Crònica electoral LXXVII. Ros!

La campanya ens arriba a la seva recta final, segurament en una part pot tenir raó Josep Ramon Correal, director de publicacions de La Mañana, en dir en la seva punxa d’avui que no hi ha sang i fa una reflexió en la que jo llegeixo que això pot portar a l’abstenció.

La normalitat hauria de ser això, la rivalitat sustentada en projectes i en programes, de vegades n’hi ha i de vegades no, segurament quan s’enfronten programes i projectes resulta molt més avorrit per una determinada premsa que quan hi ha un enfrontament personal, que mai s’hauria de donar en política.

Tot i així avui esperava un altre titular en la portada d'aquell diari, més que esperava, hauria de dir,suposava, però veig que han estat d’una asèpsia que estranya fins i tot. Llegint per altra banda el reportatge de Luís Angel Pérez de la Pinta, veiem com destaca allò que l’alcalde Ros el fa patir, com a ciutadà i com a polític i us he de dir que a mi, personalment també, la repetició amb unes altres paraules del que va dir en un cara a cara el líder de l’oposició municipal que a “Lleida no hi cabem tots”, amb el que ara el periodista d’aquell rotatiu titula el seu treball. De fet evidencia el lligam que uneix les dues formacions: CiU i PP, com reiteradament ha repetit José Montilla.

Ja en vaig parlar d’aquest debat en un anterior post, sobre el format inadequat per a un debat polític, però malgrat això l’alcalde i candidat socialista, Àngel Ros, va posar de manifest el seu coneixement i reconeixement de la ciutat, i per descomptat la capacitat de treball que no és, com qualificava Correal recentment una vigorèxia política, es tracta d’una manera de fer, esgotadora si voleu, però que dona els seus fruits, no ja en l’establiment d’estructures de present que permetran un desenvolupament futur de la ciutat; és difícil seguir el seu ritme, tothom ho reconeix, però calia fer una sacsejada a aquesta ciutat que tan bé va ser desenvolupada, per rellançar-la a la conquesta del seu propi futur i cap a la recuperació, com tantes vegades he dit de la seva pròpia autoestima, guardada en algun bagul amagat.

Ahir a Pardinyes, el meu barri, Ros va ser acompanyat per un ex-alcalde de luxe, el de Barcelona: Joan Clos, actual Ministre d'Industria, coneixedor de les realitats ciutadanes i de la transformació que ha sofert la ciutat de Lleida abans i ara. Jo hi vaig arribar tard, venint de l'estand que tenim davant de la Catedral Nova i em sentia cofoi de veure-hi una bona munió de gent escoltant i gaudint de les paraules de Clos i de Ros, després, com cada dia música que anima aquesta festa que són les campanyes electorals, dit, no en un sentiu de menyspreu, al contrari, per aquells que hem viscut una mica de la dictadura, és el culte a la paraula i la llibertat, i per acabar en allò que com deia recentment el meu amic Pep Mòdol, a la seva columna del diari Segre, sobre que el vot és de les poques coses que ens iguala junt amb el naixement i la mort, els tres elements que no fa distincions de estatus ni de rols.

Queden només tres dies de campanya comptant aquest, quatre dies per acabar d’esgotar la munició dialèctica en un cos a cos gratificant en el que s’hi està deixant la veu l’amic Ros, que l’està gastant de parlar i escoltar a la gent, i que acabarà en la festa final de campanya. El 27 de maig cada cop és més a prop, per desvetllar que volen els ciutadans per a la ciutat de Lleida, i els ímputs en són força clars, en principi, però també per acabar sabent que volen en la resta de municipis de la nostra demarcació i per tant per Consells Comarcals i Diputació, últims reductes de CiU.

