Eclipsis

Eclipsi del 31 de Juliol de 2008 sobre la fortalesa de Jiayuguan, a la "gran muralla" Xina, fotografia de David Gray per a l'agència Reuters.

Alguns dels que van construir-la eren gent instruïda que havia desobeït un edicte imperial que prohibia llegir llibres “subversius”, quina por que ha fet sempre el saber....

Desordre

Probablement siguin certes les paraules del mestre Kongzi[1], quan ens deia “si algú actua sempre amb violència donarà lloc al desordre i l’anarquia...”.

Aquelles suposades “guerres regionals”, ens instal·len en una perspectiva de conflicte permanent, mentre a Beijiin tenen lloc uns jocs olímpics, que distreuen l’atenció del món del conflicte georgià. La conjuntura econòmica internacional ens descriu un món globalitzat amb una crisi en permanència, i una Xina on per a manifestar-te has de demanar permís policial, el que es planteja simplement en els informatius com una mera curiositat.

Estrany tot plegat, mentre ens acostem a la convenció demòcrata nord-americana, on el PD nominarà oficialment Barack Obama com a candidat a la carrera presidencial, i els republicans faran lo propi amb John McCain. Mentre, l’actual president George W. Busch, bandera en mà saluda al nedador Phelps, després de recordar que per ser potència mundial cal respectar els drets humans, qui ens ho hauria de dir, de qui encara manté obert el centre d’internament de Guantànamo.

[1] Merino, Maria, Silvia Arrau. La sabiduria de Confucio.Longseller. Buenos Aires. 2000. pag. 36

A fe de listo

Aquestes reunions del G8, són com una mena de club elitista on es reuneixen diuen, els països més pròspers del món; una mena de vacances pagades per als seus líders que sota aquell principi de solidaritat internacional decideixen reunir-se per explicar-se les darreres xafarderies en la gestió de les respectives “empreses”, és a dir dels respectius països o sia "del món" ; aquest cop ha estat la localitat japonesa de Tayako, on en el complex hoteler del Windsor Toya Hotel Hokkaido, una mena d' spa & resort de luxe, els mandataris han pogut posar-se al dia sobre les emissions de gasos contaminants, països que no van voler signar el protocol de Kyoto, per exemple, ara volent donar imatge de preservacionistes i ens fan apostes de reducció de contaminants amb uns terminis que “fan riure”: el 2050, és a dir d’aquí a 42 anys, quan en l’hivern austral, la glacera “Perito Moreno” se’ns enfonsa en l’hivern austral, repeteixo, un efecte que mai abans s’havia donat a l’hivern. Fa riure per no dir que fa plorar, de veres.

Mentrestant després d’aquestes vacances pagades sota l’eufemisme de viatge oficial, els mandataris d’aquests països feien els seus acords comercials, aquí hi ha la trampa, doncs, i amb el menyspreu que els caracteritza queden a l’espera de contacte amb les que consideren “economies emergents”, eufemisme amb el que es descriu en els “mercats polítics internacionals” a països del club dels tigres asiàtics com la Xina i la Índia, entre d’altres; països als que oferiran tecnologia i fons per a ser més verds, diuen, i la pregunta és: oferiran? Vol dir amb tota probabilitat que iniciaran contactes per a “vendre” tecnologia, per a “vendre” crèdits per a la compra i així fer entrar aquestes “potències emergents” en els cercles de la realpolitik econòmica, globalització en diuen, com ja s’ha fet amb països en vies de desenvolupament o amb els països subdesenvolupats.

