The new society of de future

Foto original de Montse Esteba

Podríem avui en dia observar el segle XX com un segle de transició? Un segle on el conflicte definia tot valor, tot paradigma, on la vida humana era moneda de canvi, como ho havia estat al llarg de tota la història? Aquesta observació no té més fonament que mirar les coses sota l’espectre, sota la ullera de les evidencies profanes, però potser té el propi valor d’anar més enllà del mètode científic i comprendre que la societat actual canvia molt abans de 1989 amb la caiguda del mur de Berlín, potser amb aquella revolució russa, potser amb aquelles dues guerres, potser amb aquells processos colonials i de descolonització, ens diuen el que Fukuyama (Francis) ens anunciava: el final de la història[1], i el darrer home, diu.

Cert és que Fukuyama, liberal ell, ho planteja des de la perspectiva l’any 1992, en la que els models ideològics deixen d’existir i que només el liberalisme pot ser garant de la democràcia com a sistema. És evident que el nostre model, l’occidental, se sustenta sobre els principis de la democràcia liberal, en essència i en una interpretació àdhuc sintètica, a partir del modelatge intel·lectual de les revolucions burgeses; però també és cert que l’esvoranc del sistema econòmic i financer, no pas l’evident crasch del 2008, parteix de l’ unilateralisme que afecta les relacions internacionals ja en la dècada dels 70, a partir fonamentalment de la desafectació dels principis essencials que havien inspirat el naixement del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial.

Visions limitades, evidents mostres autàrtiques, han definit malgrat les convencions i els encontres, una societat en conflicte que no ha parat de repetir que els principis ideològics no havien d’inspirar el món dels negocis, que se sustentava aquest en valors com el del creixement i la productivitat, sense tenir en compte, o obviant-ho directament, els interessos, de vegades perversos, de les noves classes corporatives, distintes de la treballadora (antiga classe mitjana en el seus diferents esglaons) com distinta també de la classe alta, l’antiga titular dels mitjans de producció, a la que aspira a semblar-se.

El model doncs parteix de la diversitat d’interessos i de la miopia general, que ens fa interpretar la societat única i exclusivament en clau econòmica, en clau monetarista, en clau de mercat i no preveu aquells canvis tecnològics, els de la tercera revolució, que afecten tant a les estructures productives com a les estructures socials, que els diferents nivells evolutius que en el món es donen són inacceptables des de qualsevol perspectiva moral, però també perquè no hi pot haver móns a diferents nivells com ara passa.

Però hi ha responsabilitats a exigir en aquest plantejament de prop de quaranta anys? Las exigència a posar solucions, per part d’aquells que es mouen còmodament en les estructures caduques, no tenen des de la perspectiva oficial resposta, quan la resposta hauria de ser les exigències de responsabilitats per unes accions inopinades, fruit dels models del mercat autoregulat o desarreglat, en el que el creixement a costa de tot i per tot, en ares a uns beneficis accionarials i corporatius han fet, de fet, portar a entrar a aquest món en una lenta agonia que sembla portar-lo a morir definitivament als inicis d’aquest segle XXI, sota el condol general cap al vell New Deal, a l’espera d’una New society of the future .

[1] Fukuyama, Francis. The End of History and the Last Man. Maxwell Macmillan. Canada, 1992

Esgotament

No seria difícil d’endevinar un cert esgotament cultural, diria jo, que potser es fa més palès quan hom arriba a situacions de crisi generalitzada, de valors, econòmica, social, si ens parem a escoltar la gent i hi descobrim, en essència, aquella necessitat de reprendre aquelles formes que definien ritmes diferents, simbiòtics, on, malgrat els mitjans ara intenten referir societats uniformitzades, obrien dimensions distintes. L’exigència “política” de donar seguretat i tranquil·litat, no té pas en compte que el mercat ha contribuït d’una manera, potser insospitada, al canvi de paradigma que s’està produint. La societat sorgida de la “revolució del mur” s’havia vist obligada a assumir ritmes diferents als que fins a la dècada dels vuitanta havien definit els escenaris, es clar que amarats en els climes de tensió i distensió de la guerra freda, és evident. Ningú no discuteix hores d’ara que comença ser creïble el principi de la insostenibilitat dels models industrials i econòmics, la insostenibilitat dels models socials que no neixen dels seus propis contexts sinó dels models teòrics, la qüestió és que, potser, es crida molt però no s’escriu lo suficient, tot i que recentment hi ha prou ideari que sustenta aquesta dimensió crítica de la fase final del paradigma preexistent.