Crònica electoral LXX: La tendència favorable a Ros es referma amb l'enquesta de La Mañana

Si fa pocs dies era el diari Barceloní El Periodico de Catalunya qui posava de manifest la tendència favorable a la llista que encapçala l’actual alcalde de Lleida i candidat socialista a la reelecció, Àngel Ros, avui es el diari demo-cristià La Mañana qui reflecteix de nou aquesta tendència. Jo com sempre em resisteixo a considerar les xifres que van en funció moltes vegades de les cuines de les respectives empreses contactades pels estudis, tot i així les valoracions apunten una clara tendència que caldrà veure, esperem que sí, si es confirma en la jornada de les votacions el proper 27 de maig.

La tendència en l’últim decenni de plantejar en la darrera setmana els resultats d’estudis electorals em planteja el dubte, si més no de la incidència que això pot realment tenir sobre l’electorat, si realment com algunes veus diuen incideix sobre el grup dels indecisos per apostar a cavall guanyador o si pel contrari aconsegueixen desmotivar electorat de guanyador i perdedor per motius similars, uns perquè ho consideren guanyat, altres perquè ho consideren perdut.

Queden hores d’ara sis dies de campanya que s’anuncien intensos, un dels quals està destinat íntegrament a l’Aplec del Cargol, que el diumenge té anunciada la visita del President Montilla, a qui espero poder saludar poder saludar. I a partir d’aleshores a cremar la resta de temps de campanya fins al divendres 25, darrer dia de la campanya electoral. Les “porres” ja circulen i també és cert que entre tots els ambients es dona com a clar guanya la proposta socialista liderada per Àngel Ros, però seràn els ciutadans i les ciutadanes que ho hauran de decidir amb el seu sufragi.

Com deien els Romans: “Alea jacta est”, tot i que encara ens queden sis dies, com h o demostra el fet que l candidat socialista Ros, ha fet campanya aquest matí de pluja a la ciutat de Lleida, en el mercat per exel.lència, el dels dissabtes al barri de Pardinyes, davant del pavelló de bàsquet "Barris Nord".

Crònica electoral XVI: Segon assalt, Ros torna a guanyar!

Una foto de Elena Vallés durant el "Cara i Cara"

Malgrat tinc un pèssim record del debat, del “cara a cara” de Ràdio Lleida de les municipals de 2003, i l’observava amb una certa recança aquest de les municipals 2007, que he hagut de veure en la seva versió televisiva oferta per La Manyana televisió, hauria de fer-ne una valoració que segurament serà titllada de poc objectiva per part d’alguna gent, de molt positiva i on, al menys jo , he tingut clar que l’alcalde i candidat socialista a la reelecció ha guanyat clarament l’encontre, per utilitzar un símil esportiu.

De fet el coneixement, ample coneixement de les matèries en joc per part d’Àngel Ros i una certa pèrdua dels papers per part del candidat de la coalició nacionalista, han posat en evidència, com deia l’alcalde Ros que el treball esmerçat en la gestió de la ciutat de Lleida, i com ell ha dit, desencallar temes i aconseguir tanmateix que els ciutadans paguen el menys possible o gents de les noves infrastructures.

M’ha sobtat i ho dic amb tota sinceritat, la visió del tema migratori com un problema per part del candidat de CiU, i és cert que ho és si s’entén el tema migratori, no com fenomen i la gestió com ell ho planteja: no valorar-ho en un context global; l’alcalde ha dit fer-li por les afirmacions del rival, jo dic el que ell, Ros, per prudència i educació no ha volgut dir el que jo ara diré: el candidat de CiU vesteix el seu discurs xenòfob d’un racisme entre línies, que a un regidor de la Paeria no li està permès, recorda els discursos que els nazis feien al 1.933 al Berlín. Fa por, té absoluta raó Àngel Ros, i els ciutadans hauríem de ser conscients que significa calentar la gent amb un discurs d’aquest tipus, una actitud absolutament reprovable i fins i tot criminalitzable.

Faré, per acabar, una reflexió sobre el control del “cara a cara” que ha dut la meva amiga Mercè Mar, amb una fefaent professionalitat, malgrat la tensió en el debat, per la que cal felicitar-la

Crònica electoral LIX: "Treball, treball, treball, il.lusió, il.lusió i il.lusió"

Una fotografía de l'avant-sala del debat de pre-campanya que ha fet la meva amiga la fotògrafa Elena Vallés.