Però encara hi ha més trampes que desmunten des del G8 les cimeres ambientalistes de Kyoto i Bali directament: la base de càlcul de la reducció que pretenen; a banda del mercantilisme emergent, aquesta suposa la reducció d’un 20% de les emissions de CO² al 2020 (d’aquí a 12 anys) i entre el 80 i el 90% al 2050 (d’aquí a 42 anys), on radica la trampa? doncs radica en que el càlcul s’estima sobre la base de les emissions l’any 1990 (fa 18 anys). Un que és de lletres encara creu saber calcular i entén que les emissions que s’haguessin fet l’any 1990 es reduiran en un 90%, és a dir les calculades 60 anys enrere, el que “per se” ja resulta un eufemisme o una broma de mal gust, però segurament el més preocupant és que l’augment de les emissions a partir del procés expansiu industrial que es produeix des de la darrera crisi econòmica de la dècada dels 90 i l’establiment d’intercanvi de “bons al portador” sobre emissions contaminants, és a dir: pots contaminar si compres “drets”, en el darrer quinqueni, significa ni més ni menys que passar-ho per alt o no tenir-ho compte i restar, per tant, en un limb estrany respecte del procés contaminador produït fins aquella data fixada, ens saltem doncs, directament, 60 anys de contaminació brutal. Estranya proposta, a fe de listo, que fa bona la reflexió feta al 1923 que li atribueixen a John Maynard Keynes: «...el largo plazo es una guía confusa para la coyuntura. En el largo plazo estamos todos muertos. Los economistas se plantean una tarea demasiado fácil, y demasiado inútil, si en cada tormenta lo único que nos dicen es que cuando pasa el temporal el océano está otra vez tranquilo...», a rel del seu llibre "Un Tratado sobre la Reforma Monetaria" publicat aquell mateix any, una incisiva argumentació sobre porquè els països haurien d'apuntar a l'estabilidat dels preus domèstics al tiemps de proposar l'ús de tipus de canvi flexibles, que ens posa de manifest que el llarg termini no és més que una mena de fugida d'estudi.

Nota al peu.

Països que composen el G8 i el corresponent representant a la cimera nipona:

Alemanya (Angela Merkel)

Canada (Stephen Harper)

USA (George W. Busch)

Italia (Silvio Berlusconi)

Japó (Yasuo Fukuda)

Rusia (Dmtri Medvédev)

Regne Unit (Gordon Brown)

UE (José M. Durao Barroso)

Una cita: Eugeni Bregolat

“Cal donar temps al temps, però no pot pretendre’s imposar a la Xina els models de les democràcies liberals. La Xina és vella, però també és sàvia, va sorprendre al món amb els seus canvis econòmics i probablement sorprendrà, tard o d’hora amb els seus canvis polítics" (1)(2)(3)

(1) Lleida, IEI, 5 de març de 2008.

(2) Eugeni Bregolat, actual embaixador d'Espanya a Andorra, ex-embaixador d'Espanya a Canadà i a la Xina

(3) Bregolat, Eugeni. La segunda revolución China. Destino. 2007 ISBN 842333919X

Un apunt, l'acció comunicativa en Habbermas i Arendt

Li ho havia promès a un amic meu, malgrat arribi tard, avui he de penjar un post, és el principi de l’acció comunicada, aforisme que em permet recuperar la teoria de l’acció comunicativa de Jünger Habbermas, que li serveix al teòric de l’Escola de Frankfurt per polemitzar amb les teories d’Hanna Arendt sobre el poder, la seva gènesi i la violència, a partir de la praxis de la parla, copiant el model de convivència en la polis grega, en quin retorn ens proposa aquesta darrera.

Descobrir, per altra banda, els treballs de la politòloga nord-amèrica Theba Skocpol resulta també transcendent si veiem com en aquesta la dialèctica del poder i la gènesi, ella la transmuta a partir de la conceptualització de les revolucions com a elements de la cultura de masses i de fet en determina fonamentalment tres, la francesa, la russa i la xinesa, com a elements diferenciadors i amb variables repetides en els tres processos que sotmet a anàlisi i que serveixen també per a determinar els elements que contenen processos com els de Bolívia o Veneçuela.

La certesa que el món planteja un canvi global en els paradigmes interpretatius clàssics, resulta ja una evidència i de la mateixa manera que encara resulten vàlids els instruments de la filosofia que ens transcriuen els termes de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, també és cert que la distància infranquejable de la diferencia de classes i per tant factor determinant de la lluita s’ha anat transmutant al llarg de la segona meitat del segle XX, fins a proposar una normativització del liberalisme a partir de la seva incorporació conceptual de determinats esquemes propis de l’esquerra tradicional, deixant buida de contingut a aquesta Esquerra que ha de veure reformulades les seves propostes.

Un lideratge fort no és suficient si no es contextualitza tot un segguit de documents i propostes que han de portar a definir els perfils ideològics dels diferents partits que, en el cas de Catalunya es troben a la recerca,, no ja de fons de financiació, sinó de les mateixes línies, dels diferents mapes de les pròpies corrents.