Litúrgia matinal

Obria la bossa i amb aquella immisericòrde parsimònia deixava caure sobre aquell bol quadrat d’angles arrodonits, de blanc vingut a menys, aquelles cruixents que, picants, es presenten com una mena de pastes de té xineses que, acompanyades per la meitat d’una cervesa txeca de les que pots trobar en aquells supermercats econòmics, de barri, fa com una mena de vermut multicultural que diria algun snob, prestat a descriure modernitats. La casa agafa la flaire d’aquests pastes salades que colpegen el metacrilat amb la sonoritat de les formes acolorides i en funció del seu pes, deixant anar sons misteriosos en aquesta litúrgia matinal. El beuratge reposa en una copa ja d’antic, transparent, que deixa veure el color fosc de malta i aquella fortor que també flaira...; el matí manté el seu silenci, mentre els fulls, inexistents ja, dels diaris, venen i van, s’engrandeixen, s’amaguen, es recuperen, es subratllen o desapareixen entre el crepitar salat i el trànsit gola avall de les darreres gotes, com un tresor que cal apreciar segon a segon; el matí esgota el seu silenci, mentre contempla la primavera com planeja per ensenyorir-se dels núvols que avui han castigat el pati amb una foscor, diàfana però, mentre les escletxes deixen que llargaruts ramals de llum pentinin aquelles teulades d’uralita sobre les que baixen a reposar els ocells en trànsit, les cigonyes no, que avancen en el seu vol cap a les torres abandonades que es gronxen a l’atzar dels vents amb aquells seus nius enormes dibuixant en els paisatges urbans una mena de natura morta; el matí ja s’ha esgotat....

L'asile de nuit

Per ilustrar aquest post una obra de Pablo Ruiz "Picasso"

Rosa Luxemburg, paradigma de la socialdemocràcia germànica (i aquí la denominació "socialdemocràcia" és ben correcta), escrivia des del que ella nomenava “l’asile de nuit” (l’asil de nit): la presó [2] , un seguit de cartes als seus amics i companys; de la que va escriure el 23 de maig de 1.917 , n’he volgut extreure aquest paràgraf, que té una significació que va molt més enllà del concepte mateix del fet polític, albira entre els murs separadors una essència filosòfica que beu, segurament d’aquelles fonts clàssiques; deia, des de Wronke: “….Ara, sóc jo mateixa una mica com el rei Salomó: comprenc, també jo, el llenguatge dels ocells i les bèsties. El que ben entès no vol pas dir que els animals facin servir les paraules humanes, però comprenc el so de les seves veus, les diferents vivències i sensacions que ells experimenten….”[1] , potser escoltant en silenci, en aquell silenci de la nit i la foscor de les ànimes, o senzillament amb els ulls tancats, retrets en nosaltres mateixos com fent del nostre interior el nostre particular món, podrem entendre, penso, aquells mots de Luxemburg dirigits a la Sonitschka, Sonia Liebknecht, la companya de Karl Liebknecht.

[1] Luxemburg, Rosa. Dans l’asile de nuit. Editions de l’Herne. Paris 2007. Pag. 52. traduït per Albert Balada.

[2] Com la societat que ella ens mostra ja al 1.912, com una societat que li sembla aparèixer ja aleshores "bruscament sota les aparences frívoles i enervantes de la nostra civilització que permeten de descobrir l'abisme nihilant de la barabàries i la bestialitat"

Qui a le droit?

Quan la vida s’atura un instant, mentre et somriuen els faigs de la fageda, i aquells ocells escadussers que ronden les branques ermes, alces la vista i descobreixes que la llum del sol esdevé monòtona, si no fos perquè l’instant et pertany només a tu, o potser per a compartir amb l’amic que et dona una sorpresa, tot just en aturar-se aquell instant, suficient que et permet saber com n’és de bella la vida, si en sabem gaudir el moment precís en el que les coses senzilles esdevenen eternes, com la mirada pura d’un nen.

Un llac transparent

Si decideixes perdre’t per unes hores en la solitud de la tarda, quan el sol comença a caure, lenta i pausadament sobre els camps ressecs per la sequera i les glaçades primerenques, pots gaudir d’aquell silenci que et deixa el soroll dels cotxes en passar, amortits per la vegetació que aguanta impàvida el pas del cautxú com el diòxid de carboni i altres gasos dels minerals fòssils, mentre la llum comença a fer ombres que retallen el terra i la teva pròpia ombra gira allargassada.

Només si ho decideixes tu, pots gaudir del cel que recorren pocs núvols fent una teranyina estranya en aquesta tardor enfredorida i gaudir dels pocs ocells que no migren i passegen a la recerca de menjar. És aleshores quan una gralla surt et sobrevola amb el seu blanc i negre de gala i crida en l’aire mentre t’esquiva tot aixecant el vol per evitar l’humà.

El silenci continua ensenyorint-se de la planaria mentre les màquines sortides del rentador retornen als garatges i circulen lentament, molt lentament per les rotondes noves com una dansa en la que els colors s’apoderen del quitrà, mentre el sol continua el seu lent descens cap als móns tropicals que despertaran aviat. Si tanques els ulls pots adonar-te del moviment de la terra i si ets capaç d’escoltar el silenci pots sentir el murmuri del vent o fins i tot la teva pròpia veu que et recorda que hi fas en aquest instant perdut de la teva vida.

En tot cas recorda què com un llac transparent, serè i profund, així esdevé l’ànima de l’home savi quan escolta les paraules de la sendera de la perfecció, perquè aquell qui coneix el riu de les seves vides passades i és lliure de la vida que fineix amb la mort, que coneix les joies del cel i els sofriments de l’infern, car ell és un que veu i la visió del qual és pura, que en perfecció és un amb la suprema perfecció, només ell, o ella, és un ésser veritablement lliure.