Rememorant a Clemence Attle, primer ministre laborista a Gran Bretanya de 1.945 fins a 1.951, el candidat socialista i alcalde de Lleida, Àngel Ros, acabava el que és el primer debat d’aquest període electoral, el que tenia lloc als estudis de La Manyana Televisió i que coorganitzava amb Onda Rambla Punto ràdio. Bé, de fet eren dos debats, perquè en acabar i per la freqüència catalana de la mateixa emissora de ràdio s’enregistrava una rèpicla del debat anterior i que duraria la meitat del temps de dedicat al primer.

El cert és que per a tothom era una prova, veure com responien uns i altres al debat, una pràctica que a als meus ulls omplirà la campanya electoral, aconseguint, presumiblement que els electors, els ciutadans en quedin farts, fonamentalment degut a l’afany de protagonisme dels mitjans per a tenir debats en exclusiva, de fet estaria bé que això estès regulat per Lleida i que se concretés en un únic debat com passa en democràcies consolidades com ara la francesa o la nord-americana.

Dit això, veure com han arribat els candidats, tots en els seus cotxes particulars, fins i tot l’alcalde Ros, tots menys el candidat convergent que no ha tingut vergonya en comparèixer amb el seu audi de la Diputació provincial, amb el que ha donat una primera volta per veure qui havia arribat i que no s’ha acostat a la porta fins que no ha vist que ja hi havia gent.

Comprovar l’adequació de l’escenari és una tasca dels assessors de campanya, i intentar, sense aconseguir-ho una modificació del mateix és el que pretenia algun assessor, que per altra banda feia referència al meu tracte diferenciat segons el moment, certament, estàvem en un moment seriós, important en tota campanya electoral i no era per a fer-hi bromes. Un esmorzar lleuger el que ens tenien preparats la gent dels amfitrions, en un despatx contigu per a poder seguir les incidències del debat.

Segurament plantejar-me una anàlisi objectiva és difícil, perquè les meves variables de comparació són per una banda l’anterior candidat socialista i per altra banda tots i cadascun dels altres candidats, tot i que hauria d’intentar plantejar-me aquesta objectivitat que m’és exigible per a fer-ho creïble. He observat una estratègia orquestrada o no, en la que el candidat del Partit Popular, que rebia un tracte preferent per part del moderador i director d’Onda Rambla, Manel Tahull, feia de gos de pressa, del candidat convergent, que pretenia establir una línia argumental d’acord amb les seves expectatives de canvi, a la que ha incorporat per força del guió l’apel·latiu positiu, donada la seva negativitat.

El coneixement de l’administració i la falsació de futuribles no racionals, han estat defensats pels representants de republicans i ecosocialistes, reservant per al candidat socialista, Àngel Ros, l'alcalde Ros, un paper aglutinador, que plantejava un coneixement obvi de la ciutat, i del recorregut fet en els quasi 4 anys que porta en la primera magistratura de la ciutat. El reconeixement a la tasca feta en matèria de promocions d’habitatge social, que la legislació promoguda pel PP fins a 2004 havia estat especialment restrictiva, ha estat un dels punts claus, on la crítica per part d’una oposició dogmàtica, ha topat amb les vivendes fetes i les que es trobem en construcció, un argument que també ha estat reforçat pels socis de govern.


Ros s’ha mostrat il·lusionat i ha plantejat com aquesta il·lusió és la que el porta a defensar el paper que Lleida ha de tenir en el context del país com la capital de la Catalunya interior, la capital agro-alimentària d’una gran regió agro-industrial.

En tot cas aquest primer round l’argument de l’alcalde Ros, el seu convenciment de la cohesió social, la convivència i la prestació de serveis a la ciutadania com a punts essencials, que són els que han de definir una ciutat il·lusionada i il.lusionadora, ha topat amb la visió catastrofista i gens documentada de líder de l’oposició que ha plantejat un cert nervisossisme, malgrat trobar-se en terreny favorable amb un mitjà que li dona un suport absolut.