Es probable que la inadequació dels models clàssics d’organització social, ancorats en formulacions anacròniques, no s’estiguin adequant, hores d’ara. en allò del model civilitzacional, als avenços tecnològics que s’estan produint, avenços que van més enllà, molt més, del que podrien suposar, només, avenços en matèria de les tecnologies de la informació i la comunicació. Potser els recursos teòrics als efectes dels factors científics i tecnològics en evolució permanent i els avenços que es produeixen, per exemple en l’àmbit de la salut humana, ofereixen esferes no computades en l’àmbit de l’esfera familiar i així en els diferents àmbits de l’evolució científica que la darrera dècada han anat definint, ens configuren una societat, la occidental, la altament industrialitzada i desenvolupada, que està trencant els seus ritmes per manca d’adequació o d’adaptació. De fet els canvis tecnològics són en el centre de les investigacions en el que s’anomena el canvi social emergent en la majoria d’estudis.

Escoltar Bigas Luna, demanant un retorn als orígens, sense deixar de tenir en compte l’interès dels avenços, ens posa de manifest com la reflexió comença a fer-se realitat també en altres àmbits distints als de la confrontació política, on les organitzacions no disposen d’arguments sòlids per afrontar els difícils moments que es dibuixen per als occidentals, i ni tant sols per a l’avaluació del canvi de paradigma. El model i el ritme de generació d’idea, de pensament, posaria de manifest en tota societat avançada,el seu alt nivell de deliberació a partir de les aportacions dels teòrics, acostament de posicions, abandonar certament el model de societat de conflicte que ens descriu Max Weber en la seva obra, la societat del segle XX, una societat distinta, si més no, de la del segle XXI, o no?

Un apunt, l'acció comunicativa en Habbermas i Arendt

Li ho havia promès a un amic meu, malgrat arribi tard, avui he de penjar un post, és el principi de l’acció comunicada, aforisme que em permet recuperar la teoria de l’acció comunicativa de Jünger Habbermas, que li serveix al teòric de l’Escola de Frankfurt per polemitzar amb les teories d’Hanna Arendt sobre el poder, la seva gènesi i la violència, a partir de la praxis de la parla, copiant el model de convivència en la polis grega, en quin retorn ens proposa aquesta darrera.

Descobrir, per altra banda, els treballs de la politòloga nord-amèrica Theba Skocpol resulta també transcendent si veiem com en aquesta la dialèctica del poder i la gènesi, ella la transmuta a partir de la conceptualització de les revolucions com a elements de la cultura de masses i de fet en determina fonamentalment tres, la francesa, la russa i la xinesa, com a elements diferenciadors i amb variables repetides en els tres processos que sotmet a anàlisi i que serveixen també per a determinar els elements que contenen processos com els de Bolívia o Veneçuela.

La certesa que el món planteja un canvi global en els paradigmes interpretatius clàssics, resulta ja una evidència i de la mateixa manera que encara resulten vàlids els instruments de la filosofia que ens transcriuen els termes de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, també és cert que la distància infranquejable de la diferencia de classes i per tant factor determinant de la lluita s’ha anat transmutant al llarg de la segona meitat del segle XX, fins a proposar una normativització del liberalisme a partir de la seva incorporació conceptual de determinats esquemes propis de l’esquerra tradicional, deixant buida de contingut a aquesta Esquerra que ha de veure reformulades les seves propostes.

Un lideratge fort no és suficient si no es contextualitza tot un segguit de documents i propostes que han de portar a definir els perfils ideològics dels diferents partits que, en el cas de Catalunya es troben a la recerca,, no ja de fons de financiació, sinó de les mateixes línies, dels diferents mapes de les pròpies corrents.