agrada, com heu pogut comprovar per la meva permanent i constant reflexió històrica de recórrer als « meus grecs », aquells que van donar color i forma a la filosofia, però també a la ciència política i a la comèdia i a la tragèdia, i a la poesia, com m'agrada recòrrer als déus que també, com jo, venerava Kavafis; per això he pensat que per complementar aquest post, s'hi escauria bé una cançó del cantautor grec Thanos Mikroutsikos, "Roza", que reflexiona sobre la necessitat de recuperar i pensar en la historia, de pensar una mica en tot allò que som i d’on venim, a on anem i estimar-ho tot absolutament tot, encara que ens sigui prohibit, perquè no ens poden marcar el ritme les computadores, diu.

Festejar la vesprà

Quan la nit creix i es fa mitja la lluna minvant, repenjant-se sobre la Seu, com descansant, les estrelles em criden i surto de passeig, quan la fresca acompanya i la ciutat omple les terrasses d’històries. Sopar cercant el silenci, l’harmonia i la pau; triar un bon vi, encara que sigui estranger, i que és ser estranger, si és un bon vi? Unes bones postres i el cafè que et portar a festejar la vesprà, com em diuen els meus amics valencians, que més es pot desitjar?.

Vorejant aquella plaça de nom imperial i recorrent-ne la gespa acabada de regar, l’esperit es regalima en gaudir la nit i gaudir de la companyia que se t’ofereix sentat en les cadires de vímet, parlant del tot i de no res, cercant estels en la nit lleidatana, en la nit d’una ciutat on la llum encripta, i com, aquell cel que pot veure’s en la seva magnitut estelar, per exemple des de Torrefarrera, Roselló o Alpicat, per dir localitats properes.

Sense una bona copa, resulta difícil la conversa, quan l’hora de les bruixes arriba, però l’absenta fa el seu efecte i la paraula ens desborda, rebotant taules i cadires i rodolant pel terra. La nit apreta i la foscor comença a voler apretar i fer caure les parpelles amb els seus dits màgics, mentre ho veus com impotent i sents que l’hora de l’oci s’acaba, i el cotó deixar de collir-se a Louisiana, fins un altre dia, per continuar a la vesprada entre amigues i amics.

El centre de l'univers

Els antics ho creien, creien que Delfos (Δελφοί), la petita ciutat a cavall de la serralada que conté la muntanya sagrada del Parnàs, era el centre de l’univers, el lloc central de tot plegat, Els reculls mitològics ens diuen que va estar dedicada a diferents déus, però que el primer va ser Apolo. El poeta i dramaturg Esquilo (Αἰσχύλος) deia que va pertànyer a la deessa Gea; Pausanias (Παυσανίας), viatger i geògraf ens digué que l’oracle invocava a Posseïdon. Sigui com sigui la visita a la muntanya va omplint els pulmons d’aquell aire estrany que, a mesura que puges, et desdibuixa l’entorn i t’endinses en un món quasi màgic, místic diria jo, on la pedra groga ens descriu el camí fins a l’oracle de Delfos, el més famós de l’antiguitat, el que va dir que Sòcrates era l’home mos savi de tota Grècia.

He trobat un vers antic, de principis del segle XX, de Kondstantin Kavafis, el poeta d’Alexandria i ens deia:

Encara que vam trencar les seves estàtues

Encara que els vam expulsar dels seus temples.

No per això van morir del tot els deus.

Oh terra de la Jònia,

a tu t’estimen encara,

A tu les seves ànimes recorden.

Quan sobre te surt el sol un matí d’agost,

El rigor de les seves vides travessa la teva atmosfera;

I de vegades una etèria figura d’un efebus,

Indefinida, amb passa ràpida,
Per les teves carenes travessa.

(Jònic de K. Kavafis, traduït per A. Balada)

Del meu record, aquelles imatges perfectes de proporcions, en la solitud de la canícula, protegides per un paratge que els poetes no han deixat de cantar al llarg del segles i el meu particular homenatge a la deessa i a la musa en aquests meus versos:

La veig mirant-me als ulls,
Nua, embriagadora,
De cama llarga i pit petit,
Protegint amb la mà
Els discrets didals
I el centre de l’univers.

(Una bonica historia d'amor -fragment- de A. Balada)

Efes

Recordo Efes, un poblet dalt d’un promontori, aixecat sobre les planúries turques, on l’aire encara respira a Grec, a aquell aire que respiraven els antics, quan l’oracle era visitat, l’oracle que encara transmet, hores d’ara des de les runes que en resten el misteri de l’essència humana.

Recórrer els carrers estrets de cases blanques, modernes, copiant els models clàssics dels llogarets, sopant amb vistes a la muntanya que refresca el calor del dia. Escoltar el so de milers, de milions de grills que canten a compàs la seva melodia d’encant, la seva melodia de festeig.