Pla d’habitatge social, accions com els dos plans de barris, l’avinguda de Pinyana, el pont de Prat de la Riba i el de Príncep de Viana, el Pla de l’Estació, han posat de manifest que el govern municipal sortint ha estat eficaç, però també absolutament eficient, en contrast, i això ho dic jo amb una tasca d’imatge i màrqueting que el candidat opositor ha dut a la institució que presideix, per no oblidar, tampoc aquella aposta que Ros bateja com micro-urbanisme que defineix el model de ciutat en convivència que ell, que nosaltres, plantegem.

Crònica electoral XXXVI: Del silenci a la prudència.

Tenen raó aquells amics i amigues que m’increpen a través de l’sms i del correu electrònic, perquè des del dia 8 no he actualitzat el meu blog, però a ells i elles els he de dir que segurament aquest epitafi que havia deixat penjat, sobre el retorn del feixisme no els ha fet reflexionar prou, no han copsat el missatge real, on els valors de la societat política en la que vivim s’escapcen per voluntats ocultes, per interessos ideològics neo-conservadors.

Els valors del concepte del treball en xarxa, la importància de la utilització dels instruments tecnològics que tenim a l’abast, amb aquesta idea acudíem uns quants entusiastes, divendres, a la trobada “Ciudad Digital” que tenia lloc a la ciutat d’Osca, la propera i veïna ciutat aragonesa, interessant encontre, també per aquella gent que no participa tant activament de la creació del pensament, el passat cap de setmana, amb un fred que calava els ossos, però on l’ambient de fraternitat i companyonia permetia a gent de diferents llocs de l’estat, posar en comú diferents visions sobre la realitat i, en particular fer coneixença, perquè l’amistat fraternal és un dels valors en la construcció de les catedrals que cal tenir en compte.

L’Hospitalet acollia la " III convenció municipalista ", a la que també vaig acudir, una omnipresència que m’ha esgotat veritablement, perquè la meva salut encara no respon a paràmetres normals, però la presència, els suport als organitzadors dels diferents encontres és, al meu entendre, imprescindible per establir també aquests nexes d’unió, aquests nexes de complicitat en els afers públics. En un diumenge on m’arribaven les notícies des de Lleida sobre l’enquesta que tradicionalment fa Robert Montcasi, per encàrrec de La Mañana, aquest cop una mica més aviat que de costum, una persona en absolut formada en la investigació de les ciències socials i que presenta un estudi amarat d’errades inacceptables, però que no m’entretindré en comentar perquè em resisteixo a establir dialèctiques sobre aspectes sociològics amb persones que no son de l’àmbit i que per tant suplanten o fan intrusisme professional, que no contribueix més que a la manipulació de la opinió.

El culte a la dictadura d'Andrés Viola, l'últim alcalde franquista de Balaguer

Llegeixo sorprès i corprès a La Mañana, el report de la entrevista que el programa de La Manyana TV (curiosa denominació manyana amb "ny" i no amb "ñ" com correspondria a un substantiu castellà) que feia a Andrés Viola, l’últim alcalde franquista de l’ajuntament de Balaguer, que va "ocupar" el càrrec, per designació des de 1.964 fins a 1.979.

Llegir expressions com ara “no és just com es jutja al franquisme” o “una dictadura según en manos de quien esté puede ir bien” de veritat que fan por, per no dir altra cosa. Hem pregunto si no ens hauriem de començar a plantejar si fer apologia de la dictura franquista no hauria de començar a ser considerat i tipificat com a delicte, fonamentalment per la desvirtuació de la memòria històrica, a banda de l’insult que representen aquest tipus d’afirmacions, que no són de rebut ni justificables en funció d’edat o circumstàncies mentals específiques, perquè es veuen sinceres i convençudes.

Qui els demana penediment, qui els demana que facin acte constricció?, es vergonyant que puguin sentir-se aquestes afirmacions avui en dia, que tinguin la llibertat, que ells van pendre als nostres avis i pares, per poder fer aquests tipus d'apologia.