dimecres, 23 de maig de 2007

Crònica electoral LXXVII. Ros!


La campanya ens arriba a la seva recta final, segurament en una part pot tenir raó Josep Ramon Correal, director de publicacions de La Mañana, en dir en la seva punxa d’avui que no hi ha sang i fa una reflexió en la que jo llegeixo que això pot portar a l’abstenció.

La normalitat hauria de ser això, la rivalitat sustentada en projectes i en programes, de vegades n’hi ha i de vegades no, segurament quan s’enfronten programes i projectes resulta molt més avorrit per una determinada premsa que quan hi ha un enfrontament personal, que mai s’hauria de donar en política.

Tot i així avui esperava un altre titular en la portada d'aquell diari, més que esperava, hauria de dir,suposava, però veig que han estat d’una asèpsia que estranya fins i tot. Llegint per altra banda el reportatge de Luís Angel Pérez de la Pinta, veiem com destaca allò que l’alcalde Ros el fa patir, com a ciutadà i com a polític i us he de dir que a mi, personalment també, la repetició amb unes altres paraules del que va dir en un cara a cara el líder de l’oposició municipal que a “Lleida no hi cabem tots”, amb el que ara el periodista d’aquell rotatiu titula el seu treball. De fet evidencia el lligam que uneix les dues formacions: CiU i PP, com reiteradament ha repetit José Montilla.

Ja en vaig parlar d’aquest debat en un anterior post, sobre el format inadequat per a un debat polític, però malgrat això l’alcalde i candidat socialista, Àngel Ros, va posar de manifest el seu coneixement i reconeixement de la ciutat, i per descomptat la capacitat de treball que no és, com qualificava Correal recentment una vigorèxia política, es tracta d’una manera de fer, esgotadora si voleu, però que dona els seus fruits, no ja en l’establiment d’estructures de present que permetran un desenvolupament futur de la ciutat; és difícil seguir el seu ritme, tothom ho reconeix, però calia fer una sacsejada a aquesta ciutat que tan bé va ser desenvolupada, per rellançar-la a la conquesta del seu propi futur i cap a la recuperació, com tantes vegades he dit de la seva pròpia autoestima, guardada en algun bagul amagat.


Ahir a Pardinyes, el meu barri, Ros va ser acompanyat per un ex-alcalde de luxe, el de Barcelona: Joan Clos, actual Ministre d'Industria, coneixedor de les realitats ciutadanes i de la transformació que ha sofert la ciutat de Lleida abans i ara. Jo hi vaig arribar tard, venint de l'estand que tenim davant de la Catedral Nova i em sentia cofoi de veure-hi una bona munió de gent escoltant i gaudint de les paraules de Clos i de Ros, després, com cada dia música que anima aquesta festa que són les campanyes electorals, dit, no en un sentiu de menyspreu, al contrari, per aquells que hem viscut una mica de la dictadura, és el culte a la paraula i la llibertat, i per acabar en allò que com deia recentment el meu amic Pep Mòdol, a la seva columna del diari Segre, sobre que el vot és de les poques coses que ens iguala junt amb el naixement i la mort, els tres elements que no fa distincions de estatus ni de rols.


Queden només tres dies de campanya comptant aquest, quatre dies per acabar d’esgotar la munició dialèctica en un cos a cos gratificant en el que s’hi està deixant la veu l’amic Ros, que l’està gastant de parlar i escoltar a la gent, i que acabarà en la festa final de campanya. El 27 de maig cada cop és més a prop, per desvetllar que volen els ciutadans per a la ciutat de Lleida, i els ímputs en són força clars, en principi, però també per acabar sabent que volen en la resta de municipis de la nostra demarcació i per tant per Consells Comarcals i Diputació, últims reductes de CiU.