Percebre el missatge mut de les pedres escapçades i tristes que algun dia van ser testimoni del normal devenir d’aquelles gents, sentir les seves passes, sentir el craqueig de les rodes dels carros i el patinar de les mules sobre els rocs del camí, i el dolç bram de les fonts que en silenci deixen sentir el cant de les seves aigües.

Recordo Efes.

M'he quedat sol a la ciutat......

Com qualsevol matí de diumenge, quan el calor minva fent d’aquest temps de bonança un cert oratge afrancesat, obres la porta de l’escala i un glop d’aire fresc et ve a fregar la cara, com una carícia de la civilització quan vens d’amarar-te de música grega que omplia cada racó de casa i feia feliç les meves gates que sentien el batec del cor de la mediterrània, mentre sonaven les notes al piano i la veu trencada de Thanos Mikroutsikos.

El carrer s’obria fresc, com cada matí, però el somriure dels núvols que juguen a fet i amagar amb el sol, m’haurien de fer més plaent aquell passeig ritual dels dies en que els déus descansen i deixen que els mortals ens endinsem en la disbauxa del descans i del culte al cos.

Un remolí de gents diverses i d’orígens diversos s’arrepleguen al "mercat de la puça" que s’estén al llarg de la Rambla de amaga el nom d’un monarca absolut, sota el nom col·loquial de Ferran, una Rambla llarga que neix tot just on arriba el camí de ferro a la catedral de cúpules austríaques que enguany n’acompleix vuitanta, que orgullosa s’alça al principi o al final, segons el viatger la miri.

Caminar resulta difícil, entre els guaitadors de les quincalles que s’ofereixen, llibres vells/bells o cascs envellits en l’aigua abans d’oferir-los com a mítics elements de les guerres passades. L’intercanvi de diners vells o estris del camp que han entrat en desús. Val la pena de recórrer una a una les parades i descobrir una mica de la n ostra historia del passat més recent, veure, mirar, somriure i parar una estona a fer un beure quan la calor esperada no arriba encara.

Pocs caucàsics si us he de ser sincer, perquè hem entrat ja en la segona quinzena del juliol, quan tothom qui pot marxa, i deixa la ciutat extrema per uns dies, en que la prenen els nouvinguts, nous ciutadans que fan seva la ciutat, que un dia tampoc va ser nostra. Cerco alguna cara coneguda i desisteixo, segurament m’he quedat sol a la ciutat, amb els meus diaris i el meu passeig, mirant enlaire per descobrir en els balcons valors arquitectònics i edificis restaurats, tot just quan el diumenge enlaira els núvols i el sol surt a saludar, una mica, només una mica, mentre dorm plaent al seu redós.

Aquell vell safareig

Recordo l’infantessa, com acompanyava l’àvia al safareig, aleshores, malgrat la feixuguesa de rentar la roba a mà, i sempre ho feien les dones, aquell ritual setmanal d’acudir al safareig comunitari era, vist hores d’ara, com acudir a una mena d’àgora femenina, on les dones del poble, jo les veia totes grans, molt grans, es reunien per acomplir amb el deure social de relacionar-se per una banda, però per l’altre de posar-se al dia de totes les xafarderies que havien pogut succeir des del darrer encontre.

El lloc feia sempre olor a sabó, a aquell sabó que l’àvia comprava a l’”economato”, fet a mà i que ho rentava tot, treia fins les taques de greix dels pantalons de l’avi. Quins records! Feia tot olor a sabó i a net; també a aigua entollada, aquella que queia del safareig i es quedava a terra regant el verdet que creixia a l’ombra d’aquells arbres que em semblaven a mi com a gegants.

Hores d’ara em seria molt difícil, per no dir impossible dir de que parlàvem, o com dirien els francesos de que “babardejaven” aquelles dones, potser perquè en la ment d’un infant hi ha coses que o bé no entens o bé no t'interessen i aleshores un resset esborrava del cervell les coses sense sentit. Segurament devien ser coses alegres, perquè la majoria de les vegades eren coses que devien de ser divertides, perquè l’àvia, dona seca i adusta com la que més, reia, i això em feia feliç.

Em recordaré embrutant-me els pantalons curts al terra enfangadot del safareig, sota aquella pica gegant que se’m feia enorme als ulls, com si de una piscina es tractés i on et venia de gust banyar-te en aquelles tardes d’estiu assolellat, tot i que al maresme no hi feia molt de calor en els estius, potser notava més la humitat i se’m feien més pessants els dies que amb la calor dolça de les terres de l’interior d’on jo venia.

Recordo l’àvia, palangana a l’esquena amb uns llençols blancs, lluents, i novament aquella olor a sabó intensa, forta, un sabó que semblava no esgotar-se, d’un color groc agrisat amb el que picava la roba tot ensabonant-la i cantava, això si que ho recordo, cantava i de vegades es feia un cor de dones ensabonant, esbandint i cantant, mentre la canalla jugàvem a la vora. Eren, sens dubte, altres temps, temps de records.