La fotografia "Tendrui 6" és original de Llorenç Melgosa
El món és rar, ben rar. Però el
temps, que era boig, torna a ser normal. Neva quan toca, a l’ hivern, i neva
força; plou quan toca, al final de l’ hivern, quan toca, dic, per amorosir els
camps. Venteja i fa fred, quan toca, en aquell març que, com antuvi per rar,
deixa de ser rar, però mentre el meteor torna a la normalitat del que ha de
ser, el món segueix essent rar.
Potser sempre ho ha estat de rar
el món, no hem canviat pas gaire des de la sedentarització, probablement, i aquí
estem, encara, dominats per passions insondables, primeres i primàries,
gerenciant el futur dels nostres fills i nets com si no anés amb nosaltres, en
aquesta pressa que el temps no necessita, perquè ell, el temps, transcorre
inexorablement, avança dia rere dia deixant enrere el que va ser i ja no és. Mentre,
ho vius tot a retalls, com a glops mal païts d’aquell beuratge barat que
guardes en aquella estança desordenada que és la teva vida.
Ja ha deixat de ploure i se’ns
anuncia assolellats dies com si d’una benedicció es tractés de sentir com el
sol crema, sense cap mena de tebior. Prefereixo la pluja i el fred al seu
temps, perquè em recorda com cada cosa té un temps i un moment i com en aquest
temps i en aquest moment ens és dat de viure les sensacions que ens pertoquen,
sense mentir, amb voluntat de ser, dient les coses pel seu nom i envellint com
pertoca tanmateix, cumulats d’experiències i sabers per deixar-te anar, gaudint
d’aquelles fredes i lànguides estones sota el cel gris, perquè el temps que era
boig, ja no ho és, però el món si que n’és de rar, ben rar hores d’ara...
© Albert Balada
06-03-2013
