Un nou Genet

No és un autor fàcil, o potser de tant primari la simplicitat es torna complexitat. Jean Genet, ens transmet en la seva obra: “Les criades”, estrenada un 16 de febrer l’any 1.947, el mateix any en el que, per exemple, es publica “La Peste” d’Albert Camús, el valor de l’odi. L’autor al que es qualifica d’autor maldit i al que va ajudar, no poc, Jean Paul Sartre, ens testimonia en aquesta obra la seva pròpia concepció de la realitat humana i social, transmutant les seves pròpies experiències a uns transcripció existencial de la realitat, en la que la lluita de classes, les passions més baixes i mesquines, el valor de la vida humana i de les seves relacions, esdevenen principis i valors que ens descriuen totes les misèries i indignitats que apassionen l’autor.

L’obra que s’acaba de presentar al teatre Muntaner de Barcelona, recull aquell plantejament de l’escriptor francès que fossin homes i no dones els qui la representessin en una desconextualització de la femineïtat més que no pas en una clara referència a la seva pròpia realitat homosexual. La proposta de Manuel Dueso revisa i actualitza la posada en escena a partir d’una recerca, al meu entendre, de les possibilitats que l’expressió permet adoptar en els rostres i els cossos dels actors; en una escenografia estàtica en permanent diàleg amb els intèrprets, del somriure maliciós i pervers fins a l’angoixa més patent tenen en l’expressió aquell metallenguatge existencial que se’ns vol transmetre de la mà de l’Isaac Alcayde, l’Oriol Genís i en Jordi Vila.

Podríem descriure l’obra de Genet i la interpretació que se’n fa al Muntaner com un assaig de poètica? Amb tota probabilitat. Els símbols i els senyals que s’empren, el mateix contrast en el vestuari dels actors que escenifiquen a les criades –Alcayde i Genís-, respecte del de la “senyora” –Vila- , ens proposen la distància entre l’absurditat aburgesada i l’anulació de les classes baixes, però és clar que el missatge assoleix en aquesta versió el sentit mateix del vers que endureix les carns i les ments com ens presenta tot plegat, com encadenat a l’existència, en el veritable sentit de la tragèdia, en el pur i clàssic concepte, com un ritual que ens anuncien els cors inexistents i imaginaris de la foscor de les passions humanes.

Aquestes magistrals posada en escena i interpretació, fan honor a les paraules de Sartre[1], quan afirma sobre l’obra de Jean Genet: “...aquesta capbussada de Genet en l’univers de la marginalitat fan del món una espècie d’objecte de perversió. És a dir, Jean erotitza el cosmos que el rodeja a la recerca del plaer que la sordidesa li provoca, sucumbint als submóns...”

[1] Sarte, Jean Pau. San Genet, comediante y martir. Editorial Losada. Madrid. 1967

Aquella crònica sentimental.....

No em resulta difícil pensar i escriure com el mestre Vàquez Montalbán, i el recordo encara viu baixant per les escales del claustre de l’IEI. Em sentia bé escoltant aquells textos que ens transmetien misteri, angoixa, misèria… Sí misèria, aquella misèria que és fruit de tota dictadura, on hi ha un art oficial, una faràndula oficial, uns còmics oficials. Còmics? Parlo de la comèdia, però també de la política i de la societat, com ens ho havia descrit sempre Manolo Vàzquez.

L’espectacle que ha estat estrenat a la Sala Muntaner de Barcelona el dimecres 19 de març de 2008, té la clau de l’humor que li donen aquests grans actors i actrius: la Lambert, la Esteve, la Frauca, en Genís, en Pujolras i també aquest cop l’Albertí. Sí, ens feien riure, però de vegades l’expressió de les seves cares, em recordava, perquè no dir-ho aquell model de la tragicomèdia grega, el model clàssic del teatre, on l’expressió amb la música ho era tot. Veure les ganyotes, potser analitzar-les en detall, et permet descobrir un retrat inhòspit, però real, d’aquella Espanya que a cops espanta i que ens ha marcat a tots plegats, al menys a tots aquells que no som fills de la democràcia i sí del franquisme, que bevem d’aquell franquisme sociològic que de tant en tant transpira.

En una cita que recull Eugenia Afinogénova[1], de Vázquez Montalbán, aquest ens diu en el seu llibre “Crònica sentimental de España ”[2], sobre el que es basa l’espectacle, que:

“…La sentimentalidad colectiva se identifica con una serie de signos de exteriorización: las canciones, los mitos personales y anecdóticos, las modas, los gustos y la sabiduría convencional. Todos estos signos exteriores son cultura popular y están configurados por los medios de formación de la cultura de masas...”.

Però ens parla Vázquez Montalbán només de cultura popular? Jo crec que ell vol anar una mica més enllà, ens vol descobrir l’atabisme d’una societat castigada en la iconoclàstica d’un règim que va viure i perviure algunes generacions a l’extint gèrmen republicà, com una memòria històrica, que intenta recollir-se i recrearse permanentment en ella mateixa i aquí és on neix la sàtira de l’espectacle que combina amb perfecció la seriositat del plantejament de l’escriptor amb el regne de l'humor fi.

