Tantes vegades et sorprèn la vida, malgrat passin els anys, un rera l’altra amb aquella disciplina germànica, no podem enganyar pas el temps, com tampoc ens podem enganyar nosaltres mateixos, deixant de ser transparents si ho hem estat tota la vida, o intentar dissimular el que no podem. Sempre vulguem-ho o no ens acaba sorprenent tot plegat, perquè mai saps que passarà un instant, un sol instant després de l’instant que acabes de passar, i tot i així la capacitat de sorpresa mai esgota el nostre enginy que cerca i recerca els principis i els finals de tot plegat, si de fet conformem la vida intel·ligent del planeta.
Fa dies que en sortir de la feina, em dedico a recórrer a pas lent, amb tranquil·litat, recreant-me en mi mateix, però també en la meva necessitat de pau, aquells carrers que recorro habitualment, gaudint de la presencia intangible de tanta gent amb la que coincidim trepitjant aquelles rajoles que semblen no gastar-se mai, ciutadans i ciutadanes anònims que conformem el bestiari humà que recrea la vida d’una ciutat, com la meva, de l’interior de Catalunya, quan la llum del sol ha deixat de fer-nos companyia i podem gaudir d’aquella quasi inesgotable llum que adorna el nostre paisatge amb aquelles tonalitats groguenques.
Després de parlar hores i hores, de recabar i aportar informació a temes diversos, sembla que aquell món limitat que hom pot veure alguna vegada es transforma, sense que res hagi canviat, només aquella percepció fútil i inútil que podia haver-te capficat, sense fer cas a l’amic que ja t’ho advertia; que complicats som els humans, però que complicats!, quan podent gaudir de la pau i la tranquil·litat ens compliquem la vida amb els problemes dels altres, fent-los nostres, com si tot plegat no tingués prou complicació....