És doncs l’espectacle, com la obra, un model de contra-cultura; acceptar el que hem estat, el que som com a anàlisi i reflexió, segurament, del que serem. Si som capaços d’afrontar el passat amb aquesta serenitat, sense apassionament, però amb l’ull crític suficient, amb la simpatia i el gest, l’humor i el rigor, també sabrem afrontar el futur, potser....?.


[1] Afinoguénova Eugénia, professora de literatura espanyola a la Universitat Marquette de Milwaukee (Winsconsin - USA)

[2] Vázquez Montalbán, Manuel. Crónica sentimental de España. Espasa Calpe. 1986. ISBN 8423921506, pag. 15

L'olor del brou

Avui, em sentia tant a prop dels meus amics, potser tancat en un edifici de nova factura, sobre essències de la república, però alhora sabent com algú parla bé de tu a algú altre, tant diferent del que succeïa fa no tant de temps, com també aquesta nit ha succeït i han ferit el cor d’un amic sensible. Em sabia a prop d’amics que, com aquella vella triada, també després ens em recreat en la conversa sensible a l’entorn d’un cafè, valorant la bellesa de les coses o la duresa de les parets a les que ens enfrontem una i una altra vegada, malgrat ens entossudim a voler-ho veure tot d’un altre color.

Esgoto una setmana carregada d’emocions, com les darreres des de fa dos mesos, en les que em sento la persona més realitzada del món, ajudant a crear, com els artistes quan aborden la tela blanca, de diferents mides i després de donar-hi voltes i més voltes observant-la des de diferents angles, afronten amb energia la transformació a través dels pigments triats i l’encert en les perspectives i en el traç. Potser resulta difícil d’entendre que pugui apostar per la sensibilitat pictòrica quan estem parlant de política, però és així com ho veig i ho saben companys i amics que aquesta meva visió actual de les coses, en la divisió del temps a partir de la seqüències que em duen a valorar moments que podem semblar insignificants o les expressions mateixes de la cara, o els silencis de les persones estimades o tantes petites coses que em descobreixen un altre món de sensacions que abans d’ara em seria impossible d’imaginar.

L’olor del brou acabat de fer, que envaeix tots els racons de la meva casa amarat d’aquella sensació que ens pròpia i particular en cada creació d’aquest suculent i senzill menjar casolà, i em recorda que la tardor és començada i que ens enfilem cap a la recta final d’un any, de treball, de molt treball que no m’ha impedit, però de ser més o menys amic dels meus amics, però alhora de recomençar els treballs electorals, ja hem iniciat de fet una pre-campanya que ens ha de dur a les properes eleccions generals, tant bon punt el parlament de l’Estat es dissolgui, quan el President ho decideixi.

L’actor Oriol Genís m’ha convidat als assajos preliminar de l’obra que es presenta a la sala petita del Lliure “Assajant Pitarra”, una obra que es planteja sobre el tractament d’aquesta patum de la vida catalana en el modernisme que se’m presenta com una experiència interessant i que em permetrà veure de prop aquesta posada en escena i podeer gaudir d’un altra manera de veure el teatre, més d’aprop, entre amics.

Posem que parlem de poesia

Kondstantin Kavafis, rebrà un homenatge poètic el proper dia 14 de setembre als jardins del Museu de Cardedeu, on m’ha convidat l’actor i rapsode Oscar Genis, qui farà un recital d’un recull de 34 poemes del poeta d’Alexandria amb uns quants textos en prosa que donaran cohesió al conjunt de la aposta que contarà a més amb el bouzuki d’Eduard Iniesta, tota una festa de la poesia, on si us he de ser sincer m’hi agradaria anar responent a l'invitació que se'm formula, acompanyat dels meus amics i amigues amb els que gaudim en aquelles estones que ens permet la nostra activitat diària, de la lectura detinguda, lenta i delectant dels poemes.

Descobrir Kavafis és evocar la moderna poesia grega, amarada, això sí, de les referències clàssiques, però descobrint-ne un autor contemporani que es recrea tantes vegades en la bellesa, en l’amor, en l’idil·li, en l’oblit, en la distància, en el calor d’un jaç. Crec que aquesta audició dirigida per Manuel Dueso i Mariona Rosselló deixarà en l’ambient les paraules escrites ara fa 100 anys, al redós de la mediterrània, mentre l’aire càlid vestia de fragàncies exòtiques les costes alexandrines.

Com ens proposa en aquest poema que recullo del grup de poemes canònics (1895-1915), que trobo d’una elegant bellesa, en una traducció feta per jo mateix.

A LA ENTRADA DEL CAFÈ

Quelcom que digueren al meu costat

Va dirigir la meva atenció a la entrada del cafè.

I vaig veure el cos que semblava,

Com si l’amor l’hagués forjat

Amb la seva més consumada experiència,

Blasmant les seves harmonioses formes amb alegria,

Elevant-ne esculturalment l’estatura;

Blasmant amb emoció el rostre

I deixant a través del tacte de les seves mans

Un sentiment a la front,

En els ulls, i en els llavis...

O en aquest vídeo on Sean Connery ens recita el poema "Ithaca" un dels més coneguts de Kavafis, amb un fons musical de Vangelis.